Un bandido de veritat Un bandido de veritat
L'encant dels espagueti western i del mític Clint Eastwood Un bandido de veritat

Hi va haver una època, us parlo de l’any 1964, i d’això ja en fa més de mig segle, en què les penícules no es feien com es fan ara, amb grans pressupostos que permetien contractar exèrcits d’extres, o efectes especials que atorgaven la possibilitat de fer meravelles gràcies al bon fer d’un ordinador. Les explosions eren reals, els paisatges els mateixos que envoltaven els actors, i els cops de puny… Bé, els cops de puny, al cinema, sempre han estat de broma!

Enmig de tot aquest panorama, hi havia un gènere que destacava per damunt dels altres. Un gènere que ens va alegrar moltes tardes a base de vaqueros, indis, cavalls i diligències. Evidentment, estic parlant del western, un clàssic d’entre els clàssics de qualsevol amant del setè art. Ara, si us he de ser sincera, el que a mi m’agradava era l’espagueti western, les penícules de pistoleros que s’havien rodat a Europa, sobretot a Itàlia i a Espanya, i que molt sovint comptaven amb la producció de grans estudis de Hollywood.

Així que avui us parlaré de la penícula que va encapçalar aquesta revolució europea: Por un puñado de dólares. Comença el film i apareix el logo de la Metro Goldwyn Mayer –la Metro pels amics–, amb aquell lleó rugint com una bestiota que és!

Calla, és una picada d’ullet del cap al director, Sergio Leone. Quins detalls més macos tenen aquests americans… De totes les fanfàrries havides i por haver de les productores, la de la Metro és la millor.

De seguida apareix el protagonista de la penícula, que no és altre que el gran Clint Eastwood. Què seria de l’espagueti western sense els papers interpretats pel bo d’en Clint? I com passa en la majoria de films de l’oeste, el pobre home arriba amb el seu cavall i el seu puro a un petit poblet on no és massa benvingut. A totes aquestes poblacions, no els agraden els forasteros! I mireu si el reben amb poc entusiasme que li foten uns tiros per a què balli –o sigui, prop dels peus–, i li fan fugir el cavall, pobra bèstia!

L’home se’n va a l’únic lloc del poble on pot anar: la cantina! Un poble de l’oeste, sense cantina, o saloon, no és un poble de l’oeste com cal. Però a San Miguel, que és com s’anomena aquesta localitat mexicana, hi tenen una cantina ensopida, no d’aquelles on hi ha un pianista o unes eixerides ballarines de can-can… Diguéssim que a San Miguel no són un poble gaire alegre. Al contrari! Allò està ple de contrabandistes i bandidos, i l’únic habitant que està content és l’enterramorts perquè de feina no n’hi falta.

En fi, que veient tal panorama, el nostre heroi decideix fer uns calerons, que prou falta li’n fan, i s’alia amb una de les dues bandes del poble, la família Rojo, que mira que són dolents, i ni us imagineu com de bé va anar al règim espanyol del moment de l’estrena que els dolents de la penícula es diguessin los Rojo. Els altres són els Baxter, i entre els dos clans porten uns negocis clandestins d’alcohol i armes que no vulgueu saber vosaltres el mal que feien a les arques públiques.

maxresdefault (1)

Però tot canvia, ah, amigo, quan arriba al poble la diligència amb una misteriosa càrrega que no cal dir que era un cofre d’or. Aquí els guionistes van tirar de tòpics, però eren altres temps, l’any 1964, i els tòpics eren el que més funcionava a taquilla. La gent no volia sorpreses. Però la sorpresa se l’enduen els de l’exèrcit, els quals, pensant que negocien amb els americans, es troben que són els Rojo i… pam, pam, pum! En un moment se’n carreguen una dotzena o dues! I quines tombarelles, i quines cabrioles! Es veu que a l’oest, quan reps l’impacte d’una bala, abans de morir has de fer uns moviments que ni les gimnastes de Rio 2016. Però bé, fa bonic de veure.

Total, que en Joe, que és com es diu el personatge de l’Eastwood, veu que la situació li és propensa per guanyar més quartos encara, i llavors canvia de bàndol. Bé, canviar de bàndol… Diguéssim que es manté amb un peu a cada clan, per veure a quin dels dos pot arrancar una recompensa més gran. Una mica com l’Albert Rivera dels nostres dies, oi? Ep! Això és una opinió meva, eh? No del Cinèfil.cat! Però clar, al final se li veu el llautó, i els Rojo, que mira que són la maldat personificada, l’agafen i li foten una tunda de mil dimonis al damunt. Mira que són rucs els dolents! En lloc de pelar-lo d’un tret entre cella i cella i acabar… Ells vinga de cops de peu i cops de culata i… I de no rematar la feina, que es veu d’una hora lluny que els bons sempre tornen, encara que tinguin la cara com un mapa i les costelles fetes xixines, per venjar-se i acabar la feina.

por-un-punado-de-dolares-1964-sergio-leone-original

I evidentment això és el que passa al final de la penícula, amb un duelo al amanecer d’allò més èpic, on cinquanta dolents gasten mil bales i no acaben tocant al bo. I el bo, en canvi, que moltes vegades acaba amb més morts que trets efectuats durant el tiroteig! Aquest és un dels trets, mai millor dit, més característics del western. Però això és la màgia del cine, senyors! I en aquella època, n’hi havia molta, de màgia –no com ara, que està tot fet per ordinador i ja no saps si l’actor és una persona o un dibuix animat!

Per acabar cal destacar un parell de detalls la mar d’interessants. La música d’Ennio Morricone, amb els seus xiulets i les seves cornetes del séptimo de caballería tan característics; i les localitzacions: no us penseu que els paisatges són de Nou Mèxic, no, que són d’Almeria! I molts dels extres que hi apareixen són espanyols!  Quina gràcia! Si hagués sabut que es feien aquestes penícules tan a prop de casa, m’hauria presentat al càsting. Qui sap? Potser m’haurien agafat per fer de dama en apuros i hauria rebut un petó d’en Clint Eastwood! M’hauria convertit en una estrella i llavors sí que hauria pogut engegar el Ramon i dir-li “Adiós, amigo!”

Iaia Toneta

Iaia Toneta Penícules

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*