Molt més que una reunió familiar Molt més que una reunió familiar
Problemes en la família i al país Molt més que una reunió familiar

Una reunió nadalenca. El pare i la mare divorciats després d’un matrimoni tumultuós. La xicota del pare, més jove que els seus propis fills. Els fills. El més gran consentit per la mare i amb el record del germà difunt i l’eterna comparació amb ell. El germà petit, fill preferit del pare i malcriat. I el fill mitjà, amb l’etern trauma del fill ignorat i convertit en un pou d’amargor i rancúnia. I el cunyat, és clar, vingut de visita per reclamar vells negocis i per gaudir evidenciant les misèries de la família.

Podria semblar la típica estampa familiar de moltes reunions nadalenques, on els traumes familiars i les relacions personals prenen el control de tot. Però si aquesta família està formada pel rei d’Anglaterra Enric II Plantagenet, la seva dona Elionor d’Aquitània, els seus tres fills, Geofrey i els futurs reis Ricard cor de Lleó i Joan sense terra, aquesta reunió adquireix categoria històrica. Aquesta és la premissa per a una magnífica pel·lícula com és El lleó a l’hivern (1968), guanyadora de tres Òscars, entre els quals el de millor actriu per a una magnífica Katharine Hepburn com a Elionor d’Aquitània.

És el nadal de l’any 1183, i Enric II d’Anglaterra (un espectacular Peter O’Toole, candidat també a l’oscar per la seva actuació) decideix reunir a la seva família. Per això treu a la seva dona Elionor de la presó on la tenia retinguda (per haver intentat destronar-lo) i la porta a celebrar el nadal amb ell a la ciutat francesa de Chinon (dins dels territoris francesos controlats per Enric). Els acompanyaran els seus tres fills i també el jove nou rei de França, Felip II August (interpretat per un molt jove Timothy Dalton, en un dels seus primers papers) i que vindrà a exigir el matrimoni pactat de la seva germana Alais amb el príncep Ricard, sense saber que la seva germana s’ha convertit en la nova amant del rei.

I per descomptat els tres germans. El més gran (després de la mort del seu germà Enric, primogènit), el guerrer príncep Ricard. El preferit de la seva mare i que no dubta a desaveïnar l’espasa per qualsevol greuge i interpretat pel gran Anthony Hopkins en el que va ser el primer paper de la seva carrera. Per un altre cantó, el príncep Joan, el més jove de tots, menys espavilat i sempre a l’ombra del seu pare. De fet, els dos fills seran utilitzats per Elionor i Enric com a peons en la seva lluita pel poder, enfrontant-los sota la promesa del tron i atiant l’odi fraternal. I per un altre cantó, l’oblidat Geofrey, amb la síndrome del fill mitjà, que davant la indiferència dels pares, fa de la fredor i el maquiavel·lisme la seva arma contra la manca d’amor.

La pel·lícula és desenvoluparà entre intrigues pel control de l’extens i ric ducat d’Aquitània (propietat d’Elionor) i la competència per la futura herència del tron i de l’humil peó que és Alais amb el seu dot i l’aliança de França. I orquestrant part de les intrigues, un jove rei Felip de França que ja augura el gran monarca el qual arravataria a Anglaterra les seves possessions al continent.

Però El lleó a l’hivern és més que una pel·lícula d’intrigues històriques ben narrades. Parla també d’un tema universal com són les sempre difícils relacions familiars. Velles ferides no curades, un matrimoni que s’odia amb la mateixa intensitat en què es va estimar, fills que intriguen i malmeten només per captar l’atenció i l’amor dels pares, la crisi dels cinquanta, les infidelitats mai perdonades, un conjunt de sentiments familiars que converteixen aquesta en una magnífica pel·lícula que narra el difícil món de les relacions humanes i familiars.

A destacar, sobretot, la relació entre Enric i Elionor, on dos grans monstres de la pantalla com O’Toole i Hepburn ens deleixen amb elaborades discussions on els intercanvis de ducats i terres i les intrigues amaguen la nostàlgia per un matrimoni ja mort, però que encara conserva la nostàlgia de vells temps de passió. De fet la pel·lícula compte amb l’avantatge que tant O’Toole com Hepburn tenien en la vida real la mateixa edat que els personatges que interpretaven (50 anys el rei Enric i 60 la reina Elionor). Això aporta més realisme a les seves discussions i major credibilitat a la seva nostàlgia.

El 2009 es va dur a terme una nova versió per a la televisió, amb els papers de Glen Close com a Elionor d’Aquitània i Patrick Stewart (el capità Jean Luc Picard de Star Trek Nova Generació) com a Enric II Plantagenet. També basada en l’obra de teatre de James Goldman, igual que la primera versió, però que no arriba al nivell, d’obra metre d’aquesta.

Cal destacar també, en aquesta primera versió, la magnífica banda sonora de John Barry, que també va ser mereixedora d’un oscar.

En definitiva, una gran pel·lícula que a banda de relatar-nos uns fets històrics (força ajustats a la realitat, per cert), ens mostra un excel·lent quadre de relacions familiars en un ambient d’intriga, odi i amor a parts iguals.

Francesc Carol

Francesc Carol EgiptoMania

En Fancesc Carol és llicenciat en Dret i Antopologia i però no en va tenir prou amb això i també té un postgrau en Egiptologia. És professor col·laborador del Mudeu Egipci de Barcelona i imparteix cursos a la Societat Catalana d'Egiptologia i la Xarxa de Centres Culturals de Barcelona. Per si no hi hagués suficient Egipte a la seva vida també és president de l'Associació d'Egiptologia de Sant Cugat-Valldoreix.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*