today-is-a-good-day

Més de 13 raons per odiar l’institut

- Advertisement -

Fa cosa d’un any, Netflix ens va deixar a tots asseguts de cul a terra amb una sèrie d’adolescents, per a adolescents i no tan adolescents. 13 reasons why, adaptació de llibre Young adult de Jay Asher, va ser una sèrie que ens plantejava molts problemes que avui es viuen als instituts des d’una vessant dura, sincera i d’allò més cruel. No estàvem davant d’un producte que tractés el bullying com un incident, estàvem davant d’un producte que ens exposava el bullying com un problema que, més d’una vegada, ha desembocat en el suïcidi. Però, a més, darrere de tot això, ens en va destapar d’altres, de problemes, com el de la violació o l’assetjament sexual.

Fa una setmana ens van presentar la segona part d’aquest producte. Una segona part amb un inici molt més diplomàtic i judicial on començàvem a veure el paper de la justícia dins l’argument. La Hannah, una alumna de l’institut Liberty High, se suïcida després d’haver estat víctima de múltiples agressions tant verbals com físiques per part de “companys” de l’institut. No obstant això, abans de cometre aquest acte, deixa 13 cintes de cassette gravades amb 13 raons per les quals ha pres aquesta decisió; 13 raons que es converteixen en 13 persones. Això és el que vam poder viure a la primera part de la sèrie. En aquesta segona part començarem uns quants mesos després de la primera temporada. La mare de la Hannah, ara separada del pare, ha portat a judici el Liberty High per incompetències vàries. Al llarg de la sèrie, hi veurem una lluita aferrissada, acusació contra defensa, que farà pujar a l’estrada els coneguts de la Hannah i explicar, de nou, la història. Sabrem nous detalls de la vida de la noia i dels seus companys i parents. Descobrirem nous secrets i entendrem nous motius.

- Advertisement -

- Advertisement -

Recentment, al nostre país, hem viscut un cas de violació en grup per part d’una autoproclamada “Manada” a una noia. El grup de nois s’han hagut d’afrontar a la justícia i, de moment, sembla que guanyin. Què passa quan la justícia no reconeix la víctima com a tal? Què passa quan un tribunal, un jutge, un advocat considera que la víctima d’acusació s’ho ha buscat, o simplement n’ha gaudit? La justícia protegeix els vulnerables, o hi ha altres interessos darrere? Com caigut del cel, el primer episodi d’aquesta segona temporada sembla que ha arribat al moment exacte per poder-nos recordar el trist episodi que hem viscut en aquest país els últims anys. Veure com es tracten les víctimes fa replantejar-se el paper de la justícia i veure-ho en pantalla i saber que passa en la realitat no fa res més que reafirmar el sentiment de decepció que podem arribar a sentir amb casos com aquests.

Tot i que comença amb un discurs molt potent, aquest es va diluint per acabar caient en el drama personal de cada un dels alumnes del Liberty High que van viure més de prop el cas de la Hannah. I és que no totes les monedes tenen dues cares, aquesta en té més de 13. Cada un dels personatges exposa, amb un judici de fons i com a excusa, una història tant o més cruel que la de la Hannah. Això ens obre un ventall de diferents tipus d’assetjament que es poden viure i que es pateixen en instituts. Ens demostra que el cas de la Hannah no és aïllat i que hi ha molta feina per fer per tal d’eradicar segons quins comportament.

Per què una sèrie que tracta un tema tan explotat al cinema i les sèries com el bullying i l’assetjament escolar ha triomfat tant? És molt simple, perquè no té pèls a la llengua. Perquè la violència es mostra tal com és; cruel, despietada, feridora, però no de manera gratuïta. Perquè és una sèrie que ha posat imatges a unes escenes que sovint ens fereixen la sensibilitat (i així ens ho adverteixen abans de molts dels episodis). Sí, un dels punts forts de la sèrie és la sinceritat en pantalla. Ja ho va ser quan a la primera temporada ens mostrava, a mode de flashback, una violació sense censura. I no s’ha perdut aquesta essència, més aviat tot el contrari, s’ha convertit en una violència encara més extrema i més explícita.

Ara bé, la primera temporada tenia un fil conductor molt evident: els cassettes, i això ens ajudava a construir una història, una manera molt intel·ligent i nostàlgica (per a aquells nascuts als 80 i 90) de fer passar un missatge. A més, l’estructura de la narració quedava ben plasmada i ordenada a través de les explicacions de la noia morta per boca de cada una de les persones que incloïa en el seu relat. Aquesta segona temporada no té un desenvolupament narratiu tant ben trobat, i això fa que es perdi una mica aquesta coherència que ens encantava de la primera. Al principi sembla que el pretext per tornar a treballar amb flashbacks serà el judici i les declaracions dels adolescents dalt l’estrada, però aquest fil s’acaba diluint per poder passar, més ràpid, a nous problemes i incidents al Liberty High. Es troba a faltar un fil conductor que ens acompanyi en l’argument i ens ajudi a construir la història de manera més ordenada. Si a la primera temporada ens permetia anar-nos creant un perfil de la Hannah, en aquesta segona temporada sembla que no hi hagi un objectiu fixat, més enllà que la victòria, per una part o altra, d’un judici. Però és que ni tants sols això, quan passa, ens acaba de fer entrar com ho va fer el desenllaç de la Hannah a la primera temporada.

Pel que fa als actors i actrius que encarnen els adolescents ja van demostrar un nivell d’interpretació molt madur a la primera temporada, i en aquesta segona se’ls nota un gran progrés que els permet expressar sentiments extrems en qualsevol moment. Des de víctimes de violació, supervivents al suïcidi, culpables de tragèdies, etc. tots i cada un d’ells fa una molt bona feina per plasmar allò que han de transmetre en cada moment i que comporta cada decisió que pren el seu personatge.

A partir d’ara, si continueu llegint ho fareu sota la vostra responsabilitat perquè des d’ara i fins abans del veredicte el text contindrà spoilers.

- Advertisement -

Hi ha hagut una gran controvèrsia a xarxes socials per l’últim episodi d’aquesta segona temporada. Si a la primera temporada ens va deixar traumatitzats la violació de la Hannah al jacuzzi, espereu-vos a veure la violació d’en Tyler als lavabos del Liberty High per part d’alguns esportistes amb el mànec d’una escombra. Tot i que he de reconèixer que m’ha agradat que la sèrie contingués més violència explícita que d’altres sèries que tracten aquest mateix tema, no tinc clar que aquesta última escena funcionés en concordança amb la resta. Crec que la morbositat del moment no ha permès seguir amb el cànon de la resta d’escenes i la diferència en l’acció està a un altre nivell. Però, per contra, m’ha agradat molt que la violació fos a un home, i no a una dona. No em mal interpreteu. Crec que aquest tipus de violacions passen massa desapercebudes sovint, i crec que ha estat un encert donar veu a les víctimes com en Tyler.

En definitiva, tot i que he passat una molt bona estona el producte, no em puc treure de sobre la sensació d’haver exprimit la llimona fins que ja no ha tret més suc. Sovint els episodis contenien escenes per omplir amb nous continguts que no m’aportaven l’acció que jo creia necessària en aquell moment i desembocaven en més premisses innecessàries. Però si la llimona s’ha quedat sense suc, no patiu que n’agafaran una altra perquè ens han deixat un final més que preparat per a la tercera temporada.

Veredicte

Agradarà a: aquells que busquin una explicació més enllà dels cassettes i més detalls de lahistòria de la Hannah i els seus companys.

No agradarà a: aquells que busquin alguna cosa més que la morbositat de la situació que ens va deixar la primera temporada, i aquells que espereu una història ben construïda amb un fil conductor

Enganxòmetre: 8

Nota: 6

- Advertisement -
Irene Solanich
Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents