Starwarsploitation o com explotar una nova mitologia Starwarsploitation o com explotar una nova mitologia
'La guerra de los clones, más allá de Star Wars' ens proposa un viatge pel món paral·lel de la saga Starwarsploitation o com explotar una nova mitologia

Dir que l’estrena de La guerra de les galàxies va provocar un sacsejada al panorama cinematogràfic dels anys 70 crec que no és dir res. Ja hi ha molts llibres que analitzen la saga galàctica i la seva influència posterior en el món del cinema, i no n’hi ha per menys. De cop i volta tothom volia tenir la seva aventura espacial, i el torrent de caudals que recaptaven, per això de finals dels 70 fins a ven entrats els 90 vam tenir una autentica allau de productes que anaven des de la inspiració a la imitació, fins i tot vorejant el plagi flagrant. La starwarxploitation havia nascut.

Esquemes narratius, personatges, batalles espacials i succedanis de la força es trobaven en un seguit de pel·lícules on la majoria de vegades els resultats anaven des de discrets a risibles imitacions, però que conformaven una peculiar constel·lació reflex d’un fenomen. I d’això tracta el llibre d’avui: La guerra de los clones, más allá de Star Wars.

Si hi ha algú que sempre ha sabut olorar un èxit imminent, i per tant aprofitar la seva estela, aquest ha sigut el productor Roger Corman, responsable d’entre altres de Carnosaurio (estrenada uns mesos abans de Jurassic Park) o La galàxia del Terror (barata però efectiva imitació de Alien). La veritat és que Roger Corman en va produir un bon grapat que imitaven la saga galàctica per excel·lència, entre les quals hi ha Los siete magníficos del espacio. Fa molt i molt de temps, en una galàxia molt i molt llunyana un planeta és atacat juntament amb els seus recursos robats per una banda de temibles pirates espacials. L’única esperança dels pobladors és aconseguir que un grup de mercenaris accepti la seva oferta per defensar-los. Roger Corman va marcar un gol per tota l’esquadra, ja que no només bevia, evidentment, de la saga galàctica de George Lucas sinó que a més reescrivia un dels grans clàssics del Western com era Los siete magníficos. Potser és una aventura una mica precària en alguns aspectes però té les escenes d’acció ben resoltes i no deixa de tenir el seu encant amb aquesta col·lecció d’estrafolaris guerrers de l’espai: des d’un cowboy interpretat per George Peppard a una neumàtica Valkiria interpretada, per la no menys neumàtica, Sybil Danning. Evidentment, va ser un èxit comercial, que va recuperar el seu pressupost en un cap de setmana. Bon olfacte Roger!

Altres productes eren menys subtils a l’hora de barrejar els seus ingredients, com és el cas de Yor: el cazador del futuro. Una indigesta barreja de Conan el bárbaro, En busca del fuego i de Star Wars. Aquí tenim a l’exestrella del futbol americà reconvertit en actor de serie B (i Z) Reb Brown, passejant-se per diferents boscos en taparrabos interpretant un cavernícola el qual viu aventures matant dinosaures, rescatant princeses i confrontant-se amb tribus de cavernícoles, tot mentre es pregunta el seu origen. Un origen que acaba sent espacial i que converteix la mitja hora final de pel·lícula en una starwarsploitation amb el seu pseudoDarthVader, batalles amb rajos làser i moltes explosions. Tant demencial i mal lligat com sona, però s’ha de reconèixer que entre tot aquest garbuix sobresurt l’hortera i èpic tema principal de la pel·lícula, un funk rock que s’enganxa gràcies a una martellejant estrofa que no ens para de repetir “¡El món de Yor! ¡Ell és l’home! ¡El món de Yor!”.

Una cosa és buscar la imitació, fins i tot caure en el plagi flagrant, però una altra de molt diferent és directament robar escenes senceres de La guerra de las galàxies i colar-les a la teva pel·lícula sense cap mena de vergonya. I és que això és el que van fer els responsables de Dunayayi Kurtaran Adam, segurament la pel·lícula més delirant de la desconeguda cinematografia turca dels anys 80. L’espectador assistirà estupefacte a unes batalles espacials que consisteixen a veure dos senyors amb casc de motocicleta mentre manipulen uns joysticks, mentre, al seu darrera, es van projectant escenes de batalles espacials de Star Wars. Ràpidament la pel·lícula es trasllada a la Capadòcia, que fa de planeta extraterrestre random, on hauran de defensar els seus habitants del malvat emperador de torn i els seus exèrcits. Uns exèrcits formats per ossos de peluix gegants de colors, mòmies, segurament el pitjor robot de la història del cinema i tota classe de demencials (en tots els sentits) de criatures. Per amenitzar els eterns i no gaire emocionants combats no té cap problema d’agafar de “préstec” els temes principals de Indiana Jones o Flash Gordon, entre d’altres. I no, no és una parodia.

Aquests són alguns dels exemples que es poden trobar en La guerra de los clones: más allá de Star Wars, el qual conté una completíssima col·lecció de ressenyes d’imitacions i d’inspiracions més o menys velades de Star Wars i de tota la febre galàctica que va despertar. A més, cal indicar que el llibre està escrit per la plantilla al complet del web El pajaro burlon, uns autèntics malalts del setè art, i que saben dotar al llibre de ritme, de bromes i d’un to, en definitiva, lleuger però a la vegada molt lúdic.

De fet, el recull és tant exhaustiu que fins i tot recull les porno-parodies: Star Babe, Sex Wars, Space Nuts, Porn wars triology i Star Wars XXX. No s’és un autèntic fan de Star Wars fins que no has vist un “ménage à trois” entre una exuberant senyoreta, Darth Vader i un Storm Trooper afortunat. No diré en quin dels títols anteriors passa això, ja que crec que és un treball de recerca que val la pena fer-lo un mateix.

Rematant-ho tot hi ha un epíleg de Paco Fox i un pròleg de Luigi Cozzi (de qui ja vam parlar arran del llibre Directed by Lewis Coates) director de Star Crash, una de les grans starwarsplotation de l’època, que dona la seva particular visió d’aquells anys on tothom anava boig a la recerca de la seva particular Guerra de las galaxias.

En definitiva, que si et consideres un fan de Star Wars, però un fan de veritat, aquest llibre no pot faltar a la teva estanteria.

Jordi Arasa

Jordi Arasa Lletres cinèfiles

Enginyer informàtic, cinèfil, taekwondista, programador de la CutreCon (el festival amb les pitjors pel·lícules del món) i, ara també, crític literari. Des que els seus pares el van portar a veure 'Indiana Jones y la última cruzada' ha desenvolupat una cinefilia que l'ha portat a explorar totes les arestes del món cinematogràfic. I recentment ha descobert que no hi ha plaer més gran que, a més de veure cine, llegir sobre aquest.

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*