Una de les grates sorpreses de la Competició Oficial del 50è Festival de Sitges va ser el documental 78/52 que en la traducció a l’espanyol porta el subtítol de La escena que cambió el cine. Dir que aquesta pel·lícula és una explicació en forma de documental de la mítica escena de la dutxa del Psycho d’Alfred Hitchcock és quedar-se curt. Alexandre O. Philippe firma un documental que, a banda d’analitzar i estudiar el què i el com de la seqüència de la mort de Janet Leigh, explica la transcendència i importància d’aquella successió d’imatges i el seu llegat. Com a exemple si busques a Google les paraules Psycho shower et surten més de 300.000 resultats! El mateix Alexandre O. Philippe, director especialitzat en documentals sobre cine, ens explica el perquè d’aquest projecte.
Com li explico a la meva cosina de 15 anys la importància de Hitchcock?
Buf… Bona pregunta! Crec que el cine seria molt diferent sense ell. Va canviar tantes coses i va trencar tants tabús… Era un visionari en explicar històries i en matèria tècnica. Va canviar el cine d’una manera tan profunda que és difícil de resumir-ho i, a més, és com si ja ho donéssim per sabut que va ser així. Per entendre què és el cine avui és molt recomanable fer un viatge enrere al cinema de Hitchcock. Estudiar el seu nivell de detall i dedicació a cada pel·lícula és una inspiració per a qualsevol aficionat al cinema i sobretot per a qualsevol cineasta. Per a mi, sens dubte, ho ha estat.
Artesania?
Estava sempre activament pensant en les emocions que volia provocar als espectadors i com ho faria per aconseguir aquest impacte. És una cosa molt difícil de fer i el que tots els directors volen aconseguir. Pshyco és un gran exemple d’això. Hitchcock va assumir un risc molt gran amb la pel·lícula i especialment amb l’escena de la dutxa perquè sabia que causaria un impacte molt poderós. Hi va posar molts diners seus en ella i va tardar set dies a rodar-la.
Això avui en dia és una bestiesa!
Una autèntica animalada. L’assassinat dura 45 segons i l’escena sencera dos minuts.
7 dies…
Això et diu que va veure una oportunitat allà. Tu no t’asseus un dia i dius rodaré una escena en set dies si no penses que tens a les mans una cosa única. I ho va fer. I sabia que ho havia de filmar de manera impressionista.
A què es refereix?
A la censura. No podia ensenyar nus, ni violència, ni sang. Va treballar al voltant de tot això d’una manera tan brillant que fa que tu ho vegis.
Jo recordo nu, sang i violència a l’escena de la dutxa…
Hi són però no hi són. No hi ha nu, la imatge està borrosa. No hi ha violència: el ganivet no penetra la pell. No hi ha sang perquè en ser en blanc i negre ho va falsejar amb salsa de xocolata. La manera en que està editat i la música de Bernard Herrmann fan que el teu cervell connecti els punts. Veus l’escena i penses que has vist coses que en realitat no has vist. Aquest és el poder de l’escena de la dutxa.
N’hi ha per tant? Realment l’escena va canviar el cinema?
I tant! Seria impossible especular què seria avui el cinema sense Psycho i en particular sense l’escena de la dutxa. Va canviar la tècnica cinematogràfica i la manera de sortir endavant amb les dificultats del cine. També es va carregar molts tabús i va inspirar molts cineastes a fer coses que pensaven que no eren possibles. Va canviar la cultura del cine matant a l’estrella protagonista 45 minuts després de començar la pel·lícula. Abans això era impossible de pensar!
Per què ha escollit el camí del documental?
No m’agrada la paraula documental. Prefereixo el terme pel·lícula de no ficció perquè crec que la paraula documental etiqueta innecessàriament el que faig. Per mi el que he fer és una experiència de cine sobre l’escena de la dutxa. La vaig dissenyar per a la gran pantalla i sento passió pel tema i pel fet de fer pel·lícules sobre pel·lícules. En vull fer més.
“Jo no faig documentals com un camí a les pel·lícules de ficció”
Gaudeixo molt mostrant coses de i sobre cine a l’audiència i per mi és una nova manera de fer pel·lícules.
Quin és aquest nou projecte que comentava?
És una altre pel·lícula sobre una escena concreta: el bitxo que surt de la panxa a la pel·lícula Alien: el Chestburster. Estem molt emocionats amb aquest nou projecte i serà molt diferent que 78/52. Vam aprofitar la nostra visita al Festival de Sitges l’any passat per gravar algunes entrevistes així, en part estarà rodat a Catalunya.
Quines altres escenes creu que han canviat el cinema?
N’hi ha moltes… I de fet t’he de dir que estem com desenvolupant una sèrie sobre precisament escenes que han canviat el cinema però n’hi ha molt poques que mereixen tota una pel·lícula per parlar sobre elles per l’impacte i la transcendència que han tingut. Sens dubte la del chestburster d’Alien és una i una altra és la del duel de The Good The Bad and The Ugly. Per mi és una masterclass de coreografia però també sobre l’evolució del duel com a tema recurrent del western. Si acabo fent-ho serà una culminació de tres escenes sobre la mort. Espero poder-ho fer…
Al 2010 va dirigir The People vs. George Lucas. Què opina ara de la manera com Disney ha agafat el seu testimoni a Star Wars?
M’agradaria dir-te que m’il·lusionen però no. Les franquícies no em diuen gaire, sincerament. Penso que és una manera de capitalitzar la cultura. Tenim un record o un concepte als nostres cors i no crec que calgui fer-ne més. Prefereixo estudiar-ho, revisitar-ho, homenatjar-ho tornant enrere. Si intentes recapturar la màgia… no passarà.
Però dona diners!
Ja ho sé ja… I que consti que no dic que sigui pel·lícules dolentes. Son bones pel·lis, especialment Rogue One. Però els fans van al cine amb l’esperança de recapturar la màgia i crec que és una manera equivocada d’encarar aquestes seqüeles i spin offs. No passarà: ho sento. Però entenc que dona diners i per això ho fan.
Parlant de cine i intentar recapturar la màgia… Què opina del que fa fer Gus Van Sant amb la seva versió de Phyco?
Crec que va ser un projecte artístic de 20 milions de dòlars. Vist així és molt interessant de veure. És la prova fefaent que la màgia no es pot recapturar. Gus Van Sant és un director genial i va tenir accés a tecnologia que Hitchcock ni tant sols podia imaginar i fins i tot així i copiant-ho tot no va sortir bé. Aquesta és la lliçó.
Creu que per ell era un experiment o realment volia emular el mestre?
Crec que sabia que no funcionaria però hi va posar tota la seva passió però sincerament me’n alegro que es fes perquè comparar-ho és un exercici molt interessant.
