“Manhattan Melodrama”: la pel·lícula que va matar en Dillinger “Manhattan Melodrama”: la pel·lícula que va matar en Dillinger
La fi d'un dels gàngsters més grans de la història “Manhattan Melodrama”: la pel·lícula que va matar en Dillinger

22 de juliol del 1934, el cinema Biograph de Lincoln Park a Illinois és a la més absoluta obscuritat mentre es projecta la pel·lícula. A platea, entre el públic, hi ha en John Dillinger, l’home més buscat dels Estats Units, gaudint d’un film de gàngsters. Està confiat i relaxat però ignora que a la sortida del cinema l’esperen els agents federals, entre els quals hi ha Melvin Purvis, que tenen ordres de disparar a matar tan bon punt el criminal abandoni el recinte. La resta ja és història. Però quina era la obra cinematogràfica que estava en cartell aquell dia? Valia la pena jugar-se la pell per anar a veure-la? Es tractava de Manhattan Melodrama, una producció de la Metro Goldwyn Mayer dirigida per W.S. Dyke que narra l’amistat a través dels anys de dos nens que a causa d’una tragèdia uneixen els seus destins fins que arriben a la maduresa i es troben en diferents bàndols de la llei: un és el fiscal del districte i l’altre un gàngster. El conflicte d’interessos no trigarà gaire a sorgir.

En aquesta obra ja no ens trobem amb un pròleg que estableixi que el film no pretén en cap cas enaltir la figura del delinqüent, perquè el gàngster ja no és l’heroi. És únicament un mecanisme que serveix per enaltir encara més la figura del fiscal, qui desoint a tothom segueix fidel als seus ideals. És la figura pura de l’home just.

El diàleg té més rellevància que en les seves predecessores i aquí és on es nota la mà de Joseph L. Mankiewick al guió. Tot i que té moltes línies de guió, el conjunt és àgil i no arriba a fer feixuga la seva visualització. La qualitat dels seus diàlegs és de tants quirats que el film es va emportar a casa l’Oscar al millor guió original.

El protagonista és en Clark Gable cinc anys abans de fer-se amb el paper que el portaria a la immortalitat del cel·luloide a Gone with the Wind (1939). En Gable ja es trobava en un alt nivell interpretatiu, aquell mateix any interpretaria It Happened one Night (1934), film amb el qual guanyaria el seu únic Oscar i que li va servir per venjar-se dels estudis que van vendre els seus serveis a la Columbia. La seva interpretació del gàngster, en Blackie Gallagher, res té a veure amb el que hem vist abans. No és un tipus dur ni egòlatra com els interpretats per Paul Muni, Cagney o Edward G. Robinson. És tot un galant, un home carismàtic que amb el seu ampli somriure sorneguer aconsegueix allò que es proposa. La consecució dels seus objectius està per sobre de les conseqüències que es derivin dels mateixos. Ell és l’únic que en contra dels seus propis interessos comprèn el seu amic i l’anima a ser íntegre. A Gable li va com anell al dit aquest personatge que està per sobre del bé i del mal, que es riu del sistema i de la mort.

L’altre protagonista és en William Powell el qual interpreta en Jim Wade. Hi ha una frase que defineix perfectament el personatge quan al Cotton Club li diu a Eleanor “no renuncio als meus ideals”. És un personatge idealista i honest que predica amb l’exemple d’allò que defensa i que considera els seus principis per sobre de qualsevol altre consideració. Quina gran figura tenint en compte el moment actual en el qual vivim on qualsevol es ven a un preu raonable. En Jim Wade no està en venda. Al cinema dels anys 30 ens hi trobem en molts casos amb la figura de l’heroi que per defensar les seves creences arribarà fins allà on faci falta, independentment si per aconseguir-ho ha d’enfrontar-se amb els seus amics o fins i tot contra la maquinària de tot l’Estat. Un exemple seria el personatge insubornable de Gary Cooper a Mr. Deeds goes to Town (1936). En aquest cas per lluitar contra el mal es necessiten homes que estiguin disposats a perdre-ho tot en benefici d’un sistema just i net de qualsevol tipus de corrupció. Powell està convincent en el seu paper d’home íntegre i té els millors speech del film.

La direcció va recaure a les mans de W.S. Van Dyke que el mateix any va rodar The Thin Man (1934) també interpretada per William Powell i per la qual va aconseguir una nominació a l’Oscar al Millor Director. La seva direcció és funcional en la qual no trobem detalls que ens marquin una autoria distintiva. El més remarcable és la utilització en l’el·lipsi narrativa de la pantalla compartida per descriure la diferent evolució dels dos protagonistes. Dyke és més un director d’actors que no pas un director visualment creatiu. Però en una pel·lícula tan dialogada com aquesta és d’agrair que els esforços del director se centrin en els actors i la velocitat dels diàlegs. Els únics moments en què el director sí que es permet un llicència és en el rodatge de les carreres, on es recrea en la visualització de l’activitat de l’hipòdrom.

La pel·lícula té molts trets que ja hem vist en films noirs anteriorment analitzats. La utilització de l’alleujament còmic ja l’havíem vist a Scarface, tot i que aquí és més encertada i queda perfectament encaixada dins del conjunt. També es repeteix la utilització d’un eslògan com a l’obra de Hawks, allà hi era The World is Yours en un rètol i aquí és “Jove, observa l’hora i fuig del malen un rellotge. Aquí resideix una altra clau que ens ajuda a entendre el moralisme que desprèn l’obra, el personatge d’en Gable esdevé un gàngster perquè és a la foscor de la nit que porta a terme les seves activitats i es relaciona amb les seves companyies.

La plasmació en pantalla de la violència decau si la comparem amb l’Scarface (1932) de Hawks, probablement perquè el codi Hays creat al 1934 ja s’havia establert a Hollywood. Una altra distinció pel que fa al cinema anterior és que aquí es trenca amb una de les premisses del cinema negre de gàngsters ja que no hi trobem l’ascensió del protagonista dins de l’organització mafiosa ni el seu canvi gradual de vestimenta. En Clark Gable ja apareix a l’escena amb el seu esmoquin, dirigint el seu propi negoci i gaudint d’una situació privilegiada dins de la societat. Però com a d’altres obres de l’època la corrupció policial també hi és palesa en una de les escenes on queda clar que en “Blackie” té comprades les autoritats perquè l’informen de les batudes que es realitzaran en el seu local.

És un cinema noir molt més psicològic que no pas físic, on es treballa sobretot amb temes com l’honestedat i l’amistat. És un gàngster una amistat recomanable quan tens aspiracions dins del sistema de justícia? La lògica ens diu que no i al film diferents personatges així li fan saber en Wade però l’amistat dels protagonistes està per sobre del que aquests representen. Independentment que en Blackie sigui l’home més buscat de la ciutat en Wade desitja que formi part de la cerimònia de les seves noces. Ja des del primer moment que coincideixen al plànol, un cop són adults, es respecten mútuament tot i saber que cadascun defensa interessos enfrontats. Però aquest amistat pot convertir a un funcionari públic en un corrupte? Com hem dit abans, en Wade és un idealista, un home just i això el porta a que en el judici on es processa en Blackie, en Jim defensi amb passió i orgull el seu al·legat final sabent que seran les seves paraules les que portin a la mort al seu millor amic. La relació gairebé paternofilial dels dos protagonistes queda palesa quan en Jim li confessa a en Blackie que a causa de la seva deixadesa ell està empresonat, que deuria haver-li dedicat més temps i haver relegat en un segon plànol les seves aspiracions laborals. Aquest face to face final a sing sing és tota una declaració d’intencions amb unes interpretacions perfectes i unes línies de diàleg que es graben a la nostra ment. En Gable diu la que per a mi és una de les frases del film: “Si no puc viure com desitjo almenys deixa’m morir quan vulgui”. Ell vol ser un home lliure i viure i morir com a tal, i si les seves accions li comporten la mort que així sigui.

Finalment, en Wade un cop sap que l’assassinat que en va perpetrar en Blackie va servir per ajudar-lo en la seva carrera, renuncia al seu càrrec, no perquè ell hi tingués res a veure, sinó per honestedat i per tenir la consciència tranquil·la. Torna a esdevenir insubornable quan demostra que la seva posició social o laboral no té cap valor si no s’ha aconseguit justament. Per tant, l’obra és complexa, no només desenvolupa la lluita del bé contra el mal, sinó que qüestiona fins a on ha d’arribar algú per defensar la justícia. Aquestes conseqüències hi estaran presents en pel·lícules noirs o policíaques posteriors com Prince of the City (1981) o Serpico (1973), ambdues del gran Sidney Lumet. I en comparació amb aquestes obres posteriors és on aquest clàssic perd, perquè aquí en Wade és la imatge perfecte de l’honestedat, la justícia i la integritat i les conseqüències de les seves accions les crea ell, no els esdeveniments posteriors a la seva presa de decisions. Però en les obres que hem citat abans, els personatges a causa de la seva integritat ho perden tot, en el sentit ampli de la paraula, mentre que aquí en Wade aconsegueix emportar-se a la noia precisament per ser fidel a les seves idees. Aquesta concessió al happy end és el que li treu realisme i punch al conjunt.

Amb aquesta obra s’obre un període moralista al Hollywood dels anys trenta en què se’ns mostrarà a través d’actors que representen a la perfecció a l’home íntegre, com són James Stewart o Gary Cooper, quins han de ser els ideals que ha de defensar la nova societat americana. I en relació a la pregunta que feia al principi, si valia la pena jugar-se la pell per anar a veure aquest film, això només ho sap el mateix Dillinger.

Luis Flores

Luis Flores Una sèries de mirades

Nascut l'any 1983. És llicenciat en Dret per la Universitat Pompeu Fabra. Els seus articles a 'El cinèfil' són la seva primera col·laboració en un mitjà de comunicació sobre cinema però la seva afició ve de molt lluny: amb només tres anys els seus pares el van portar a veure "Big trouble in Little China" i sense saber-ho van marcar-lo de per vida. Entre els seus gèneres preferits hi ha el cione d'arts marcials, els thrillers i a la ciència ficció.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*