Terrorisme laboral Terrorisme laboral
L’estrena de Corporate denuncia l’assetjament a les empreses Terrorisme laboral

Quan pregunto cada any als meus alumnes de dret laboral si saben què vol dir karoshi en japonès, gwarosa en coreà o guolaosi en xinès pocs tenen la resposta. Les tres paraules volen dir el mateix i es poden traduir per “mort per excés de feina”. Karoshi és una mort considerada al Japó, just ara fa tres dècades, com a accident laboral, després d’anys de no voler reconèixer les dades del que estava succeint. Només al 2015 es calcula que hi van haver més de dues mil morts al Japó per excés de feina.

L’excés de feina no vol dir tenir molta feina en un dia. Vol dir de forma sistemàtica treballar moltes hores diàries (pot ser al voltant de quinze hores) de forma continuada durant setmanes i sense descans (poques hores per dormir, mala alimentació, desplaçaments llargs per anar a la feina, sense vacances, etc.). La falta de son pot contribuir a la llarga a tenir malalties circulatòries, immunològiques i cancerígens, però el karoshi no és provocat per no dormir, si no per les hores assegut a la cadira a la feina, immòbil, amb molta pressió per assolir els objectius i també, perquè no dir-ho, pel presencialisme o, el que és el mateix, quedar-te a la feina molt de temps per fer veure que treballes o per quedar bé amb els teus caps. Els infarts i d’altres atacs fulminants et deixen mort a la cadira, alguns hi passen hores fins que algú se n’adona.

El karoshi pot induir també al suïcidi, que en el cas de Japó arriba al terç dels suïcidis anuals i es coneix com karoshisatsu o suïcidi per estrès laboral. Un exemple molt mediàtic va succeir l’any 2016 quan una dona de 24 anys va caure en una depressió i finalment va acabar suïcidant-se. Va ser després que es va saber que havia treballat més de cent hores a la setmana durant setmanes.

Si ens fixem en un país més proper, entre el 2007 i el 2010 l’empresa France Télécom va viure més de seixanta suïcidis entre els seus empleats, molts es van matar a la mateixa feina saltant per la finestra, i cal sumar les desenes de temptatives i la gran quantitat de casos de malalties com l’ansietat i la depressió. L’obsessió pels resultats econòmics va provocar l’acomiadament de 22.000 empleats i canvis en més de 14.000. La fiscalia de París va culpar en el seu moment a diversos directius per assetjament moral a la feina. L’actual Orange (antiga France Télécom) té complicat justificar alguns dels mètodes emprats per la companyia per, literalment, assetjar els empleats perquè marxessin sols sense haver de pagar cap indemnització com, per exemple, oferir bonificacions als caps que aconseguissin més baixes, la qual cosa implicava accions del tipus: canviar sobtadament el lloc de treball, modificar contínuament els objectius, deixar l’empleat sense cadira ni taula durant setmanes o col·locar la taula directament en llocs denigrants, denegar qualsevol petició de l’empleat, aïllar-lo a la feina, prohibir cap tipus de dissentiment o, directament, infravalorar al personal des d’un punt de vista professional amb humiliacions públiques de menyspreu. Un dels últims suïcidis va ser un empleat que es va immolar al pàrquing de l’empresa.

L’òpera prima del francès Nicolas Silhol, Corporate (2017) s’inspira en aquesta dècada negre de France Télécom, sense parlar-ne directament. La pel·lícula planteja una situació semblant (el mateix director coneixia de ben a prop el cas real, el seu pare hi treballava a la companyia), amb un suïcidi a l’inici, navegant a partir d’aquest moment a través dels procediments administratius que cal seguir en aquests cassos, amb el control dels inspectors de feina, i el dilema moral de la responsable de recursos humans que se sent responsable del que ha passat. El relat ens mostra com de desemparats estem com a personal d’una gran empresa, utilitzats com titelles d’usar i llençar sense cap tipus d’escrúpols ni remordiments.

Una de les reflexions que proposa la pel·lícula és extremadament interessant: quina responsabilitat tens a nivell individual quan ets partícip d’uns compromisos amorals abstractes? Abstractes en el sentit que molts cops les decisions estan diluïdes jeràrquicament: qui és qui ho ha ordenat realment? et va dir exactament que fessis això?

El mateix director en una de les entrevistes alertava sobre l’assetjament sistèmic, molt més perillós que el personalitzat, que és més fàcil de combatre. Si una de les accepcions de la paraula terrorisme al diccionari és, literalment, una “successió d’actes de violència executats per infondre terror”, és evident que els responsables d’aquests fets són veritables terroristes laborals. Terroristes que justifiquen la seva vilesa a canvi d’un salari. No som conscients que vivim rodejats de terroristes laborals que actuen de forma impune, i jo en conec uns quants… i això sí que fa por.

Jordi Ojeda

Jordi Ojeda CCT - Cinema-Ciència-Tecnologia

Jordi Ojeda és professor de la Universitat de Barcelona on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*