Qui tem els doctors d’esperits? Qui tem els doctors d’esperits?
Toni Comas barreja el terror psicològic, humor negre i drama social a 'Indiana', la seva opera prima Qui tem els doctors d’esperits?

El director català Toni Comas ha escollit una pel·lícula a mig camí entre el terror, el drama i la comèdia per fer el seu debut en la ficció. Amb experiència com a curtmetratgista i guionista, per exemple, del documental Glance Up (Mirant amunt) s’ha embarcat en un projecte minimalista de pocs personatges però d’emocions fortes (però no histriòniques). La pel·lícula gira al voltant de dos homes que es fan dir els Spirit Doctors i que asseguren que fan fora tot tipus de presències malignes de casa teva o el teu cos. Ja siguin fantasmes, possessions demoníaques o violacions OVNIs. Òbviament amb aquesta descripció no tothom se’ls pren seriosament… No és d’estranyar que el Festival de Sitges col·loqués el film a la secció Noves visions.

Una de les principals virtuts de la pel·lícula (i del guió) és que juga amb els gèneres i el to. Hi ha escenes en que Indiana sembla una comèdia de freaks i d’altres en que ets testimoni d’una seqüència de terror a l’estil Paranormal activity o un final molt noir que recorda els millors moments de True Detective. A la vegada, i encara que sembli un rerefons involuntari, Comas ensenya els draps bruts de la societat del Midwest dels Estats Units. Pobles sense cap encant d’Indiana i Kentucky poblats per white trash (escombraria blanca) amb grans cotxes i poc cervell. En aquest context, la fotografia de la també catalana Anna Franquesa troba un escenari natural ideal de clarobscurs i paisatges rurals al qual se li treu molt de partit.

indiana movie

Aquesta indefinició de gèneres pot confondre certs espectadors… De totes maneres tenim davant un film d’aquells d’autor (escrit i dirigit per Toni Comas) on potser sí que hi ha algunes plans gratuïts tirant a artístics que poden fer destrempar més d’un. Tanmateix és una pel·lícula original, amb una bona història i uns personatges carismàtics. Que no sigui un llargmetratge tallat a les modes comercials no el fa menys interessant i de ben segur els amants del gènere negre i certs tipus de cinema fantàstic minimalista apreciaran el còctel. Ara bé, no és una pel·lícula destinada al gran públic ja que el ritme, el to i fins i tot l’humor no són ni de bon tros mainstream.

Veredicte

El millor: la barreja desacomplexada de gèneres i la valentia d’incorporar l’humor (negre) al conjunt.

El pitjor: és un producte complicat de vendre i recomanar i la seva atmosfera malsana i el tarannà no agradarà a tothom.

Nota: 7

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d'un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*