Si el temps és or llavors… me’l poden robar? Si el temps és or llavors… me’l poden robar?
El documental Lladres de temps analitza l’ús del temps Si el temps és or llavors… me’l poden robar?

En el meu article Terrorisme laboral presentava una de les malalties més preocupants al Japó: el karoshi o mort per excés de treball. Les causes de mort per karoshi poden ser accidents cardiovasculars i cerebrovasculars, i també pot provocar malalties mentals com ansietat i depressió que pot afavorir el suïcidi. En el DOCSBARCELONA, International Documentary Film Festival 2018, la directora alemanya Cosima Dannoritzer feia l’estrena mundial del documental Lladres de temps (Time Thieves, 2018), on entre d’altres temes mostra els intents de l’administració japonesa per evitar que les persones estiguin tantes hores a la feina o que dediquin les vacances a anar a treballar, uns intents induïts inicialment fa dècades per uns motius… econòmics! I és que si sempre estàs treballant, llavors no consumeixes, la qual cosa pot tenir un efecte perjudicial per a l’economia del país. ¿Què és més important, la fidelitat a l’empresa (treballant) o al país (consumint)? Millor no pensar la resposta.

El documental fa un recorregut sobre la percepció del temps a la societat al llarg de la història moderna i comença amb el primer canvi important a meitat del segle XIX, provocat en gran mesura quan es va començar a viatjar a grans distàncies en tren: Dannoritzer ens recorda els accidents de tren per xocs en trams de via única esdevinguts als Estats Units el 1853, tots provocats per petits errors en els rellotges dels maquinistes dels ferrocarrils. Cal recordar que fins 220 cops calia canviar el rellotge de costa a costa del país, versus els quatre canvis d’hora actuals. La necessitat de saber l’horari de cada estació va propiciar la necessitat de sincronitzar els rellotges i d’estar pendents de la puntualitat… va ser l’inici de viure en un món accelerat (recomano llegir l’article Viure en un món accelerat ple de pantalles, on faig referència al documental Todo se acelera, Tout s’accélère, 2016).

La necessitat va impulsar la creació formal dels fusos horaris, que s’imposarien el 1884 a tot el món. Aquell any es va celebrar a Washington la Conferència Internacional del Meridià on es van proposar els 24 fusos horaris que tots coneixem, és a dir, les vint-i-quatre franges imaginàries creades a partir del sistema de coordenades geogràfiques, seguint l’estela dels meridians, i prenent el meridià de Greenwich com origen, el meridià zero i l’hora zero de referència.

La segona revolució industrial a finals del segle XIX va provocar transformacions en l’organització del treball a causa de la proliferació d’indústries provocat per les innovacions tecnològiques i les noves fonts d’energia. La població es trasllada del camp a les ciutats, passant de camperols a obrers de les fàbriques, obrers que cobraven un salari a canvi d’hores treballades: neix la màquina de fitxar. Fitxar a finals del segle XIX era tan rudimentari com imprimir en unes fitxes de cartró l’hora d’entrada i de sortida de la feina, no cal dir que la seva sofisticació fins avui en dia és innegable, ara que podem fitxar fins i tot amb el mòbil.

El fet de fer l’acció de fitxar provoca que es monetitzi el temps: l’empresari paga al treballador pel seu temps, un temps que ha de dedicar a produir. El poder, el temps i els diners comencen a convergir, i s’activa la pressió per ser el màxim d’eficients possibles, és a dir, obtenir el màxim de producció en el mínim temps de treball.

Per resoldre aquest repte, Cosima Dannoritzer destaca en el seu documental la importància de la contribució del matrimoni Frank i Lillian Gilbreth. Frank Gilbreth (1868-1924) és un dels grans destacats de la història de l’enginyeria industrial, especialitzat en l’àmbit de l’estudi de moviments i de la importància del factor humà en la productivitat de les empreses. La productivitat és el resultat de la producció dividit pel cost d’aconseguir-lo mentre que el rendiment és el resultat dividit pel temps que trigues en aconseguir-ho. Si el temps em costa diners (el salari de l’obrer), llavors si aconsegueixo augmentar el rendiment de les persones augmento directament la productivitat de l’empresa si estic augmentant el resultat de la producció pel mateix cost (o el mateix temps, en aquest cas).

Gilbreth es va especialitzar en l’estudi dels micromoviments que fem quan realitzem una acció determinada (per exemple, quan muntem una peça en una línea de fabricació), i va aplicar conceptes molt innovadors com l’ergonomia del lloc de treball, és a dir, la ciència d’adaptar el lloc de treball a les característiques físiques i psicològiques del personal que hi treballa, tenint cura de la seva salut i evitant la fatiga o els accidents. I això ho va fer conjuntament amb la seva dona, Lillian Gilbreth (1878-1972), una psicòloga creadora del concepte de psicosociologia industrial. Després de la prematura mort del seu marit, Lillian Gilbreth va continuar la feina de consultoria del seu marit durant dècades, i va publicar diversos llibres fonamentals de l’organització industrial. Va ser la primera dona membre de la Societat Industrial d’Enginyers sense ser enginyera, i, de fet, se la coneix amb el sobrenom de la Primera Dama dels Estats Units de l’Enginyeria (cal dir que també va ser assessora de diversos presidents americans). El matrimoni, el qual va tenir dotze fills, té una sala permanent dedicada a la seva memòria al Museu Smithsonian en Washington D.C.

Un dels fets més destacats de les seves biografies va ser que moltes de les tècniques d’optimització del temps que venien com a consultors a les empreses de tot el país (especialment, cal dir, del sector de l’automoció) les havien aplicat prèviament amb els seus dotze fills, que sovint es veien cronometrats al detall i gravats per tal d’optimitzar les tasques quotidianes de la llar com menjar, rentar, endreçar, banyar-se o recollir la fruita de l’hort familiar. Si creieu que això dona per una pel·lícula teniu raó: Trece por docena (Cheaper by the Dozen, 1950), es va basar en el llibre homònim d’una de les filles de la parella, llibre que va ser tot un èxit a l’època i que va acabar tenint la seva adaptació al cinema, també amb notable èxit. A la pel·lícula es mostra també com els Gilbreth van ser els primers d’emprar una tecnologia molt innovadora per l’època: el cinema (recordem que estem a principis de la dècada dels vint). Si graves en una pel·lícula com treballa una persona et permet moltes coses:

  • Et permet treballar més fàcilment i amb menys cost com millorar aquesta feina per fer-la més eficient (més ràpid).
  • Et permet ajudar el personal a reflexionar i aprendre sobre el mètode de treball antic i el nou proposat.
  • I, el més important, et permet l’anàlisi dels micromoviments (dels braços, mans, dit, cos, etc.), i com ho feien? Doncs recordeu que un segon de pel·lícula de cinema són vint-i-quatre fotografies, així que en realitat podien treballar amb una precisió de 1/24 segons per tal d’augmentar el rendiment de l’operació mirant fotograma a fotograma.

A la pel·lícula del 1950 justament es veu un exemple de l’ús de la gravació de cinema en una situació real que va viure la família. Quan un dels nens petits es posa malalt, el metge proposa extirpar-li les amígdales. Quan el metge els explica als pares com seria l’operació la resposta va ser sorprenent: “Ja que cal fer una operació, ja posats operarem a tots dotze fills, a més ho farem a casa, al menjador, que el convertirem en un quiròfan, i vostè i el personal d’infermeria seguirà els nostres consells quant als moviments que ha de fer i a més ho gravarem en vídeo per tal d’aprendre i divulgar l’experiència”. Dit i fet, cal dir que la seva contribució als quiròfans va ser fonamental al segle XX per reduir els temps de les operacions, reduint notablement els perills per agafar una infecció, entre d’altres millores assolides.

Entrat el segle XX es va voler fer una nova versió de la primera pel·lícula, explotant aquest cop la vessant còmica (el pare era interpretat per Steve Martin) i sense mostrar la vessant d’enginyeria la qual sí que apareixia a la versió de l’any cinquanta. De fet es va fer una seqüela, però tant una com l’altra les podem oblidar. Bé, us deixo els títols com a curiositat: Doce en casa (Cheaper by the Dozen, 2003) i Doce fuera de casa (Cheaper by the Dozen 2, 2005).

Tornant al documental Lladres de temps (Time Thieves, 2018), Cosima Dannoritzer ens sacseja quan ens mostra com a partir de l’evolució del concepte de monetització del temps, la voracitat del capitalisme altera la nostra percepció del temps i les empreses ho aprofiten fins al punt de fer-nos treballar, gratis, en el nostre temps lliure, robant-nos de forma imperceptible el nostre temps. La sociòloga de La Sorbonne de París, Anne Dujarier, afirma rotundament en una de les entrevistes del documental: “Per augmentar el benefici, el millor és fer que la gent treballi en hores del seu temps sense haver de pagar-li. Les empreses parteixen de la idea que el consumidor és mà d’obra incomptable, motivada i gratuïta. I estudien com posar-lo a treballar. Com reclutar-lo, formar-lo, dirigir-lo i com millorar la seva productivitat”.

I així és com hem acabat fent la feina nosaltres mateixos: comprem el bitllet d’avió, l’imprimim, reservem l’hotel, facturem la maleta… i tot ho fem nosaltres i gratis. Recordo fa anys quan una cadena de cinemes et cobrava un euro quan compraves l’entrada per internet per concepte de “despeses de gestió”, jo sempre em preguntava: “mare meva, ¿quin geni tenen en aquesta empresa prenent aquesta decisió sense cap sentit?”. La mateixa cadena en l’actualitat, si compres l’entrada per internet tens un descompte de cinquanta cèntims sobre el preu en taquilla, i ara penso: “mare meva, ¡sí que és barat el meu temps!”.

I és que no ens adonem que estem rodejats de lladres… de lladres del nostre temps.

Jordi Ojeda

Jordi Ojeda CCT - Cinema-Ciència-Tecnologia

Jordi Ojeda és professor de la Universitat de Barcelona on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*