‘Scarface’: el món és teu ‘Scarface’: el món és teu
El gangsterisme americà dels anys 20 ‘Scarface’: el món és teu

Estem a l’any 1932, i tot i que Capone ja fa un any que és a la garjola per evasió d’impostos, la seva influència encara és evident. Als violents carrers de Chicago els gàngsters sicilians són els més forts. Estimats pels pobres gràcies a les seves iniciatives socials (Al Capone va obrir durant la gran depressió un menjador social) i temuts pels poderosos, els gàngsters ostenten el poder.  Ells són el màxim exponent del self made man i del somni americà, immigrants que del no res arribaven als estaments més poderosos de la societat. En aquest context, Howard Hawks dirigeix Scarface. El film ens presenta l’ascensió dins del crim organitzat de Tony Camonte, un alter ego de Capone. Ja des del seu títol se’ns fa referència al famós gàngster. L’Scarface del títol és un dels seus sobrenoms en relació a la cicatriu que lluïa en una de les galtes. Camonte començarà com “soldat” dins de l’organització d’en Johnny Lovo, però les seves ànsies de poder i expansió faran que traeixi al seu “capo” i es faci amb el poder de la banda i que, fins i tot, li prengui la xicota. En el seu viatge a l’Olimp del poder criminal l’acompanyarà el seu amic Guino Rinaldo, un playboy que acabarà als braços de la germana d’en Tony. Aquest fet serà el detonant del final de Guino, Tony i la seva germana, a causa de l’atac de gelosia del segon. La trama us sonarà molt perquè 50 anys després Brian de Palma va dirigir un remake amb un guió massa explícit d’Oliver Stone i amb un Al Pacino totalment deslligat.

Per evitar la mitificació del personatge, de la mateixa manera que ja vam analitzar a Public Enemy i a Little Caesar, el film es desmarca de qui enalteixi la figura del gàngster a través d’un pròleg. A més, se’ns indica que allò que veurem està basat en fets reals, i aquí hi ha 3 esdeveniments que així ho confirmen:

  • El 9 de novembre  del 1924 Albert Anselmi i John Scalise, dos assassins a les ordres d’Al Capone, van matar Charles Dion Dinie O’Banion que era el líder dels irlandesos a la seva petita floristeria. Aquest moviment va enfrontar en Capone amb el seu cap, en Johnny Torrio, el qual no estava disposat a iniciar una guerra entre bandes. Al film, en Guino Rinaldo assassina a la seva floristeria a O’Hara el capo irlandès de la banda rival.
  • L’11 de maig del 1920, un jove Alphonse Al Capone i el seu company Franki Yale disparen en Big Jim Colosimo per ordre de Johnny Torrio. Aquesta mort es reflecteix al principi del film quan en Camonte assassina a Costillo perquè el seu cap es pugui apropiar del negoci de l’alcohol il·legal.
  • La matança del dia de Sant Valentí, el 14 de febrer del 1929, quatre homes de la banda de Capone van entrar en un garatge propietat de Bugsy Moran, líder de la banda rival, i van metrallar set dels seus homes. En Bugsy Moran va sobreviure perquè per qüestió de minuts no hi era allà. De la mateixa manera es reflecteix una execució en un garatge al film i Tom Gaffney, el rival d’en Camonte, es salva per ben poc.

Tot i així, pel fet que les accions de Camonte no poden quedar impunes, el seu final dista molt de la realitat. Mentre Camonte moria crivellat al carrer com el gos que era, Capone estava a la garjola acusat d’evasió d’impostos quan el film es va estrenar. Allà s’hi va estar fins al 1939 quan se’l va posar en llibertat a causa de la sífilis que patia. Va morir el dissabte 25 de gener del 1947 esdevenint l’ombra del “gran home de negocis” que havia estat.

Paul Muni va ser l’escollit per interpretar Tony Camonte. No és tractava  d’un rostre gaire conegut (només havia participat en dos films anteriors), però ja havia estat nominat als premis Oscar pel seu primer paper principal, The Valiant (1930). Els seus gestos recorden massa als d’Edward G. Robinson i James Cagney en anteriors films, però Muni no té la mateixa presència a pantalla i fins l’últim terç del film està sobreactuat en molts moments. Malauradament no té el carisma ni desprèn l’aire de canalla dels seus antecessors, i això pesa massa en un personatge que té una personalitat tan forta.

El personatge de Guino Rinaldo, el seu company d’aventures, recau en George Raft. És un personatge secundari amb poques escenes però que aconsegueix menjar-se la pantalla. Fins i tot sembla que en Guino sigui més perillós que no pas en Camonte. En Raft utilitza una moneda com a segell distintiu del personatge, hi juga amb de la mateixa manera que juga amb les dones fins que coneix la Cesca, la germana de Tony. És en aquest moment quan es torna confiat (no agafa la pistola quan truca en Tony a la porta), ignorant que l’amor que el seu amic té vers la seva germana el condemnarà a la mort. L’amor foll mata qualsevol amistat i en Rinaldo en serà testimoni.

Com a d’altres pel·lícules de Hawks, hi trobem un alleujament còmic en el personatge d’Angelo, interpretat per Vince Barnett. Tot i que en certs moment li treu dramatisme i serietat a l’escena (em refereixo sobretot al final del film quan l’Angelo intenta, tot i estar ferit de mort, agafar el telèfon), permet una major lleugeresa en la cruel temàtica que relata la història.

El dolent de la ficció, en Tom Gaffney, està interpretat per Boris Karloff, el Frankenstein cinematogràfic. La seva amenaçadora presència fa d’ell un personatge temut. Llàstima que hi té molt poca presència a la pel·lícula.

La direcció va recaure en les expertes mans del gran Howard Hawks. Aquesta segurament és una de les seves primeres grans pel·lícules, però ja apuntava maneres el director de films com The Big Sleep (1946), Sergeant York (1941) o Rio Bravo (1959). La seva direcció es basa en un estil visual àgil i en unes escenes d’acció perfectament planificades. La direcció deixa de ser funcional per començar a introduir elements nous que s’aniran perfeccionant amb el temps. Ja no és tan important el que es relata sinó com es relata perquè la història ja la coneixem però els recursos visuals que s’utilitzen en aquest film són totalment nous. Hawks resol amb molt bona nota un film negre dur i sec com un bon glop de whisky. Representa Camonte com el que és, un producte animal d’una societat malaltissa que sense adonar-se’n ha fet d’ell el seu ídol. Camonte només s’aprofita d’allò que se li ofereix en safata: fer-se amb el poder del negoci il·legal de l’alcohol. Els poders fàctic i mediàtics no l’aturen: els diaris estan a favor seu i la policia i els polítics estan comprats i miren cap a una altra direcció. Mentre tothom tingui el seu sobre, el show pot continuar. En Tony no té cap remordiment pels seus actes perquè el món és seu. Ara bé, aquesta mateixa societat que l’ha enaltit el critica per com ha aconseguit el seu èxit i quan la vergonya sigui insuportable el farà caure.

A diferència d’anteriors films de gàngsters, aquí es reflecteix el poder dels mitjans a l’hora de crear herois i mites dins del món criminal i la corrupció policial. Són els rotatius els que dicten els moviments dels criminals i creen una visió distorsionada de la realitat. La crítica que Hawks vol fer del paper de la premsa a l’hora d’influir negativament en l’opinió de la nació queda patent en una escena on el comissari de policia explica a diferents associacions civils que està en contra del que publiquen els rotatius, creant herois romàntics en comptes de condemnar els seus crims. Aquesta escena que queda com inserida a la força dins de la trama per ser massa explícita, ajuda, de la mateixa manera que el pròleg, a evitar que l’espectador cregui que el film enalteix Camonte i ataca a una premsa que estava al servei de qui millor pagava, plasmant d’aquesta manera un Chicago corrupte que es podia comprar fàcilment.

La violència és més descarnada que a Little Caesar o Public Enemy amb tirotejos enmig del carrer i on veiem el rastre que les bales deixen a les parets, les finestres i els cossos dels enemics d’en Camonte. En aquest cas no tots els assassinats es resolen fora del camp visual de l’espectador sinó que és visualment explícita en la representació de l’acció. Això hi és palès fins i tot en les el·lipsis quan a cop de metralladora es passen les fulles d’un calendari.

La profunditat psicològica del personatge la trobem a través de l’amor incestuós entre Camonte i la seva germana. Ell no és capaç de veure la seva germana amb cap altre home, fet que desembocarà en el tràgic final. La debilitat del personatge sorgeix quan es deixa portar pels seus sentiments i deixa de banda els negocis; quan endevina que el seu millor amic manté una relació amorosa amb la seva germana i el mata. No va tenir en compte la màxima que deia en Corleone: “no és res personal, són negocis”. Aquesta premissa on el gàngster ha de deixar els sentiments a banda i prioritzar els negocis ja hi queda reflectida. Quant a les seves relacions familiars, aquí ens trobem amb una mare que no justifica les accions del seu fill i que el veu com un monstre, tret aquest diferenciador respecte a la visió que tenia la mare d’en Tom Powers a Public Enemy. Per tant, aquí no trobem un nucli familiar unit, sinó que Camonte és més un free rider que no admet que ningú li digui què ha de fer. A partir d’aquest film el cine de gàngsters anirà aprofundint en la psicologia dels seus protagonistes, fent-los molt més complexes, atractius i interessants per l’espectador.

Al film hi trobem un altre recurs recurrent en el cinema de gàngsters: l’ascensió criminal del protagonista que va lligada al seu estil a l’hora de vestir. Mentre Camonte va guanyant poder i fama la seva vestimenta serà més luxosa, esdevenint així una exhibició ostentosa del nivell de vida del personatge.

La seva influència en pel·lícules posteriors és notable. No només hi és present al remake de De Palma, sinó que, per exemple, la presentació d’en Camonte a la pantalla mentre està a una barberia ens recorda a The Untouchables (1987), quan en De Niro és a la cadira del barber i la càmera s’apropa lentament a la seva cara. També el tiroteig final entre la policia i en Tony i la seva germana hi és present a The Grissom Gang (1971) d’Aldrich, quan al final de la pel·lícula la banda del títol és assetjada per la policia a l’edifici on resideixen.

Com a curiositat i si podeu fer-vos amb l’edició de DVD de la Universal hi trobareu un final alternatiu on en Tony Camonte és detingut. Allà el jutge fa un al·legat en contra de la seva obra i el condemna a morir a la forca, instrument mortal que finalitza amb la seva vida abans que el The End ompli la pantalla. Clarament, és un final menys èpic que veure per sobre del seu cadàver el rètol: The World is Yours. No tan sols això, sinó que aquest final alternatiu és massa alliçonador i li fa perdre la força visual que tenia el final que es va veure finalment a les pantalles. Tot un encert que no escollissin aquest final però sí que ens ajuda a entendre que moltes pel·lícules d’aquella època pretenien tenir un missatge moralista gens dissimulat.

Estem davant d’una obra mestra del gènere que marca l’evolució cap a un cinema molt més físic i enlluernador visualment que vol trencar amb la influència que encara tenia el cinema mut a les produccions de finals dels anys 20. A partir d’ara serem testimonis d’un cinema noir més complex, dur i sec que omplirà les pantalles de Hollywood durant les següents dècades.

Luis Flores

Luis Flores Una sèries de mirades

Nascut l'any 1983. És llicenciat en Dret per la Universitat Pompeu Fabra. Els seus articles a 'El cinèfil' són la seva primera col·laboració en un mitjà de comunicació sobre cinema però la seva afició ve de molt lluny: amb només tres anys els seus pares el van portar a veure "Big trouble in Little China" i sense saber-ho van marcar-lo de per vida. Entre els seus gèneres preferits hi ha el cione d'arts marcials, els thrillers i a la ciència ficció.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*