Abans de dir res més, si esteu llegint això és que a El cinèfil no hi ha censura, cosa que celebrem! Sí perquè el tema de què parlaré avui és un tema delicat, un tema complicat d’il·lustrar, un tema incòmode per a molts. Avui també us parlaré de cinema, no us penseu que vull canviar de tema. Però hi ha moltes classes de penícules, molts estils cinematogràfics, molts gèneres per descobrir davant la pantalla. I existeix un gènere que encara no he tocat i del que parlarem avui: el cinema per a adults, altrament dit, porno. Que sí, que tota la vida se n’han dit penícules verdes, però aquí utilitzem el llenguatge més tècnic i específic.
A veure, us parlaré de cinema porno sobretot d’oïdes, que quedi clar, que una servidora no n’és gaire aficionada. Gaire? Què dic! Gens, Déu nos en guard. Mai he vist cap escena d’aquestes marranes en què els protagonistes van per feina, com a mínim de forma intencionada. Algun cop, de resquitllada, però poca cosa més. Així que he fet un intens estudi a les videoteques que tenia més accessibles, i he demanat ajuda al meu net, que aquest sí que domina el tema, una cosa bàrbara! Només dir-vos que si pogués, es faria actor d’aquests, el molt tòfol. I jo ja li dic, que és com tot, que al principi fa molta il·lusió, però després te n’acabes cansant.
A veure, el cinema porno està compost per penícules, llargmetratges de tota la vida —i algunes altres coses força llargues, oi?—, però amb curtmetratges també farien la seva funció, perquè la gent tampoc és que agafi un títol de cinema per a adults i se’l miri de cabo a rabo —i de rabos n’hi acostumen a sortir uns quants, i d’interessants—, sinó que més aviat, el que fa l’usuari mitjà és passar ràpidament l’inici del film, que més o menys tots comencen igual, i dirigir-se directament cap als segments de clímax del guió. I quins clímaxs que hi acostuma a haver, no sé si m’enteneu.
Tota aquesta cerimònia és possible gràcies a la feina d’un gran equip de guionistes que saben ajudar l’espectador en la seva missió: posar les coses fàcils perquè l’acció es desenvolupi sense molèsties ni distraccions, eliminant les possibles dades d’interès de la resta d’escenes. És igual si el protagonista té un passat fosc que li marca el tarannà venjatiu del present, o si la noia que l’acompanya té problemes amb l’alcohol que li fan perdre el control. L’important en la majoria d’aquests casos és que arribi un moment en què la parella es troba en la intimitat, s’allibera de les seves peces de roba, i comença a fer allò que ja sabeu que s’hi fa en aquests films. I el pitjor és que de vegades no són ni matrimoni!
Això que deia fa un moment de la intimitat de la parella no és del tot necessari en el magnífic món del cinema verd. De vegades hi ha més participants en aquells actes que extres a la penícula de Ben-hur, que allò sí que era una cosa maca de veure. I uns al damunt, els altres al costat, uns quants entremig. Allò sí que és densitat de població, i no la de Pekín! Ah, i tots al seu ritme, no pas com les coreografies tan boniques dels musicals. Ah, i homes amb dones, homes amb homes, dones amb dones, dones amb… amb ves a saber què… Tothom amb tothom, sense manies! En fi, que allò sembla una xarcuteria a l’hora de recollir les restes del dia.
Parlem dels actors i actrius d’aquest gènere? La majoria fan patxoca, sobretot les noies, ja que els films porno els veuen sobretot homes i cal que el personal entri molt pels ulls de l’espectador. A les actrius els entren altres coses per altres llocs, però això ara no ve al cas… I ells, mare de Déu! No sabia que la cosa donés per tant, que en un moment allò cap dins d’un slip i instants després han d’anar amb compte de no treure un ull a algú. Ni les espases làser d’Star wars tenen aquella envergadura. La veritat és que per ser un bon actor porno, dels de fama, s’ha de tenir una bona eina amb la qual treballar, i no parlo de la memòria, perquè aprendre’s els diàlegs d’aquests films tampoc és que sigui gaire complicat. «Oh, sí, sí! Más! Me voy a córrer» i poca cosa més. La veritat, no sé aquesta mania d’anar a fer running del personal…
Què més podríem dir sobre el cinema porno? Que té efectes especials, com tot el cinema. Sí, sí! No us enganyo! I si no em creieu, proveu vosaltres mateixos o mateixes de fer tot allò que surt per la pantalla. Piruetes, postures impossibles, hores i hores seguides de sexe… Va, home! No em direu que és possible fer això a casa, oi? Ni que vagis cada setmana a la clínica Boston! Hi ha coses impossibles. Ah, una altra de bona que ja es veu d’una hora lluny que és mentida: que et vingui un lampista guapo a casa i t’acabi la feina —la que li has demanat— en un tres i no res, sense embrutar el pis, i que en lloc de factura et deixi pagar en espècies. Tal com està la cosa, ni l’autònom més amable perdona un duro per molt formosa que sigui la clienta. Com veieu, la màgia del cinema també existeix al cinema porno. Una dada: no és el millor moment per connectar el home cinema.
Les penícules verdes, també ho hem de reconèixer, estan una mica en decadència, i la culpa, com en molts altres aspectes, és de l’internet. Ara qualsevol pot fer un vídeo marrano —ja ho deia fa quinze dies amb la penícula de la Cameron Diaz— i penjar-lo perquè tothom el vegi. L’esperit exhibicionista s’anivella amb la necessitat voyeur i tot queda en harmonia, una harmonia que serveix per aprendre moltes coses sobre la resta de cultures del món. Sí, doneu un cop d’ull als portals que trobareu per internet. Sabeu que els japonesos i les japoneses no tenen genitals? Tenen quadradets! Veieu com adquireixes coneixements amb el cinema porno?
Quin món que tenim per descobrir, eh? En fi, que acabaré aquest article de forma seriosa —molt seriosa, de fet—. Si mai us dona per explorar aquests vídeos, o us n’arriba un i li doneu un cop d’ull, i veieu que algun dels protagonistes sembla menor d’edat o no ho està passant bé durant la gravació, denuncieu-ho a la web o a la policia. És feina de tots acabar amb continguts pornogràfics i pedòfils il·legals.
