Seagalogia: la rama de la ciència que estudia les pel·lícules de Steven Seagal Seagalogia: la rama de la ciència que estudia les pel·lícules de Steven Seagal
Aikido, lluites i venjances Seagalogia: la rama de la ciència que estudia les pel·lícules de Steven Seagal

Tots coneixem el concepte de cinema d’autor: un director de personalitat pròpia que és capaç de donar un toc únic i inconfusible a les seves pel·lícules. Sempre es parla de directors, però podríem parla d’actors que generin pel·lícules d’autor? Actors la influència dels quals és tal a la producció que deixa una inequívoca petjada autoral. Això mateix és el que es planteja Vern, l’autor del llibre que porto a continuació sobre l’estrella de cinema Steven Seagal: Seagalogy: a study of the ass-kicking films of Steven Seagal.

He de confessar que em considero un seagalogista, que sempre he tingut una obsessió amb les pel·lícules de Steven Seagal que va més enllà del racional. Unes pel·lícules que tenen alguna cosa que fa que no les pugui deixar de consumir. La mateixa presència de Steven Seagal, per exemple, és hipnòtica amb aquell posat tan estoic però a la vegada tan ràpid i àgil amb les mans per repartir llenya. I quina manera de repartir! Ni més ni menys que a base d’Aikido, un art marcial japonès molt poc explotat al cinema comercial de Hollywood: luxacions a dojo, braços que fan crack i colls que fan creck a tuti pleni.

A més, tal com remarca Vern a l’inici del llibre hi ha un seguit de temes comuns en totes les pel·lícules de l’astre americà que es podrien entendre com la marca que estem inequívocament davant d’una pel·lícula protagonitzada per Steven Seagal. Per exemple, la importància de la família en les seves pel·lícules, la venjança com a leitmotiv de tota l’acció (sempre hi ha un familiar/amic/company mort/raptat/agreujat que en un moment o altre desperta l’ira del mestre de la cua de cavall). O la involucració del govern del EUA, normalment a través de la CIA, en assumptes molt poc clars a nivell internacional. Si a sobre hi afegim que a Steven Seagal li agrada afegir tocs de filosofia oriental o altres cultures asiàtiques a les trames, no està gens malament per a pel·lícules que a priori no són més que un festival de galtades i mastegots.

Hem de tenir un cosa molt present amb Seagalogy, no és un llibre sobre Steven Seagal sinó sobre les seves pel·lícules, les dades biogràfiques es despatxen ràpidament en una breu introducció del mateix autor del llibre, que a més divideix la filmografia en 5 eres: golden era,  silver era, una època de transició, DTV era i Chief Seagal era.

La golden era (1988 – 1991) abastaria les pel·lícules que van donar a conèixer l’actor: policies durs on Steven Seagal s’enfrontaria als baixos fons de la societat americana en unes croades on no deixaria camell o xulo sense el seu merescut cop de puny. Una que m’agrada especialment és Marcado por la muerte on s’enfronta a una màfia jamaicana liderada per un estrany cap de la droga obsessionat pel vudú. Una pel·lícula que per a mi és el cim d’aquesta era on hi trobem escenes d’acció tan brutals com el combat que Steven manté amb uns pinxos en un centre comercial que té un grandíssim desplegament de tècniques d’Aikido i on els cops fan realment mal. Una altra que no puc deixar de destacar es Buscando justicia, potser la més noir de la seva filmografia, on un passat de voltes William Forsythe interpreta a un cap mafiós que perd el nord i es llança a una orgia de destrucció i assassinats, tot això mentre és perseguit per un imparable Steven Seagal que busca venjar la mort del seu company policial. Tot acaba convergint en un dels enfrontaments més cruents i hemoglobínics del cinema venjatiu de Steven Seagal.

La Silver era (1992 -1997) representa la consolidació de Steven Seagal com a estrella de Hollywood arran de l’èxit d’Alerta máxima, i com les seves pel·lícules van deixar de ser policies secs i bruts amb arts marcials per buscar una acció més espectacular, més de Hollywood. Una era on va tenir plens poders creatius i va parir la cinta d’acció medi ambiental En tierra peligrosa, una pel·lícula on trobem el millor i el pitjor d’Steven Seagal, totalment contradictòria en el seu missatge: fer explotar una refineria al vell mig d’una reserva natural d’Alaska per salvar el medi ambient, tot mentre veiem algunes de les millors escenes d’acció d’aquesta era. Tal com indica Vern es el ying i el yang del Seagalogista.

Un període de transició (1998 – 2002) ven estrany on Steven Seagal es va veure enfonsat en el mercat del directe a vídeo (DTV) per fer una tornada triomfant a les sales de cinema, i per, de seguida, tornar-se a enfonsar-se al mercat del DTV per tornar a les sales americanes. Això va passar a EUA, aquí tot va arribar a les sales de cinema amb grans campanyes de promoció de l’última gran producció protagonitzada per Steven Seagal. Gracies Filmax per portar-nos a sales pel·lícules com Tiempo límite o El último patriota, els seagalogistes espanyols no t’ho agrairem mai prou.

La DTV era (2003 -2008) es refereix a l’època on Steven Seagal definitivament va quedar relegat al mercat del directe a vídeo. L’època més prolífica, protagonitzant fins a 4 pel·lícules per any amb pressupostos cada cop més reduïts que contrastaven amb un Steven Seagal cada vegada més passat de quilos i lent, on se’l dobla cada vegada en més freqüència (fins i tot per fer plans generals) i en no poques vegades se li redobla la veu. Com ja he indicat abans algunes d’aquestes pel·lícules acabaven arribant als cinemes de tot l’estat espanyol de la mà de Filmax. Especialment, o no gaire, la veritat, ressenyable es Venganza ciega un desastre fílmic de proporcions titàniques que vaig tenir el goig de poder gaudir a la sala 2 del Palau Balaña. La pel·lícula es intregable amb els carrers d’alguna ciutat random de Romania intentant passar per París a base d’efectes infogràfics de tercera regional. El fet de veure-la a l’esmentada sala, va ser tota una experiència ja que la línia 5 de metro hi passa just per sota i fa vibrar el cinema. La peli és, tècnicament parlant, una merda com un castell, però la sincronització entre que passaven els combois i les explosions i patacades de la pantalla van crear el millor sistema de so amb el qual he pogut gaudir mai d’una pel·lícula de Steven Seagal.

I finalment tenim la Chief Seagal era (2009 fins la publicació del llibre 2012) on bàsicament Steven Seagal va intentar animar una mica la seva moribunda carrera. Per això va protagonitzar la sèrie documental Steven Seagal Lawman, on anava patrullant pels carrers de Parrish (Nova Orleans) comentant com de perillosa és la seva tasca mentre deté narcotraficants de baixa estofa, realitza controls d’alcoholèmia o persegueix perillosos grups de grafiters. Per altra banda, protagonitza una altra meravellosa sèrie de ficció anomenada True Justice, on és el cap d’un grup especial de la policia que s’encarrega de les missions més perilloses d’infiltració en bandes de narcos. Tot això mentre continua protagonitzant algunes de les pel·lícules més esbojarrades de la seva carrera com per exemple Against the dark, on s’enfronta a una invasió de vampirs en un futur post-apocalíptic. Fins i tot té un breu retorn a la es sales de cinema de la mà de Robert Rodriguez amb Machete. Steven Seagal no deixa de sorprendre: tan bon punt te’l trobes a la televisió, com a les sales de cinema com posant-te una multa per tenir l’assegurança del cotxe caducada.

Vern es pren molt seriosament l’anàlisi de la filmografia de Steven Seagal, com ha de ser, i dedica un capítol per cada una de les pel·lícules que l’astre ha protagonitzat. L’anàlisi no se centra en les qualitats cinematogràfiques de cada una de les pel·lícules sinó en rastrejar aquelles senyes d’identitat que identifiquen cadascuna de les pel·lícules com una pel·lícula de Steven Seagal. Una primera pista la podem trobar al mateix títol d’una pel·lícula, a la filmografia d’aquest hi abunden els films amb títols formats per tres paraules (Hard to kill, Marked for death, Above the law). Un altre punt a tenir en compte és si Steven porta o no la seva cua de cavall. I al final de cada capítol un magnífic quadre resum que recull alguna de les més importants característiques com a què fa referència el títol, referències per part d’altres personatges a com de dur és el de Steven Seagal, referències a altres cultures, llenguatges emprats en la pel·lícula per part del protagonista, armes improvisades, vells amics retrobats a la pel·lícula, aparició o no de baralles en bars, aparició o no de vidres trencats, subtrames familiars, temes polítics que es toquen i, la meva preferida, com de fidedigne n’és el pòster de la pel·lícula vers el metratge.

El llibre es completa amb una pròleg per part del director David Gordon Green i tres apèndix: un primer que recull aparicions breus en altres produccions, un segon on es parlen de projectes que mai van arribar a fructificar i, finalment, de l’experiència de l’autor en un concert de Steven Seagal. Sí, Steven Seagal va iniciar en algun punt del nou mil·lenni una carrera com a músic de rock i blues. I en aquest últim apèndix podem llegir no només com Vern veu el seu ídol en acció sobre l’escenari sinó un trobament entre l’astre i l’autor després del mateix concert.

El llibre és un autèntic tresor ja que permet l’aproximació una mica sui generis a una filmografia, a priori, tan monòtona com la de l’aikidoka de la cua de cavall. La capacitat analítica de Vern de fixar-se amb els detalls més estrafolaris, fan que la lectura sigui àgil i divertida. Des d’aquí no puc Des d’aquí no puc més que demanar la creació d’un postgrau específic de seagalogia a l’ESCAC.

Jordi Arasa

Jordi Arasa Lletres cinèfiles

Enginyer informàtic, cinèfil, taekwondista, programador de la CutreCon (el festival amb les pitjors pel·lícules del món) i, ara també, crític literari. Des que els seus pares el van portar a veure 'Indiana Jones y la última cruzada' ha desenvolupat una cinefilia que l'ha portat a explorar totes les arestes del món cinematogràfic. I recentment ha descobert que no hi ha plaer més gran que, a més de veure cine, llegir sobre aquest.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*