‘Patrick Melrose’: droga dura serièfila ‘Patrick Melrose’: droga dura serièfila
Es tracta de l'adaptació de l'obra d'Edward Berger ‘Patrick Melrose’: droga dura serièfila

Quin millor moment que en ple estiu, temps per relaxar-se i gaudir de les vacances amb els teus éssers estimats per introduir-se en el món decadent de Patrick Melrose, una minisèrie de cinc capítols que ens porten Showtime i Sky. Prémer el play mentre us cau una gota de suor haurà estat la decisió més desconcertant que haureu pres quan hàgiu visualitzat la primera escena us ho asseguro.

Per si això no fos suficient, la sèrie, basada en les novel·les autobiogràfiques d’Edward St. Aubyn, són el ‘carmelet’ que l’actor de Sherlock, Benedict Cumberbatch, ha estat esperant durant bona part de la seva carrera.  Si ja fa temps que teníeu ganes de tastar una mica de droga dura en el món de les sèries, no ho dubteu, Patrick Melrose té la combinació perfecta perquè us hi enganxeu.

Recepta per a un preciós desastre

Una mà  tot just arriba a agafar un telèfon d’aquells antics que sona incessantment. El braç que amb prou feines els sosté mostra una taca de sang. “El teu pare ha mort, Patrick”, diu una veu a l’altre costat del cable. El rostre de Benedict Cumberbatch esclata en plors i es deixa caure a terra,  a la distància justa per poder recollir-ne la xeringa que hi ha caigut. Tot i l’espiral d’estupefaents que es van succeint a continuació i al llarg d’aquest primer capítol digne de Trainspotting, Patrick Melrose no parla sobre una vida plena de drogues, sinó més aviat d’algú que empren la dura batalla de la vida sense elles, amb tots els alts i baixos que això suposa, molt especialment, quan ets fill d’una adinerada família amb un historial de consum i traumes per donar i per vendre.

Tot i que, a priori, d’aquesta mescla n’hauria pogut sortir un producte completament esbojarrat d’exaltació dels diners i la droga, Patrick Melrose representa el costat més cru del frívol i solitari ambient de l’aristocràcia anglòfona. Una bona quantitat de bogeria incòmoda, mesclat amb un pessic d’autoodi i  exactament el punt just d’humor snob britànic en els guions, fan que l’equilibri d’aquest quintet de capítols es puguin empassar amb un tancar i obrir d’ulls sense quedar-se ni tip ni amb ganes de més. Quant fa que no podeu dir això d’una sèrie?

Cinc capítols per a cinc llibres

 Sí, potser cinc capítols us poden semblar pocs, i encara més si sabeu que cadascun dels capítols està basat en una de les cinc novel·les d’Edward St. Aubyn. Never mind, Bad News, Some Hope, Mother’s i At Last , títols dels llibres d’aquest autor britànic, i són també els noms atorgats als capítols de la sèrie dirigida magistralment per Edward Berger. No utilitzo aquest verb gratuïtament, ja que, si ja és difícil l’adaptació de paper a la pantalla, encara ho ha de ser més resumir cinc llibres en cinc hores sense que et quedi un bon bunyol. Ans al contrari, l’obra copsa en cada capítol l’atmosfera de l’època i el moment vital que viu el personatge, els quals se succeeixen al llarg d’escenaris tant idíl·lics com grotescs. Tot i que la sèrie no segueix exactament el mateix ordre que els llibres, el guionista David Nicholls ha sabut entrelligar la difícil vida del protagonista de manera que no li grinyoli a l’espectador; sense que perdi el fil però sempre mantenint la curiositat per la vida d’aquest aristòcrata barrut que molts aprendran a estimar però que d’altres no podran evitar odiar. Potser no és quelcom nou parlar de l’addicció en les més altes esferes en literatura, però la dificultat de mostrar-ho en televisió sense que el resultat sigui superflu és una vertadera proesa.

Les mil cares de Cumberbatch

Histriònic, enginyós, odiós, mal educat, solitari, contrariat, il·luminat… Són molts els matisos de Patrick Melrose, un personatge que per molts actors representa una entrada assegurada a les portes de qualsevol cerimònia de premis del sector, i sembla que Benedict Cumberbatch ja feia temps que s’ho ensumava.  Ja fa temps que l’actor anava darrere d’aquest personatge, fins i tot assegurant que és el paper de la seva vida. Tant si és la via fàcil als Globus d’Or com si realment ha sentit des de sempre la necessitat de representar a Melrose, no es poden negar els resultats.

Acompanyar aquest personatge a través de tots els estats d’ànim descrits en els llibres de psicologia no és sempre feina fàcil per l’espectador, però Cumberbatch ho fa creïble i t’arrossega a través del calvari de la vida d’en Patrick. Així, no podem fer res més a part de treure’ns el barret per la insistència de l’actor i admirar-lo mentre es mou com peix a l’aigua d’un costat a l’altre de la pantalla. Segurament el seu sentit de l’ambició deu compartir l’opinió del maquiavèl·lic David Melrose, pare del protagonista de la sèrie, el qual vivia per la màxima: only the best or go without.

Veredicte

Agradarà a: tant si ets Cumberlover com Cumberhater, si aprecies aquelles sèries que t’endinsen en un món a l’altura i complexitat de les grans produccions cinematogràfiques, la gaudiràs.

No agradarà a: els que tinguin la pell més fina o s’esperin veure un Llop de Wall Street feta sèrie.

Enganxòmetre: 7

Nota: 8

Alice Tapiol

Alice Tapiol Coses sèries

Graduada en Comunicació i Periodisme i amb un postgrau en Guió per cinema i televisió, sempre ha enfocat la seva carrera cap a l'escriptura. Especialitzada en comunicació digital, treballa des de 2014 com a redactora i crítica en diverses publicacions web. Enamorada del cinema i serièfila fins a la medul·la, ha estat guardonada amb diversos premis pels seus curtmetratges. Redactora d'El cinèfil des de novembre de 2017, una aventura que encara amb l'entusiasme que la caracteritza.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*