Actors amb dos rols estrella Actors amb dos rols estrella
L’art de crear dos mites Actors amb dos rols estrella

Aquest cap de setmana vaig tenir una intensa discussió amb una amiga a causa d’un motiu cinèfil. La conversa era sobre una de les estrenes del moment, la penícula ambientada en l’univers d’Star Wars i protagonitzada per Han Solo. Tant l’Encarnita, l’amiga amb qui vaig anar al cinema, com jo coincidíem en el fet que el personatge havia perdut interès sense la figura d’en Harrison Ford. Fins aquí, conformes! Ara, els problemes van arribar quan ella va assegurar que Han Solo era el millor paper que mai havia fet l’actor en qüestió, el rol en el qual se’l recordaria eternament. Mentida! Indiana Jones és infinitament més carismàtic que aquest caça-recompenses sideral. No ens vam posar d’acord.

Entesos que Hans Solo és anterior a l’arqueòleg, i que per tant molta gent va descobrir en Ford disparant amb pistoles làsers, conduint el Falcó Mil·lenari i lluitant contra les forces imperials, però personalment prefereixo veure’l armat amb un fuet i viatjant arreu del món carregant-se nazis. I si pot ser acompanyat del seu pare –que gran és Sean Connery interpretant el doctor Jones–, molt millor que amb la cosa peluda aquella dels brams que et deu deixar el desguàs de la dutxa embussat cada tres per quatre. Nois, què voleu que us digui? Harrison Ford va néixer per interpretar Indiana Jones, i allò de Han Solo va ser només un paper per guanyar uns dinerons!

No és l’únic actor amb qui passen coses com aquestes. I en canvi n’hi ha un bon grapat que els recordarem únicament per un paper concret i, fins i tot, si ens ho pregunten, seríem incapaços de recitar altres títols de la seva filmografia. I si no que li diguin als seus companys de rodatge de La guerra de les galàxies. Algú em sabria dir en quin altre paper trobem Mark Hamill, a part del de Luke Skywalker. O la malauradament desapareguda Carrie Fisher, que serà per sempre més la nostra princesa Leia. Jo no us sabria dir cap altre film on apareguin aquests dos actors…

Una discussió similar a la tinguda entorn la figura i els papers de Harrison Ford la podríem tenir amb Rowan Atkinson. Sou més fans de Mr. Bean o de l’Escurçó negre. El cert és que els dos són personatges ben diferents, però malgrat tot, cadascun d’ells té els seus encants, les seves dèries, els seus tics incomparables i, com no, els seus grups de fans. Jo, personalment, em decanto més per Mr. Bean pels seus tocs d’humor directe i amb poca paraula. De fet, ja us en vaig parlar un dia, oi? Ara, no us enganyaré si us dic que no li faig escarafalls a qualsevol penícula o sèrie on aparegui aquest geni de l’humor. Somriures assegurats!

També tenim el cas de Sylvester Stallone. Alguns dels seus seguidors són més del mercenari Rambo, i d’altres prefereixen el boxador Rocky. Sí, podríem dir que són dos personatges força similars, sense gaire càrrega de profunditat i molta dosi de músculs, però el cert és que tant l’un com l’altre van catapultar l’actor a una fama considerable, i la demostració d’això són les múltiples seqüeles que hem pogut veure, tant immediatament després dels primers films, com força anys després de l’original, amb la intenció de recuperar una mica l’èxit d’aquells anys anteriors. Vosaltres qui preferiu? Després de meditar una estona, potser em quedaria amb Rocky.

Amb personatges molt diferents també es pot aconseguir un efecte similar a aquest. I si no que li preguntin a Johnny Deep, que de disfressar-se de forma estrambòtica en sap un niu! Fa uns anys, si ens preguntaven per aquest polifacètic actor, molts responíem amb la figura de l’Eduardo Manostijeras, però des de la seva aparició a la saga dels pirates caribenys més famosos, el rol de Capità Jack Sparrow competeix amb el personatge de Burton per ser el més icònic de Johnny Deep. En una banda, un fosc individu, i en l’altra, un histriònic corsari.

El cert és que això és un fet que passa sobretot amb personatges d’acció. És com si no hi hagués més actors, que alguns dels personatges més icònics de la història del cinema recaiguin en la pell de la mateixa persona. O, potser, és perquè parlem d’actors de gran talent que saben donar vida a protagonistes d’una excel·lent manera. Ara penso en Clint Eastwood i en dos dels seus rols més coneguts, el de Harry el Brut, i el de cowboy sense nom de la trilogia de westerns de Sergio Leone.

No es pot negar que els inicis cinematogràfics de John Travolta van ser d’allò més dansaires. Ara, l’actor potser ha perdut ritme, però molts el recordarem pel seu paper a Grease ballant a l’institut, o potser pel rol de Tony Manero a Fiebre del sábado noche. De totes maneres, si no us acaben de convèncer ni els passos de l’un ni les cabrioles de l’altre, sempre us quedarà el mític ball que es fa a Pulp Fiction.

He provat de buscar referents femenins que pateixin un efecte similar al que avui comentem, i el cert és que m’ha costat trobar-ne algun. Potser és perquè els personatges femenins no aconsegueixen encara assolir el mateix protagonisme que els masculins, o potser perquè les actrius s’encasellen més en un mateix tipus de rol. Però parlant de Pulp Fiction, potser un dels casos més notoris és el d’Uma Thurman, a qui molts recordem en el paper de Mia, ballant amb Travolta, però també la tenim present vestida de groc, katana en mà, venjant-se dels qui en el seu dia van impedir el seu casament a Kill Bill.

En conclusió, molts són els actors que aconsegueixen crear personatges per la posteritat, però ja no són tants els que poden fer-ho per partida doble. I aquests, al meu entendre, són els bons, els que saben fer-te oblidar que aquell mateix rostre, fa un temps, pertanyia a una altra història.

Iaia Toneta

Iaia Toneta Penícules

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*