Pixar, un estudi de cine amb un mal nom Pixar, un estudi de cine amb un mal nom
Es veu que les penícules de Pixar no són de 'lluvias doradas' o marranades per l'estil Pixar, un estudi de cine amb un mal nom

Esgarrifada, estic encara! Trasbalsada i garratibada! Això que us explicaré avui és molt gros, eh? I ho tenim tant de per mà que ja no li donem importància, però si ens hi parem a pensar… pot traumatitzar tota una generació de criatures que ara són petits i innocents, però demà seran uns brètols per coses com aquestes! Us ho explico des del principi. Divendres vaig rebre un missatge de watsap de la meva néta. Sí, tinc el coi de watsap aquest, i el faig menester. I no vegis quines riallades fem amb les amigues amb coses com les del negre aquell… Quin bé de Déu! Oi que sabeu de què parlo? El que us deia: el missatge de la meva néta me deia si volia anar amb ella al cine a veure una penícula de, oju el que diré… pixar! Sí, sí. Heu llegit bé. De pixar! D’orinar. De miccionar. D’anar a fer un riu, vaja!

Me vaig quedar de pasta de moniato en creure que la meva néta, la Mariona, s’estava convertint en una mendengüela, perquè me vaig pensar que una penícula de pixar havia de ser una d’aquelles verdes on les dones fan pipí damunt del hòmens. D’aquelles que fan lluvia dorada. Marranades, i de les grosses! Vaig dir que sí. No em malinterpreteu. Per curiositat! Que a mi el cinema eròtic no m’agrada gens! I per no deixar sola la meva néta en tan estranya situació. Potser no li agradava i necessitava suport a mitja projecció, que una cosa d’aquestes no és per a tots els públics!

Però quina va ser la meva sorpresa, agradable per cert, quan vaig veure que la penícula no era verda, que era de molts colors! Sí, perquè era una penícula de dibuixos animats, d’uns ninotets la mar de simpàtics que viuen dins del nostre cap. N’hi ha un d’alegre, un de rondinaire, un de tot tristoi… Una penícula maca perquè sí que ens va acabar fent plorar a les dues, bledes de nosaltres, en la foscor de la sala de cinema.

inside_out_1

Perquè es veu, i aquí és d’on bé la confusió, que Pixar és el nom de la casa on fan aquestes penícules tan distretes de dibuixos que agraden a petits i grans, i les fan amb molta traça i, també s’ha de dir, molta tecnologia. I és que no són dibuixos animats de tota la vida, d’aquells en què el dibuixant ha d’anar fent el personatge de torn milers de vegades, ara amb el braç al mig, ara amb el braç un mil·límetre més amunt, ara dos mil·límetres més amunt, i així fins que mil·límetre a mil·límetre el ninot ha aconseguit tenir el braç enlairat. No! Són dibuixos animats creats per ordinador!

I dels bons, que Pixar acumula ja a les seves vitrines un total de 8 premis Òscar, que són com la Champions del cinema. Segur que us sonen totes les seves penícules, i segur que n’heu vist un bon grapat, encara que ja sigueu grans o encara no tingueu fills dels que us arrosseguen a les sales els caps de setmana. Van començar amb aquella tan maca de Toy Story, sorprenent-nos a tots amb les aventures d’unes joguines que prenien vida quan ningú les veia. En aquesta, un nen rebia una nino nou, un astronauta, i es convertia en la seva joguina preferida. Les altres sentien una mica d’enveja, sobretot el vaquero que fins al moment havia estat el preferit de la criatura. Imagineu-vos què els hagués passat si li haguessin regalat una Playstation i hagués desat tots aquests trastos en un armari… La penícula hauria estat un drama! Toy Story va agradar tant que després n’han fet una segona i una tercera part. En aquest ordre, òbviament…

ToyStory

Si sou dels maniàtics que no suporteu els insectes, mirar la segona penícula de Pixar potser us aniria bé per entendre el món d’aquestes bestioles menudes. A Bichos aprenem que les formigues són molt treballadores i simpàtiques, mentre que les llagostes són dolentes i abusananos. Sí, una revisió de la cigala i la formiga, però feta per ordinador. També han fet a can Pixar una penícula de mostres titulada –oh! Sorpresa!– Monstruos! Sabeu la por aquella que tenim de petits que ens surti un monstre de sota el llit o de l’armari? Doncs en aquest film trobem una nena que no s’espanta massa i al final es fa amiga del monstre que viu a la seva habitació. També, quina barra aquests monstres… Són okupes! Que paguin el lloguer si volen una habitació amb calefacció! Que tot plegat us sona al conte d’en Joan sense por… Res! Coincidències!

I quan semblava que ja estava tot inventat, Pixar ens presenta Buscando a Nemo, una penícula submarina en què un peix pallasso recorre mars i muntanyes –bé, deixem-ho només amb muntanyes– per recuperar el seu fillet, que ha estat capturat per uns pescadors molt dolents. Jo pensava que els peixos no parlaven, que se’ls omplia la boca d’aigua si ho feien, però es veu que no, que poden tenir converses la mar d’interessants. La MAR d’interessants! Ara m’he fet gràcia! Ah i me diu la meva neta que aquest estiu la segona part de la penícula… Enlloc del Nemo ara busquen la Dory un peix que que s’oblida de les coses com moltes de les meves amigues. Ai l’edat…

dory

Mai us heu preguntat què passaria si l’home més fort del món i la dona més elàstica tinguessin fills? No, no em refereixo a la concepció d’aquestes criatures, que amb les qualitats que he donat d’un i altre, en podria sortir una penícula verda de cuidado! Em refereixo als nadons que tindrien. Jo no m’ho he imaginat mai, però a Los increibles ens ho expliquen. Són una família de superherois que lluiten contra el malvat de torn, un ressentit de la vida. Una penícula molt maca que reforça els vincles familiars sense ser de l’Opus.

No acabaríem mai de parlar de les penícules de Pixar, que n’han fet un bon grapat, i totes precioses. Cars, per exemple, que narra les aventures d’un ambiciós cotxe de carreres. Ratatouille, que és d’un ratolí que cuina. Wall-E, que parla d’un robot escombriaire, o UP, que és preciosa i potser algun dia li dedicaré un article amb més consideració. Sí, és que les penícules que tracten la problemàtica de la gent gran sola sempre arriben al cor.

walle

En fi, canalla, que vaig anar a veure Del revés de Pixar pensant qui sap quina marranada em trobaria i vaig acabar veient una penícula molt distreta sobre el sentiments de les persones. Si no l’heu vista, us la recomano de tot cor, que és d’aquelles que et fan entendre una mica millor com funcionen les relacions humanes –bé, deixant a banda els polítics, clar! La veritat és que no fa falta ser un nen o una nena per gaudir dels dibuixos animats, només cal seure davant la pantalla amb la intenció de passar-ho bé, disposats a deixar-se embolcallar per aquells dolços personatges de coloraines i aquelles alegres melodies que sonen.

Però, això si que s’ho haurien de mirar aquests de Can Pixar… Podrien posar-se un altre nom, que Déu n’hi do amb el que van triar, que jo encara no me’n sé avenir que la Generalitat o el protector del menor o qui sigui no els hagi posat una multa. Bueno, podria ser pitjor! No m’ho vull ni imaginar!

Iaia Toneta

Iaia Toneta Penícules

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*