‘The Thick of It’ o el teatre de la política ‘The Thick of It’ o el teatre de la política
Tot el que comporta el politiqueig en una sola sère ‘The Thick of It’ o el teatre de la política

S’ha parlat, sovint, sobre el teatre de la política. O la política com espectacle. O pitjor: com a funció on cada polític interpreta -o ha d’interpretar- un rol determinat, segons un guió que escriu algú per vendre un producte que un públic (l’electorat) ha de comprar a través de la moneda electoral. O sigui: els vots. Aquesta fórmula ja l’havia descrit l’economista Joseph Schumpeter al clàssic Capitalismo, socialismo y democràcia (Folio, 1984). Schumpeter havia descrit la democràcia com un sistema de rotació d’elits mitjançant eleccions competitives que tenien com a objectiu (o objectius) ajustar les decisions polítiques a les preferències de l’electorat. La política vista a partir de variables mercantils. Però Shumpeter no tenia en compte una figura que en l’actual era política esdevé un element imprescindible per vendre aquest producte a través de teatres, platós, ràdio, televisió, premsa i, sobretot, xarxes socials: l’spin doctor. En el cas que ens ocupa, aquest és Malcolm Tucker.

Malcolm Tucker, interpretat per Peter Capaldi, és l’ànima de The Thick of It. També un dels principals culpables que els espectadors d’arreu del món vegin la política com un ofici on desfilen ineptes, corruptes, estafadors, venuts i arribistes. I no només els polítics surten mal parats; també ho fan els buròcrates, els directors de gabinet, els periodistes, els blogers, els assessors; inclús la mateixa ciutadania. Malcolm Tucker és el terror de Whitehall. Malparlat, implacable, despietat; Tucker, però, té un atribut que qualsevol governant voldria tenir al seu costat: l’eficàcia. Ser el desllorigador dels problemes enquistats o la veu que avisa abans que el problema adopti forma de problema. La capacitat de dissenyar una retorçada estratègia per combatre un problema polític a llarg termini o l’habilitat d’improvisar una resposta a un titular que esmicola els esforços polítics per solucionar una rebuscada situació. Tucker és, doncs, el mal necessari que qualsevol polític ha de tenir al voltant.

thick-of-it

Un altre dels actius que presenta Malcolm Tucker és el d’erigir-se en l’únic personatge de la sèrie que entén com funcionen, pensen i actuen tots els actors del procés de comunicació política: els mitjans de comunicació, els dirigents polítics i els electors. És diu que el personatge interpretat per l’escocès Peter Capaldi està inspirat en el famós Alastair Campbell, spin de Tony Blair i un dels assessors més temuts i, alhora, venerats de la política britànica. Ex reporter del Daily Mirror, va treballar a l’ombra del poder de Tony Blair i abans ho havia fet per Nei Kinnock, cap de l’oposició i del Partit Laborista a la Cambra dels Comuns des del 1983 al 1992. Arrogant, autosuficient, hiperactiu i un punt temerari; així el descriu Toni Aira a Els spins doctors. Com mouen els fils els assessors dels líders polítics (Columna, 2009). Campbell era un spin lliurat les vint-i-quatre hores del dia a construir un relat a base de cops d’efecte i d’un control total de la imatge que projectava el líder en els mitjans. Es diu que va ser ell qui va denominar l’onada de nova política que representava Blair com a New Labour i guanyar tres eleccions consecutives.

Però The Thick of It no és només Malcolm Tucker. És més. Molt més. És una denúncia a la incompetència tècnica dels governants i a la seva propensió a canviar de principis a la manera proposada per Groucho Marx. És un relat on la crítica no escapa a ningú. I el que és més rellevant: la sèrie posa al damunt la taula un aspecte transcendental de l’actual funcionament de la política: el control de l’agenda pública. La relació política i mitjans de comunicació. Com s’ha de difondre una notícia i quan aquesta ha d’aparèixer als mitjans. De fet, la primera escena de la sèrie és tota una declaració d’intencions: Malcolm Tucker obliga a dimitir de forma imprevista al Ministre (que serà succeït per Hugh Abbott) per les crítiques rebudes als mitjans de comunicació. De fet, és la sobreexposició mediàtica dels polítics el que justifica la importància atorgada al personatge de Malcolm Tucker i, en general, als spin doctors.

Es diu que si hi ha una sèrie absolutament contrària al que representa The Thick of It no és The West Wing. És Parks and Recreation. L’estructura de fals documental i la necessitat d’esdevenir un producte on es barreja la crítica social i política amb el deliri i l’absurd, fan de les dues propostes un producte necessari per entendre part de la política actual. Però una i altre són molt diferents en el tractament de la comunicació política. Dit això, si anem a l’altre costat; és a dir, al de les similituds, el que més s’assembla a The Thick of It és la mateixa realitat de la política britànica. Escriu Guillermo López a La política en las series de televisión (UOC, 2015) que la sèrie d’Armando Iannucci veu dels principals fets i dels personatges més importants de la política britànica dels darrers anys. I aquest fenomen –explica López- no és exclusiu d’aquesta sèrie; ja es donava a The West Wing, House of Cards, Borgen i The Newsroom.

the-thick-of-it-8

És la repercussió mediàtica de l’acció política. O, com diu Manuel Castells a Comunicación y poder (Alianza, 2009), l’impacte mediàtic que tindrà una determinada acció més enllà del contingut polític. L’equació presenta tres variables: els polítics necessiten els mitjans per arribar al públic. Els mitjans necessiten la política per arribar al públic. I el públic necessita als mitjans per saber que es cuina en la política. De les tres variables, la més important és la dels mitjans. Ells publicaran la notícia, la qüestió és l’enquadrament que aquesta notícia tingui. Per això els personatges de The Thick of It no es mouen per motivacions ideològiques o per instruccions dels lobbies o programes electorals; es mouen en funció de la repercussió mediàtica del que diuen o el que fan. Cal vendre una imatge que és la que compra la ciutadania.

L’espectacular èxit de la sit-com sumat a un ventall de crítiques favorables, va provocar que el creador del producte desenvolupés dos productes més. Un era per l’HBO i també era una sèrie política. Mateix estil de producció, igual format satíric. Així va néixer Veep. Una sèrie que es suma a un seguit de productes televisius en els quals la figura de la vicepresidència mai ha merescut grans elogis. Fins i tot, el vicepresident resulta el dolent de la sèrie. D’exemples no en falten: des de la figura de Charles Logan a 24 fins a arribar al mateix Frank Underwood quan era vicepresident. No és d’estranyar, doncs, que la reconeguda humorista Julia Louise-Dreyfus interpreti a la vicepresidenta dels Estats Units Selina Meyer. Aquesta no és dolenta en si mateixa; és ambiciosa, que no és el mateix. És imperfecte, comet errors, el seu equip és humà, encara que arribi a situacions grotesques. Però les seves aspiracions a presidenta dels Estats Units es mantenen intactes al llarg de la sèrie. Una trajectòria que l’assimila a Hillary Clinton.

L’altre producte era un spin off de The Thick of It signat, també, per Armando Iannucci: In the Loop. El format és similar al que adopta la sèrie. Als governants a penes se’ls veu, com si fossin ombres, fantasmes o noms. La ironia i el sarcasme prenen possessió del film des del minut u i provoquen escenes que, més que representar la ficció, conformen un mosaic molt proper a la realitat. No és un relat a partir d’una visió glamurosa i sofisticada de la política. No és una cinta que pretengui presentar els despatxos oficials, els gabinets ministerials o les cancelleries com a elements dotats d’estètica i mística on només es despleguen accions investides de principis i valors. No és això. Al contrari. És el pur exercici de la política; un exercici on sovint els principis i valors topen amb murs infranquejables de burocràcia, amb espais vedats de poder, amb la incapacitat real de decidir o amb el rigor fred dels pressupostos. En paraules de Jaime Ferri en analitzar In the Loop al llibre col·lectiu editat per Pablo Iglesias Cuando las películas votan (Catarata, 2013): la realpolitik. O sigui: veure al rei nu.

La sèrie The Thick of It, el seu trasllat a la política nord-americana a partir de Veep i l’spin off cinematogràfic In the Loop, esdevenen tres excel·lents productes on destaca l’humor, el cinisme i l’antipolítica. Una visió descarada de les intrigues de poder i de la manipulació del relat a través del missatge.

Tanco amb el que considero l’antecedent més directe de The Thick of It: The Blackadder, coneguda a casa nostra com l’Escurçó Negre. Un retrat irreverent, corrosiu, permanentment crític amb els elements més importants de la història política britànica: la democràcia, l’església i l’exercici del poder. Considerada pels experts una de les millors sitcom de la televisió britànica, la sèrie repassa la història política del Regne Unit des de l’any 1485 (final de la Guerra de les Dues Roses) fins a la Primera Guerra Mundial. El fil conductor és la saga dels Blackadder, a l’inici de la qual es situa Edmund (Rowan Atkinson). Maldestres conspiracions per regnar i intrigues de palau amenitzades per guions delirants que porten la signatura del mateix Rowan Atkinson i de Richard Curtis. Aquest darrer va excel·lir, més tard, amb comèdies com Love Actually, Cuatro bodas y un funeral y Mr. Bean. Richard Curtis i Rowan Atkinson (i a partir de la segona temporada amb el reputat guionista Ben Elton) van voler fer una comèdia inspirada en Hotel Fawlty, però situant l’acció en l’epicentre de les relacions polítiques, nacionals i internacionals, del Regne Unit.

Igual que The Thick of It, The Blackadder, treu un excel·lent rendiment dels actors, tant principals com secundaris. I si ve és cert que en el cas de la sitcom dirigida per Iannucci, tot el pes o quasi tot el pes, recau sobre Peter Capaldi; en  el cas de l’Escurçó Negre, les responsabilitats artístiques estan més repartides. Destaca, evidentment, Rowan Atkinson. Però ben aviat l’espectador se n’adona que altres personatges són igual d’importants que Edmund Blackadder. És el cas de Tony Robinson en el paper de Baldrick. Robinson, a més d’un excel·lent actor, també va destacar pel seu activisme polític militant al Partit Laborista i formant part del Comitè Executiu. És el cas, també, de Tim McInnery. Aquest interpretava a Lord Percy, un aristòcrata inútil lliurat als deliris de grandesa de l’escurçó. Altres secundaris que van saltar a la fama a partir d’aquesta sèrie van ser Stephen Fry com a Lord Melchett i Hugh Laurie interpretant diversos papers. Finalment destacar a Miranda Richardson en el paper d’un Reina Isabel I amb facilitat per tallar caps.

Damià del Clot

Damià del Clot Politika Fikció

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*