Els documentals triomfen a la 8a edició de l’Atlàntida Els documentals triomfen a la 8a edició de l’Atlàntida
‘No intenso Agora’ i ‘El cas Kurt Waldheim’ són els films guardonats d'aquesta edició Els documentals triomfen a la 8a edició de l’Atlàntida

Al llarg de tot un mes ha ha hagut l’Atlàntida Film Fest, el festival de cinema en línia que es pot gaudir a la plataforma Filmin. Aquesta vuitena edició ha tancat les seves portes amb un rècord d’espectadors, ja que ha augmentat en un 40% respecte l’anterior edició. En total han estat 70.000 persones les que han seguit el certamen al llarg de les diverses opcions, incloses les projeccions que van tenir lloc del 25 juny a l’1 de juliol a la seu del festival a Palma de Mallorca, el passi a televisió del film Samantha Hudson a IB3 i el visionat streaming a través de Filmin.

El film guardonat amb del Premi de la Crítica, conformat pels membres de l’ACCEC (Associació de la Crítica i l’Escriptura Cinematogràfica de Catalunya) Ramon Alfonso, Laura Blanco i Javier Osuna, ha estat per No intenso Agora de Joao Moreira, un documental que explica amb imatges d’arxiu els esdeveniments que van tenir lloc al maig del 68 a París, la Primavera de Praga i la Xina Comunista de Mao. Per altra banda, el Premi del Públic ha recaigut sobre el documental El cas Kurt Waldheim (Waldheims Walzer) de Ruth Beckermann, el qual narra el procés de descobriment de l’ex-secretari General de l’ONU, que va estar relacionat amb el nazisme. Aquest guardó s’obté de la mitjana de puntuacions que els usuaris fan a totes les pel·lícules del festival.

Fotograma film ‘Waldheims Walzer’

Per altra banda, Samantha Hudson de Joan Porcel ha estat el film més vist del festival. El documental tracta sobre la vida del mallorquí Iván González, el qual es va donar a conèixer pel polèmic i viral videoclip Maricón, que compta amb més de 300.000 visites a YouTube. Malgrat que el festival va finalitzar ahir, aquests 3 films es podran veure a Filmin fins el proper diumenge 29 de juliol. I algunes de les pel·lícules arribaran a les sales de cinema a la tardor, com és el cas de Holiday o Out.

Després de l’èxit d’aquesta edició, s’ha ofert l’estrena a Espanya de 25 títols, l’estrena mundial d’uns altres 5 i experiències innovadores com la projecció multidispositiu de Holiday, la qual es va projectar en pantalla de cinema, excepte una controvertida escena que va estar disponibles només per a aquells que van voler veure-la a través dels seus dispositius electrònics. A causa d’això es confirma que la novena edició del festival tindrà lloc de l’1 de juliol a l’1 d’agost del 2019.

Fotograma film ‘Samantha Hudson’

 

Des del 25 de juny fins al 25 de juliol s’han pogut visionar més de 80 títols dividits entre 5 blocs temàtics: Generació, Murs i fronteres, Memòria històrica, Política i controvèrsia i Identitat. De totes les interessants i variades propostes he intentat triar-ne algunes ben diferents que representin el leitmotiv d’aquesta edició i tractin temes que estan a l’ordre del dia i afecten directamment la població:

Holiday (Isabella Eklöf, 2018)

Es tracta d’un drama ambientat a Bodrum (Turquia) que ens presenta un triangle amorós en el qual la parella trofeu d’un narcotraficant es veu atrapada en una xarxa de luxe i violència. Construïda com si es tractés d’un thriller amb una estètica que recorda a la d’en Nicolas Winding Refn a The Neon Demon, però de manera més subtil. L’escena més fosca i inquietant, recorda per la seva cruesa davant la pantalla a la de Irreversible de Gaspar Noé. Malgrat que es desenvolupa amb certa calma, el film no deixa indiferent ningú i és una aposta potent per tenir en compte i seguir d’aprop la carrera de la cineasta. 

El millor: La història va entrant en una espiral de transgressió des d’una mirada provocadora, però sotmesa a la inquietant i pertorbadora violència masculina. Els seus pilars es van aposentant amb calma i cura, mantenint una tensió front la incertesa del futur de la submisa protagonista.

El pitjor: A mesura que avança perd força, i deixa de banda els atractius inicials i l’espera d’una revolució que no arriba mai. És difícil empatitzar amb la protagonista, ja que fa un bon paper, però no evoluciona.  

Nota: 7

Blue My Mind (Lisa Brühlmann, 2017)

La història se centra en Mia, una jove de 15 anys, que just abans de les vacances d’estiu es trasllada amb els seus pares a Zurich. Durant molt de temps s’ha sentit allunyada dels seus progenitors, però un seguit d’esdeveniments li fan pensar que és adoptada. Ella comença un procés de rebel·lia com a adolescent, acompanyat amb estranys canvis que pateix de cop el seu cos. La seva manera d’evadir-se dels problemes és amb el sexe, les drogues i les males companyies.

Aquesta opera prima tracta les pors de l’adolescència pel rebuig social, però sobretot els canvis que pateix el cos durant aquesta època i l’efecte que tenen en la persona, la qual cosa costa acceptar. La directora ho plasma d’una manera molt peculiar i coral incorporant el gènere fantàstic en el drama juvenil. També se centra en el descobriment del nous mons i fronteres, que duran a la protagonista a experimentar els extrems juntament amb les seves noves amigues de classe.

El millor: Està envoltada d’una potent narració que va captivant gràcies a la meravellosa interpretació de la protagonista, la qual es veu recolzada pel feeling que hi ha entre ella i la seva millor amiga. La simplicitat amb la que van tenint lloc els fets juga a favor, ja que cada escena sorprèn i manté l’atenció de l’espectador el qual no s’espera el sobtat gir de guió del segon acte.

El pitjor: La lentitud amb la que es desenvolupen els fets fa que costi entrar en la història.  

Nota: 7

FootnotesSur quel pied danser (Paul Calori i Kostia Testut, 2016)

Julie és una noia que fa anys que lluita per aconseguir una feina estable. Després de diverses entrevistes i proves a empreses que la rebutgen amb qualsevol excusa, té la sort d’aconseguir un contracte indefinit si passa el període de prova en una fàbrica de sabates a Romans-sur-Isère, la capital mundial del calçat de luxe. Aviat comença a propagar-se el rumor d’una reestructuració a l’empresa que implica la modernització i retallades de personal. Les seves companyes inicien així una lluita contra el tancament.

El millor: Es tracta d’una comèdia musical lleugera, que combina de manera agradable problemes com la precarietat i la dignitat laboral amb l’encant i particularitats pròpies d’un musical clàssic. 

El pitjor: Els números musicals, tant les coreografies com les cançons, no són gaire espectaculars i el film no acaba d’enlairar-se, malgrat el potencial inicial. 

Nota: 6

McKellen: Playing the part (Joe Stephenson, 2017)

El documental se centra en la vida i obra de l’actor britànic Ian McKellen que mostra amb intel·ligència el seu interès per les arts escèniques des de la infància i la lluita pels drets de la comunitat LGTBI.

Els seus papers més carismàtics han estat com a Gandalf a la trilogia The Lord of The Rings i The Hobbit i com a Magneto a la saga X-Men. La seva carrera ha estat molt més prolífica, ja que va començar amb papers menors a principis dels anys 60 fins a estar nominat a l’Oscar i guanyar diversos premis cinematogràfics, però sobretot ha tingut un gran reconeixement al món del teatre on ha abastat des de Shakespeare fins al teatre contemporani.

El millor: Els vídeos on el mateix actor narra la seva història són un material que s’aguanta per si sol, sense que calgui cap altre suport. La calidesa i tendresa amb la que s’explica estimula l’espectador i el captiva.

El pitjor: El documental és força rodó, però caldria aprofundir més en la seva vida de jove, ja que es toca de manera molt superficial. 

Nota: 8

Ylenia Cañadas

Ylenia Cañadas Cap de continguts d'El Cinèfil

Biòloga Molecular de professió i cinèfila per naturalesa. Els anys com a voluntària al Festival de Sitges han forjat la seva unió amb el cinema oferint-li l’oportunitat de col·laborar com a crítica en diversos mitjans de comunicació. També col·labora amb altres mitjans pels quals realitza la cobertura de diversos festivals de cinema a nivell nacional i esdeveniments de caire cultural. Ha exercit com a Jurat Jove al Festival de Sitges, Jurat de la Crítica a TerrorMolins i Sant Cugat Fantàstic. És membre de l'Associació Catalana de la Crítica i de l'Escriptura (ACCEC). Col·labora fent ressenyes de locals per a Google. Entre les seves aficions destaquen les muntanyes russes, la fotografia, les manualitats i, per suposat, el cinema, especialment els gèneres de terror i animació.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*