No tots els somnis es fan realitat No tots els somnis es fan realitat
Projectes maleïts de directors No tots els somnis es fan realitat

Ningú es podia imaginar que The Man Who Killed Don Quixote, de Terry Gilliam, veuria la llum algun dia, ja que aquest ha estat durant molt de temps el seu projecte maleït. Repassem altres directors famosos que mai van poder fer realitat algun dels seus somnis.

Terry Gilliam ha trigat més de 20 anys per aconseguir el seu somni: rodar i estrenar The Man Who Killed Don Quixote (2018), el seu peculiar homenatge al personatge més mític de l’obra de Cervantes. Podríem dir que és una pel·lícula maleïda, ja que es va intentar aixecar en diverses ocasions, sent la més cèlebre la de 1999, quan Johnny Depp interpretava a Sancho Panza i Jean Rochefort, qui va aprendre anglès només per a l’ocasió, a El Quixot. Tot va anar malament, en cinc dies es va anul·lar el rodatge a causa de diverses inundacions, problemes amb les localitzacions i, sobretot, arran d’una infecció de pròstata que va patir l’actor francès.

Però juntament amb Terry Gilliam i la seva particular visió quixotesca tenim un bon grapat de directors que van patir més o menys la mateixa (mala) sort a l’hora d’impulsar alguns dels seus projectes. Orson Welles va ser un dels damnificats. De fet, ell també va començar a rodar la seva pròpia versió del clàssic de Cervantes, però va morir abans de completar el film. Amb tot, el seu projecte més gran que va quedar sense realitzar va ser l’adaptació de Heart of Darkness, el llibre de Joseph Conrad que Coppola va reconvertir en Apocalypse Now (1979) més endavant. No deixa de ser curiós que Welles volia debutar com a director amb aquest film, però el fet que el pressupost s’inflés i superés la xifra d’un milió de dòlars, el doble del que s’havia estipulat per contracte, va fer que la producció es parés. Mai es va reprendre.

Joseph Conrad no només no va veure traslladada a la gran pantalla la seva novel·la més famosa de les mans de Welles, sinó que també es va quedar sense una altra adaptació que podria haver estat genial. Parlo de com David Lean volia rodar la seva obra Nostromo. Malauradament, hi va haver problemes pressupostaris, disputes creatives, un perfeccionisme que sempre retardava el rodatge i la salut del director que cada cop era pitjor. Finalment, a sis setmanes de rodatge, Lean va morir i el projecte va quedar només en el record.

Un altre dels grans que es va quedar sense rodar el que considerava el seu projecte vital va ser Stanley Kubrick. En aquest cas, la pel·lícula va quedar truncada a causa de la seva mort l’any 1999. Es tractava del biopic de Napoleó, des del seu naixement fins als seus últims dies. Prometia ser un projecte extremament rigorós històricament, ja que el director s’havia passat anys investigant la seva vida i l’època històrica, i va llegir centenars de llibres. La pel·lícula també augurava ser espectacular a nivell visual, ja que incloïa força batalles èpiques que es rodarien a les mateixes localitzacions on l’emperador les havia lluitat durant la seva vida. De fet, Kubrick l’hauria volgut rodar després de 2001: A Space Odyssey (1968), però l’estrena d’un parell de films sobre la mateixa temàtica que no van funcionar bé a taquilla va causar que la MGM posposés el projecte.

Fins i tot algú de la talla de Steven Spielberg, que sembla que no pugui rebre un “no” com a resposta, va deixar un projecte a l’aire. I mai millor dit, perquè portava de títol Night Skies i estaria basat en un informe del 1955 que informava d’activitat paranormal a l’estat de Kentucky. Havia de ser una cinta d’extraterrestres que ell només pensava produir, i que mostraria el costat més fosc dels alienígenes, en un intent de contrarestar la imatge positiva que havia venut a Close Encounters of the Third Kind (1977) i que oferiria posteriorment a E.T. (1982). Finalment el projecte va quedar-se en terra de ningú, tot i que el director va poder endinsar-se en la cara fosca dels fenòmens paranormals a Poltergeist (1982), film que va produir i co-guionitzar.

Segurament el nom de Ronnie Rocket no us diu res, però era el títol que David Lynch volia donar a la seva segona pel·lícula, que assegurava que seria (encara) més estranya que Eraserhead (1977). I segurament ho hauria estat, ja que alguns dels seus elements eren un home pèl-roig amb tres peus i una veu d’or, una banda de rock que organitzava segrestos, una màquina que et xuclava l’energia i una ciutat que podria haver sortit de l’univers kafkià. En aquest cas el motiu pel qual mai es va arribar a realitzar era l’obsessió i perfecció de Lynch, qui mai estava content amb el guió i no parava de fer-ne noves versions. Els protagonistes havien de ser Isabella Rossellini, Dennis Hopper i Michael J. Anderson, que van acabar rodant amb ell Blue Velvet (1986) i Twin Peaks (1990), respectivament. Fins i tot es parla que Lynch hauria estat interessat a fer un biòpic sobre la vida de Marilyn Monroe, que tampoc va veure mai la llum.

David Lynch va aconseguir rodar Dune (1984), la que per a molts és la seva pel·lícula fallida. Però podem considerar que va tenir sort de poder fer-la, perquè hi ha un altre cineasta que mai va poder fer realitat aquest mateix somni. Parlo d’Alejandro Jodorowsky, qui volia tenir com a protagonistes a estrelles tan dispars com Gloria Swanson, David Carradine, Orson Welles, Mick Jagger o el mateix Salvador Dalí. Del seu intent frustrat d’aixecar el projecte nombroses vegades en va resultar el documental Jodorowsky’s Dune (2013).

A Francis Ford Coppola també li va tocar sacrificar un dels seus films més personals, Megalopolis, que pretenia finançar amb els guanys de Dracula (1992), Jack (1996) i The Rainmmker (1997). En aquest cas la raó va ser externa: l’atemptat de l’11 de setembre de 2001. La pel·lícula pretenia dibuixar un Nova York utòpic i futurista i fins i tot ja hi havia alguna estrella lligada al projecte i s’havien rodat alguns tests fotogràfics, però després de la tragèdia, Coppola es va veure incapaç de retratar la ciutat en un context positiu.

Finalment tenim a Alfred Hitchcock qui, com a mínim, va quedar-se amb dos projectes a la guantera. Un va ser The Short Night, un intent de fer una pel·lícula a l’estil “James Bond” però amb un tall molt més realista. Ja ho havia intentat a Torn Curtain (1966) i Topaz (1969), però cap de les dues va ser precisament un èxit d’audiència. Al final no es va dur a terme per continus problemes amb diversos guionistes, que van anar abandonant el projecte un per un per desavinences artístiques amb Hitchcock. L’altre cas és el de Kaleidoscope, que seria un film molt proper a Psycho (1960), ja que també tindria un component experimental i diverses escenes que proposarien innovacions tècniques. De la mateixa manera, havia de ser un film especialment fosc, ja que estaria explicat des del punt de vista d’un violador en sèrie. En aquest cas el film es va aturar per la seva naturalesa arriscada i la possible inestabilitat econòmica a la qual arrossegaria a l’estudi MCA.

Els somnis, per a molts, no deixen de ser somnis, i per estrany que pugui semblar, que un director tingui un gran renom no el priva de pertànyer a la llista d’artistes amb projectes maleïts. Tot i que, al cap i a la fi, potser això no fa més que augmentar la seva llegenda…

Adrià Guxens

Adrià Guxens Màquina del temps

L'Adrià Guxens és graduat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i actualment està cursant el Grau en Cinema i Mitjans Audiovisuals a l’ESCAC. Ha dirigit els crutmetratges ‘Did You Like the Movie?’ (2013), ‘The International Film Student Syndrome’ (2014), ‘Carnevale’ (2015) i 'Sombras' (2016). L'any 2016 va ser jurat de la Secció Venice Days al Festival de Venècia i el 2014 va ser el president del Jurat Jove del Festival de Sitges. Com a periodista col·labora regularment amb 'El cinèfil' i publica reflexions sobre cine al web Adriasnews.com.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*