Les sèries que ens han marcat (en català) Les sèries que ens han marcat (en català)
Són japoneses però les hem crescut amb elles gaudint-les en català Les sèries que ens han marcat (en català)

El manga és aquell producte que tant ens ha fet gaudir a la nostra infantesa (i per a molts s’estén al llarg de la vida). Potser no tant en la seva versió original, com és el còmic oriental, però si en la vessant animada en forma de sèrie. La majoria de sèries són una adaptació prou fidel als mangas però d’altres tenen tant èxit que acaben desvinculant-se per poder continuar explicant històries capítol rere capítol. És molt probable, que la majoria de gent desconegui que l’origen de la majoria de sèries que veien de petit o en companyia dels seus fills provenen del Japó. Per saber-ne més fem un recull de les que varen marcar una època i donar pas a que la nostàlgia ens envaeixi i no s’atura…

Doraemon (1969 – Actualitat)

Un dels més famosos mangas de la història i dels més llargs, ja que, tot i haver-se produït aturades llargues entre temporades, continua en antena emetent capítols nous constantment. El seu creador, sota el pseudònim de Fujiko Fujio (Hiroshi Fujimoto) va morir però el seu llegat ha passat per dos autors més. En aquesta ocasió el manga ha estat molt irregular. Anaven sorgint històries curtes, fins que posteriorment les van englobar en 45 volums, incloent més de 800 historietes. L’anime ja ha superat els 2.500 episodis emesos. L’obra explica les aventures d’un gat còsmic, anomenat Doraemon que ve del futur per a ajudar en Nobita, un nen una mica sapastre. Per això, Doraemon treu de la seva butxaca màgica tot tipus d’objectes per a facilitar-li la vida al Nobita i els seus amics. El gat robot és blanc i blau i no té orelles degut a un accident amb uns ratolins que se les varen cruspir… Això el va deprimir i en plorar va perdre la capa groga de pintura del seu cos metàl·lic.

Corre per la xarxa i el boca orella una llegenda urbana sobre el final de la sèrie on es diu que tot en realitat ha estat un somni, on un malalt Nobita utilitza al seu peluix en forma de Doraemon per a crear les seves històries mentre dorm a l’hospital… Cada matí abans d’anar a l’escola milers de nens han vist algun episodi i se sorprenien en  veure que mai n’hi havia de repetits. La imaginació dels guionistes és infinita i s’han tret de la  butxaca (màgica) mil i una idees. Avui en dia si poses la televisió segueixen fent episodis i treien suc al gat còsmic.

Lamu (1978 – 1987)

Anomenada originalment com a Uresei Yatsura es va reunir en 34 volums i gairebé 200 episodis en anime. Rumiko Takahashi (autora també de Ranma ½ i Inu Yasha) va escriure aquest manga de ciència ficció i humor on una espècie alienígena envaeix la Terra i repta als humans a competir si no volen ser esclaus. El repte consisteix en tocar les banyes de la princesa Lamu, la filla del cap, però ella sap volar i serà tot un calvari per als qui ho intentin.

Un estudiant, Ataru Moroboshi, aconsegueix treure la part de dalt del bikini de Lamu, fent que ella es cobreix els pits i ell pot arribar així a les seves banyes. Per una mala interpretació, la princesa creu que el jove es vol casa amb ella i s’enamora. Així sorgeixen mil conflictes que hauran d’anar solucionant per la força. Ha estat elogiada per la crítica mundial convertint a la protagonista alienígena en una icona del manga i anime.

Dr. Slump (1980 – 1984)

Creat pel mestre Akira Toriyama, al qual li hem de donar les gràcies per ser autor també de Dragon Ball i el disseny de personatges del videojocs Chrono Trigger, Dragon Quest i Blue Dragon (Oh, quantes hores de diversió ens ha donat aquest home!). Aquesta va ser la seva primera obra d’èxit que compta amb 18 volums de manga (40 a Espanya) i 243 episodis a la sèrie de televisió emesa entre 1981 i 1986. Posteriorment, van crear un remake tant en manga com anime, però ni va tenir l’èxit de la original ni va ser escrit per Toriyama. El Dr. Slump Narra les aventures del professor Senbei Norimaki i el robot que crea en forma de nena de 10 anys anomenada Arale. A la història se li sumen tots els habitants (força estranys) que habiten a la Vil·la del Pingüí. Tot plegat una deliciosa barreja d’humor infantil, surrealisme, ciència ficció i fins i tot erotisme japonès més o menys desbocat. Qui no és o era fan de la caca rosa de l’Arale? Encara, de tant en tant, fem ‘pico-pico’ amb pals recordant la mítica escena.

Dragon Ball (1984 – 1995)

L’obra clau de Toriyama. Va marcar un abans i un desprès i va suposar la porta d’entrada definitiva del manga en aquest país. S’en van treure 42 volums i al cap de dos anys del llançament va sorgir l’anime amb 153 capítols que va abastar la primera meitat de l’obra entre 1986 i 1989. L’adaptació més llarga va ser Dragon Ball Z amb 291 capítols (1989 – 1996) i la més curta Dragon Ball GT amb 64 (1996 – 1997). Ara ha tornat a resorgir amb l’arribada de Dragon Ball Super, una versió un tant desfigurada dels personatges tenint en compte el que estem acostumats a veure. La nova sèrie ha estat objecte de moltes crítiques per part dels fans.

dragon-ball-super

La primera etapa explica com un jove Goku, guerrer saiyagin, (un superguerrer de l’espai) ha de protegir la Terra d’uns éssers que la volen conquerir i acabar amb la humanitat. A més, hi ha unes esferes màgiques, les boles de drac, que invoquen al drac Shen Long i atorguen a qui les reuneixi els desitjos que demani. Emprèn, doncs, un viatge per a reunir-les i complir la seva comesa, no sense abans enfrontar-se a un munt d’enemics.

Llum, foc, destrucció mai aquestes paraules juntes havien causat tal impacte. No les pots dir sense cantar-les! És una sèrie que ha marcat a gran part de la població dels territoris de parla catalana i Euskadi. Curiosament cap televisió espanyola va apostar per la sèrie i a Madrid, per exemple no hi ha una songokumania com la que hem viscut aquí… Encara en parlem (positivament, és clar). Estava enfocada a un públic més masculí però entre el femení també ha tingut fans i és una bajanada classificar-lo.

Ranma ½ (1987 – 1996)

Amb 38 volums i 161 capítols aquesta sèrie còmica i romàntica va ser creada també per Rumiko Takahashi. La història gira entorn d’en Ranma Saotome, un jove que des de ben petit ha estat entrenant arts marcials amb la seva família. Un dia, pateix una maledicció mentre entrena i el resultat és que quan entra en contacte amb aigua freda es converteixi en dona. Per tornar a ser el Ranma home li cal l’aigua calenta per revertir els efectes. El protagonista de la sèrie busca com deslliurar-se de la maledicció mentre brega amb el seu compromís pactat amb la jove Akane.

En una primera instància la sèrie no va tindre l’èxit esperat i va concloure ràpidament fent aparèixer abans d’hora un dels personatges més carismàtics, Shampoo, però al cap d’un mes van fer una segona part ampliant els continguts i el públic. Humor irreverent i una alta dosi de referències sexuals van fer de Ranma una sèrie força seguida a Catalunya sense arribar a les quotes de pantalla dels animes d’Akira Toriyama.

Yu Yu Hakusho (1990 – 1994)

Aquest shonen (dirigit per a nois adolescents i amb contingut d’acció) és considerat un dels millors de la història i va rebre un premi. Consta de 19 còmics i 112 episodis que es centren en la història d’un jove rebel que acaba morint en salvar un nen de ser atropellat. Com ha mort abans de temps, no té destí ni al cel ni a l’infern, així que ha de romandre a la Terra resolent casos associats a fenòmens paranormals o amb ens demoníacs. La clau del seu èxit resideix en la combinació entre humor i suspens davant situacions complicades i fora del nostre abast, espiritualment parlant.

Shin Chan (1990 – Actualitat)

És un manga que va arribar als 50 toms just en celebrar el 20è aniversari. Es va haver de parar la producció degut a la mort del seu escriptor Yoshito Usui (va caure mentre practicava senderisme) tot i que ja s’ha anunciat una seqüela aviat. La sèrie mai ha deixat de produir-se comptant ja amb més de 900 capítols des de l’any de les Olimpíades de Barcelona. L’argument gira entorn un nen  de 5 anys extremadament entremaliat i enginyós, i sobretot pel seu comportament desvergonyit que sorprèn als adults. Viu amb els seus pares i el gos Nevat i li encanten les dones guapes i baixar-se els pantalons per a ensenyar les seves vergonyes (creant el mític ball del culet-culet). El comportament del nen xoca amb la mentalitat típica japonesa i es parodien i caricaturitzen molts personatges de la societat nipona.

Aquesta sèrie sovint no era del tot entesa pels nens que la miraven que no entenien els acudits verds i les referències a la vida adulta. To i ser un producte d’animació no estava enfocada per a un públic infantil, si no més aviat madur. El ball cul i la trooooompa d’en Shin Chan continuen en antena cada dia al Canal 33 als migdies. 

Sailormoon (1992 – 1997)

Naoko Takeuchi va ser la culpable de l’èxit del subgènere magical girl (nenes amb poders màgics). La temàtica ja s’havia tocat abans però es va tornar a popularitzar i fins i tot va arribar al públic masculí que normalment no els interessa el gènere shojo (enfocat a noies adolescents). L’adaptació dels 18 volums ens 200 episodis per a televisió va arribar una mica abans que el manga i va seguir paral·lelament a les publicacions. Sailormoon explica la història d’Usagi Tsukino, una noia de secundària que troba una gata amb una lluna al front la qual li revela que és una poderosa Sailor Senshi (guerrera amb vestit mariner) i que ha de derrotar varis enemics per a salvar la princesa de la Lluna i a la Terra. A l’aventura l’acompanyen altres guerreres sailors i sempre acaben creuant-se amb un misteriós heroi emmascarat.

Moltes nenes i adolescents van somiar en ser la guerrera de la Lluna i tenir un gat que parla que les ajudés. Un somni infantil que va acompanyar a tota una colla de seguidors que, ja adults no perden l’esperança…

Neon Genesis Evangelion (1994 – 2013)

Hideaki Anno dirigeix i crea aquest món tant entortolligat amb 26 episodis al seu anime i 14 volums en manga (que es van fer de pregar perquè sortien en compta-gotes cada 1 o 2 anys). Hi ha discrepàncies entre ambdues versions pel format i la interpretació entre el mangaka Sadamoto i  Anno respecte Evangelion. Els fets transcorren a un món futurístic on una organització paramilitar, NERV, protegeix a la humanitat de l’atac d’uns éssers d’origen i naturalitat desconeguts, els Àngels. Per això, tenen uns mechas humanoides (vehicles controlats per pilots amb parts mòbils simulant un humà, per això no es denominen robots), anomenats EVA, que utilitzen per a lluitar i són controlats només per adolescents.

Evangelion va fer créixer l’interès per la ciència ficció amb la seva ambientació post-apocalíptica en un món distòpic dominat pels Àngels. Tot el rerefons psicològic fa que descobreixis que estem davant d’una sèrie de caire seriós i que feia pensar i filosofar una mica sobre el que havia passat a cada episodi (sobretot a mesura que avança la trama).

Detectiu Conan (1994 – Actualitat)

Una altra de les adaptacions més prolífiques de la història. Amb més de 800 episodis i 90 mangas continua publicant-se i es manté en antena. Gosho Aoyama va crear la gallina dels ous d’or en forma d’un detectiu, Shinichi Kudo, que és enverinat i convertit en un nen d’uns 7 anys però que manté totes les habilitats, enginy i intel·ligència d’un adult. Shinichi canvia el seu nom pel de Conan Edogawa (homenatjant als autors sir Arthur Conan Doyle i Rampo Edogawa) i continua investigant crims alhora que busca un remei per a tornar a la seva mida normal.

Aquesta sèrie va fer néixer la necessitat imperiosa de llegir novel·les negres a tota una generació i va provocar que molts de nosaltres provéssim trucs que utilitzava el jove detectiu, com obrir una porta amb un fil des de l’exterior. vosaltres ho heu aconseguit?

Influència oriental que no marxa

El manga ha creat una influència extremadament positiva als territoris de parla catalana. Gràcies a TV3 (i el Club Súper 3, 3xl.net i el K3) ja portem tres dècades consumint la millor animació nipona. El llistat de sèries adaptades és molt llarg i parlar de totes seria una acurada i àrdua feina… i segur que ens deixaríem alguna. El que és evident que més d’un anime ens ha marcat i a tots i ens pica la curiositat per tornar a veure aquestes sèries en algun moment.

Fora de les televisions catalanes també han hagut moltes adaptacions traduïdes però sembla que els doblatges nacionals no han fet tan el pes com els catalans. Un clar exemple seria Shin Chan i el seu ‘culito-culito’ completament mancat de gràcia. Probablement en un futur immediat repassem altres sèries com Mazinger Z, Magic Knight Rayearth (Lluitadores de Llegenda), Sakura Card Captor, Musculman, One Piece, Hattori el Ninja, Oliver i Benji, Inu Yasha, etc… Ja que, a nosaltres també,, el viatge nostàlgic se’ns ha fet curt.

Ylenia Cañadas

Ylenia Cañadas Cap de continguts d'El Cinèfil

Biòloga Molecular de professió i cinèfila per naturalesa. Els anys com a voluntària al Festival de Sitges han forjat la seva unió amb el cinema oferint-li l’oportunitat de col·laborar com a crítica en diversos mitjans de comunicació. També col·labora amb altres mitjans pels quals realitza la cobertura de diversos festivals de cinema a nivell nacional i esdeveniments de caire cultural. Ha exercit com a Jurat Jove al Festival de Sitges, Jurat de la Crítica a TerrorMolins i Sant Cugat Fantàstic. És membre de l'Associació Catalana de la Crítica i de l'Escriptura (ACCEC). Col·labora fent ressenyes de locals per a Google. Entre les seves aficions destaquen les muntanyes russes, la fotografia, les manualitats i, per suposat, el cinema, especialment els gèneres de terror i animació.

  • Xavi

    24 d'Abril de 2016 #1 Author

    Molt interesant!!!

    Respon

    • Ylenia Cañadas

      Ylenia Cañadas

      8 de Maig de 2016 #2 Author

      Moltes gràcies! Espero aviat poder publicar segona part que em vaig quedar amb ganes de més! ^^

      Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*