La literatura que abraça Studio Ghibli La literatura que abraça Studio Ghibli
Autors britànics i japonesos són la font d'inspiració de l'estudi japonès La literatura que abraça Studio Ghibli

De la unió d’una revista manga anomenada Tokuma Shônen amb la imaginació i empenta de Hayao Miyazaki i Isao Takahata en va néixer Studio Ghibli. Segurament el coneixereu per obres com La princesa Mononoke o El viatge de Chihiro (guanyadora de l’Oscar a millor metratge d’animació l’any 2002). És així com el 1985 es crea aquest estudi amb la primera pel·lícula Nausicaä de la Vall del Vent (1985), la qual partia d’un manga publicat anteriorment a la revista prèviament citada. A partir d’aquí, l’estudi no va fer més que créixer i cultivar èxits amb productes d’animació i fantasia arreu del món.

Si una cosa té d’especial aquest Studio és que tot i que presenten productes d’estètica del dibuix japonesos, molt propers a l’anime que coneixem, i fins i tot alguns estan directament extrets del folklore japonès, sempre hi ha una forta presència del món europeu: castells medievals, productes de la cultura occidental i fins i tot la font de les idees. I és que molts dels llargmetratges de Ghibli estan extrets de llibres i històries prèviament escrites. Veurem d’on prové la font d’imaginació dels genis de l’animació japonesa.

La tomba de les lluernes (1988)

El recentment desaparegut Isao Takahata ens va deixar a tots amb l’ai al cor i un mar de llàgrimes amb aquesta obra. Era la tercera obra que s’estrenava sota el segell Ghibli (just després de Nausicaä de la Vall del Vent (1985) i de Castell al cel (1986)). El relat ens explica la història de Seita i Setsuko, fills d’un oficial de la marina japonesa i que viuen a Kobe. Un dia, en plena Segona Guerra Mundial, durant un bombardeig, no aconsegueixen arribar al búnker on hi ha refugiada la seva mare, la qual troben a posteriori mal ferida. La història ens explica la supervivència dels dos germans al llarg de les penúries que deixava la guerra.

La història està basada en un llibre homònim escrit per Akiyuki Nosaka, un supervivent de la Segona Guerra Mundial que es va convertir en escriptor i cantant. La seva novel·la destaca per les dades autobiogràfiques que hi deixa entreveure.

Kiki, l’aprenent de bruixa (1989)

La història de la Kiki explica l’aventura d’una jove bruixa de 13 anys en període d’entrenament. Es diverteix volant amb l’escombra amb en Jiji, un gat negre d’allò més savi. Segons la tradició de les bruixes, totes quan arriben a l’edat de la Kiki han d’abandonar casa seva per passar un any fora —avui en dia en diríem Erasmus—. Serà d’aquesta manera com valors com la independència, la responsabilitat i l’amistat queden reflectides en aquesta història.

En aquest cas, no només hi tenim un llibre darrere de l’acció sinó que hi ha una saga. Eiko Kadono firma l’aventura de la petita bruixa, el primer volum de la qual porta el mateix títol que la pel·lícula de Ghibli.

Miyazaki es va prendre algunes llicències, ja que va canviar significativament la història original. Per exemple, va canviar el lloc on passaven les aventures de la Kiki. Mentre que Kadono ho va ubicar a Japó, Miyazaki va construir la seva pròpia ciutat, Koriko, amb influències de moltes ciutats occidentals com Lisboa, París, Estocolm o Milà.

El castell ambulant (2004)

El títol original s’hauria de traduir com ‘El Castell ambulant de Howl’ i explica la historia de la Sophie, una jove amb una maledicció que la converteix en vella. Per tal d’eradicar el problema màgic decideix demanar ajuda al mag Howl, el qual viu en un castell ambulant. Ara bé, la situació d’en Howl també requerirà l’ajuda de la Sophie.

Ara sí que ja ens endinsem en territori internacional plenament, ja que la història original és britànica. Diana Wynne Jones firma la novel·la homònima publicada el 1986. L’acció literària té dues seqüeles més Castle in the Air i House of Many Ways. De nou, la història original va patir variacions, però l’autora va afirmar que estava molt satisfeta del resultat final i que la història que havia plantejat Miyazaki era autoconcluent, cosa que el llibre no.

Històries de Terramar (2006)

Per desgràcia aquesta ha estat una de les pel·lícules menys existoses de l’estudi. Aquesta és de les primeres pel·lícules que dirigeix Goro Miyazaki, el fill del mestre. La història ens situa a l’arxipèleg de Terramar, una terra màgica habitada per mags, dracs i espectres. El més important de tot, però, és el poder de les paraules; cada objecte o aspecte té el seu nom vertader, el que se li va designar durant la Creació. La gent que habita a Terramar tenen només dos objectius: la pau i la saviesa, els quals sovint generen conflictes, malgrat l’oxímoron.

Tornem a tenir entre mans una saga literària. Aquesta vegada es va adaptar el tercer volum de l’aventura. L’autora, Ursula K. Le Guin va declarar en el seu moment estar d’acord amb l’adaptació, però desgraciadament el film no va aconseguir els èxits de les precedents. De fet, tot i que la direcció va recaure en Goro, van tenir moltes dificultats i disputes amb el seu pare, Hayao, per la manera com s’estaven portant les coses. Sigui per una cosa o per una altra, el fet és que li va valer un Bunshun Kiichigo Award a la pitjor pel·lícula l’any 2006.

Arrietty i el món dels remenuts (2010)

En una petita casa amagada sota les lleixes del terra d’una mansió campestre, hi viu una família d’éssers diminuts. La norma i llei de vida és no deixar-se veure pels éssers humans. Ja us podeu imaginar que la filla, l’Arrietty, es ficarà amb problemes quan la veu accidentalment el fill dels habitants de la casa, un nen que alhora té una salut d’allò més delicada. Aquesta és una història d’amistat, tolerància i respecte, però, evidentment no tot és tan bonic.

Aquesta és la primera pel·lícula del director Hiromasa Yonebayashi, nou recluta de l’estudi. Està basat en una novel·la britànica titulada The Borrowers (1952) i escrita per Mary Norton. L’èxit d’aquest llibre va ser tan gran que es va convertir en un clàssic infantil. I com a bon clàssic l’han seguit 4 seqüeles.

El record de Marnie (2014)

Yonebashi torna a presentar-nos una història tendre i optimista. En aquest cas hi trobem l’Anna, una noia solitària, sense amics, que viu amb els seus pares adoptius. Un dia que l’envien a visitar el senyor i la senyora Pegg i coneix una nena anomenada Marnie. Aviat es faran molt bones amigues, però la Marnie amaga alguna cosa que l’Anna anirà descobrint de mica en mica.

L’escriptora britànica Joan G. Robinson és l’autora de la història original. El llibre ja va ser un gran èxit quan es va publicar per primera vegada el 1967. Hayao Miyazaki l’havia inclòs dins la seva llista de relats pendents d’adaptar i finalment va ser Yonebashi, qui amb un bon expedient ja sota el braç va fer el pas que Miyazaki havia començat.

Fins aquí llibres dels quals podem parlar, però l’obra que ens ha deixat Ghibli va molt més enllà de tot això, ja que en els seus arguments sempre hi ha picades d’ullet amagades, com experiències pròpies dels directors, com lectures que tenien quan eren petits o que els agradaven, com fets de la cultura japonesa, entre molt d’altres. No és cap secret que El viatge de Chihiro, un dels films que els va donar més projecció internacional, està basat en un somni de Miyazaki, amb històries que s’inventava la seva filla i amb l’inesgotable món dels Yokai japonesos.

Aquest és només un llistat de llibres i pel·lícules que podeu llegir i mirar ara que s’acosta l’estiu i això vol dir vacances.

Irene Solanich

Irene Solanich L'escena del crim

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*