Cinezoico Cinezoico

Cinezoico

Opinió 13 de juliol de 2018 Jordi Arasa 0

El món dels dinosaures vist pel cinema Cinezoico

L’any 1993 l’estrena de Jurassic Park va provocar un autèntic terratrèmol cinematogràfic, no només pel salt endavant que suposava en la utilització de gràfics generats per ordinador, sinó perquè produïa una bogeria col·lectiva pels dinosaures. Una dinomania que anava mes enllà del típic marxandatge de la pel·lícula: qui no va comprar algun número del col·leccionable Dinosaurios en el quiosc i havia intentant muntar l’esquelet de T-rex que brillava a la foscor.

La pel·lícula de Steven Spielberg va ajudar a redescobrir unes criatures que havien gaudit del focus cinematogràfic pràcticament des de la invenció del cinema, però que estranyament havien caigut en cert oblit als 80. De fet, la primera pel·lícula amb un dinosaure la trobem al 1914 amb Gertie the dinosaur un espectacle de fira, quan encara el format cinematogràfic no s’havia acabat d’establir com el setè art. De fet, es pot traçar un clar paral·lelisme entre l’estudi dels fòssils de dinosaures, que va viure la seva primera època daurada a finals del segle XIX, just quan el cinematògraf donava les seves primeres passes. Una evolució conjunta que permetria, per una banda gràcies a l’evolució dels efectes especials representar millor els dinosaures en pantalla, i a més, anar-hi incorporant les noves teories paleontològiques sobre aquests grans sauris. Aquesta evolució a tres bandes (cinema, paleontologia i efectes especials) és l’apassionant viatge que ens proposa Octavio David López Sanjuán a Cinezoico: el dinosaurio a través de la historia del cine.

Segurament la primera gran fita d’aquesta evolució conjunta la tenim a King Kong (1933), l’aventura del gran goril·la incloïa l’aparició de grans sauris, entre els quals hi havia un T-rex que tenia una batalla ferotge amb simi protagonista. Tot i que ja hi havien hagut altres pel·lícules amb dinosaures, cap va aconseguir la repercussió que va tenir la pel·lícula de la RKO. El llibre aprofita aquest capítol per presentar-nos un dels primer grans genis de l’Stop motion de l’època: Willis O. Brien.

L’Stop Motion va ser, fins pràcticament la irrupció dels efectes d’ordinador amb Jurassic Park, la tècnica emprada per mostrar com eren aquests grans sauris però no l’única. Recordem que Godzilla no deixa de ser un dinosaure reviscut i en el seu cas es va emprar el Suit motion (un nom molt tècnic per dir “posar-li a un senyor una disfressa”), o en l’adaptació de El món perdut que va rodar Irwin Allen a l’any 60 es van utilitzar iguanes a les que es va “disfressar” fent ús de tota mena de banyes i crestes enganxades al cos d’una persona. El Suit motion colava, les iguanes banyudes, ho sento, però no.

De fet un dels grans de l’Stop Motion com és Ray Harryhausen, que, per cert, va ser aprenent de Willis O. Brien, va animar molts dinosaures en pel·lícules com El montruo de los tiempos remotos (1953), un clar antecedent de Godzilla. O en una de les meves preferides: El valle del Gwangi (1969), una pel·lícula que barrejava els grans sauris amb una de les grans modes del moment com era el western. Així tenim com un grup de vaquers descobreixen un passatge cap a una vall inaccessible on encara hi ha dinosaures vius. No tardaran a capturar-ne un per intentar muntar un numeret de circ i treure’n redits econòmics, però el dinosaure no tardarà a alliberar-se (com manen els cànons) i sembrar el pànic i la destrucció per la ciutat. Si algú ha estat mai a Cuenca, no li costarà reconèixer La ciudad encantada de Cuenca com la vall secreta i la catedral de Cuenca serveix com a escenari de l’escena final de la pel·lícula.

Ja hem mencionat que als anys 80 va haver-hi una mena de sequera sàurica i que no va ser fins el Jurassic Park de Steven Spielberg que es van tornar a posar de moda amb marxandatge, obres de difusió enfocades al públic general i imitacions. Perquè tothom volia un tros del pastís, però si hi ha algú capaç d’olorar un èxit abans que aquests es produeixi és Roger Corman, així el productor tan bon punt va saber el que portava entre mans Steven Spielberg, va donar llum verda a l’accelerada producció de Carnosaurio, un deliri on una embogida científica ha creat un virus que fa que les dones es quedin embarassades d’ous de dinosaure. Així tenim explosions estomacals a l’estil Alien, dinosaures provocant estralls en un poblet del mig oest americà i un combat final entre un T-rex i una excavadora. La pel·lícula va aconseguir arribar als cinemes nord-americans dos mesos abans que la cinta de Steven Spielberg i generar un parell de milions de dòlars a partir d’un ajustat pressupost d’un milió. Missió completa Roger.

El llibre es composa de capítols individuals per a cada una de les pel·lícules analitzades en detall, tot i que tangencialment es van tractant altres pel·lícules menors. Cada pel·lícula se la contextualitza tant en l’evolució del cinema, i més concretament dels efectes especials, com de les evolucions en terreny paleontològic. Així podem veure que la majoria de les primeres pel·lícules es mostren uns dinosaures pesats, que arrosseguen les cues, mentre que a Jurassic Park s’abracen les teories més modernes del moment que emparentaven els dinosaures més directament amb les actuals aus i no tan en els llangardaixos. Això vol dir dinosaures molt més àgils, que per exemple utilitzaven l’enorme cua per equilibrar-se.

No cal dir que totes les pel·lícules es prenen les seves llicencies artístiques. A King Kong, per exemple, es mostren els brontosaures com ésser assedegats de sang que no dubten a atacar i menjar-se part de l’expedició protagonista, quan se sap que eren animals més aviat pacífics i vegetarians. Jurassic Park tampoc se’n salva: els dilophosaures no escopien verí ni tenien cap tipus de cresta retràctil i, de pasta de moniato m’he quedat al llegir que, la visió del T-rex no es basa en el moviment. Així que si mai vos trobeu cara a cara amb un Tiranosaure Rex no us quedeu pal plantats com estaquirots que l’únic que fareu es facilitar-li la feina que se us cruspeixi d’una queixalada.

El llibre també dona una mica de corda a algunes teories com la de la terra buida, segons la qual podrien existir grans cavitats subterrànies on haurien quedat ecosistemes totalment aïllats i on encara es podrien trobar dinosaures. També trobem alguns apunts de criptozoologia (ciència que estudia els animals mitològics) que apunten que el monstre del llac Ness és en realitat un dinosaure aïllat o l’existència al l’interior de la selva del Congo d’alguns dinosaures tal com apunten les llegendes del Mokèle-mbèmbé. I, per suposat, també hi ha lloc per a l’evolució especulativa (Si no s’haguessin extingit com haurien continuat la seva evolució?).

Tot aquest engrescador viatge per les teories evolutives i la seva plasmació en el món del cinema es completa amb un capítol dedicat als dinosaures a la petita pantalla i amb un pròleg del paleontòleg José Luis Sanz, que ha sigut el supervisor científic del llibre.

Un llibre que em costa molt no recomanar, ja que personalment m’ho he passat pipa descobrint detalls totalment desconeguts per mi sobre aquests sauris que tant han fascinat a l’espècie humana. Una fascinació que va començar amb les troballes dels primers esquelets i que encara ara continua fins avui en dia.

Jordi Arasa

Jordi Arasa Lletres cinèfiles

Enginyer informàtic, cinèfil, taekwondista, programador de la CutreCon (el festival amb les pitjors pel·lícules del món) i, ara també, crític literari. Des que els seus pares el van portar a veure 'Indiana Jones y la última cruzada' ha desenvolupat una cinefilia que l'ha portat a explorar totes les arestes del món cinematogràfic. I recentment ha descobert que no hi ha plaer més gran que, a més de veure cine, llegir sobre aquest.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*