L’estrena de la pel·lícula No dormirás (2018) dirigida per Gustavo Hernández és l’excusa perfecte per parlar d’un dels nostres hàbits més nocius per a la nostre salut: el no dormir. Al director uruguaià el vam descobrir amb la pel·lícula La casa muda (2010) al Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, la primera pel·lícula gravada amb una càmera de fotos convencional amb una il·luminació molt tènue, pràcticament emprant un únic pla seqüència i amb una actriu protagonista omnipresent, amb un resultat força innovador per a una pel·lícula de terror. Amb aquesta targeta de presentació, la pel·lícula No dormiràs no decep, això sí, amb una proposta de més envergadura aquest cop.
L’actriu Belén Rueda interpreta el paper d’Alma Böhm, una directora teatral que aposta per sotmetre els actors a una situació extrema física i mentalment, per tal d’extreure el màxim en la representació, creant un moment únic irrepetible amb un principi fonamental: sense patiment no hi ha creació. En aquest cas, el preu que han de pagar els actors és el de no dormir durant quatre dies i mig, vivint durant la setmana tots junts en un edifici pràcticament en runes el qual era un antic orfenat, abandonat després d’un terrible incendi. L’edifici s’acaba convertint en part del malson dels protagonistes que veuran com l’estat psicòtic que els provoca la falta de son els fa tenir visions amb els anteriors inquilins que van morir en l’accident.
El mateix director reconeixia que la inspiració li va venir després de passar dos dies sense dormir per insomni després d’un treball esgotador. Sorprenentment, es va sentir pletòric, com si els sentits s’afinessin. La recerca de més informació sobre el tema el va fer descobrir diferents estudis sobre l’insomni amb resultats terribles sobre els humans. En una recent entrevista, Belén Rueda recordava com quan els seus nens eren petits la falta de son continuada li va alterar el caràcter i vivia en un estat d’esgotament permanent, exactament el que veiem, entre d’altres coses, a la pel·lícula Tully (2018) on una irreconeixible Charlize Theron interpreta una mare al càrrec de la llar familiar i dels seus petits mentre la seva parella treballa i ajuda poc (per no dir gens) a casa. Tully és el nom d’una cangur nocturna que li regala el seu germà… per tal que pugui dormir!
De fet, des de la invenció de la llum elèctrica es va començar a gestar la idea que dormir era perdre el temps. Es podria pensar que és així, ja que aparentment no fem res mentre dormim. La medicina s’ha encarregat de demostrar que això és un gran error, el son és una funció fisiològica fonamental per a la nostra salut, de fet si dormim poc o malament tenim més risc de patir malalties infeccioses, malalties endocrines com ara la diabetis, més risc d’obesitat i sobrepès, i fins i tot més risc de tenir determinats tipus de càncer. A més, una persona que ha dormit bé és més creativa, menys irritable i compulsiva, menys agressiva, té més empatia i presenta un millor funcionament cognitiu en camps tan importants com la memòria, l’atenció i la concentració. I això no és tot, una persona que no dorm prou presenta un menor rendiment laboral i acadèmic.
En el cas de nens i adolescents el tema adquireix una especial importància. Sabem que un adolescent que dorm set hores té la meitat de capacitat de resoldre un problema matemàtic que un que en dorm nou, que són les que li caldria. Un suspens pot estar demanant més hores de son i no només més hores d’estudi, que és el primer que ens passa pel cap com a remei: diem “si has suspès matemàtiques et posarem un professor particular” i no “si has suspès matemàtiques hauràs de dormir una hora més”. La manca d’hores de son està directament relacionada amb el fracàs escolar, la depressió i ansietat infantil, els trastorns del comportament i el consum de drogues i estimulants.
Vivim en una societat que menysprea la importància del son i permet anuncis amb missatges com ara “dormir és de covards” o “ja dormiràs quan estiguis mort” per anunciar els partits de bàsquet americans de matinada durant la setmana. Això és com si les autoritats sanitàries permetessin eslògans del tipus “fumar és beneficiós per a la salut”.
En el meu article Viure en un món accelerat ple de pantalles, mostrava com les presses en general i l’ús de les pantalles en particular estava canviant el nostre comportament. La directora alemanya Cosima Dannoritzer en el seu documental Lladres de temps (Time Thieves, 2018) exposava com en les ciutats modernes les persones caminen cada cop més ràpidament pel carrer per poder guanyar minuts i alertava que les ciutats on la gent camina, treballa i parla més de pressa tenen taxes més altes de malalties coronàries i a més ets menys propens a ajudar els altres. No es valora la contemplació, el silenci, el retir o el descans i estem contínuament bombardejats per anuncis on semblen més enrotllats aquells que no paren de fer coses, actuen ràpid i sense dubtar (mireu els anuncis de cotxes, per exemple), la qual cosa potencia un model de dinamisme i eficiència al qual volem semblar-nos.
Però el resultat no és tan maco, de fet es podreix el que es coneix com efecte retrocés (allò que passa quan fas un tret) i és que comportant-nos d’aquesta manera pot provocar-nos problemes físics (fatiga, mal de cap i/o de panxa, insomni), de comportament (ira, frustració, tensió) i emocionals (ansietat, confusió, eufòria). Un dels símptomes més evidents a la nostra societat és la proliferació de la procrastinació, és a dir, la decisió de deixar una feina pendent de fer fins a l’últim instant.
L’origen de la paraula és procrastinare del llatí: “pro” deixar per, i “crastinare” que significa demà. Cosima Dannoritzer ens recorda com en el seu origen aquesta expressió era un reconeixement de sensatesa: aplaça la decisió fins demà per tal que puguis reflexionar amb temps i tranquil·litat. Els Temps moderns (Modern Times, 1936) de Charlot ja ens advertia dels canvis de la societat actual, una societat on procrastinar té una connotació negativa: ets un mandrós i un irresponsable, la qual cosa ens fa viure constantment amb un sentiment de culpabilitat etern.
Gestionar de forma racional el temps és imprescindible i més sabent que el nostre temps és limitat i que una part important l’haurem de dedicar a… dormir!
