Sembla ser que els films d’atracaments d’ordinaris són poca cosa i ja no sorprenen el públic. Com bé va avançar Jurassic World (2015, Colin Trevorrow); la gent ja no se sorprèn amb qualsevol cosa —ni tan sols amb dinosaures—. Necessiten quelcom que els deixi bocabadats, en el cas de Juràssic, dinosaures carnívors amb més dents i més perillosos, i en el cas del cinema de robatoris, nous elements que facin que aquest encara sigui més èpic, més perillós i més inversemblant. Aquest públic s’ha tornat cada vegada més exigent amb l’espectacularitat de les pel·lícules d’acció, necessita nous elements que facin que se sorprengui i pugui experimentar emocions de risc extrem —emocions a les que, d’altra banda, mai s’hauria d’enfrontar—. És un fet que es va veure reflectit amb la recent Pacific Rim: Uprising (2018, Steven S. DeKnight), on no contents amb què el tema principal fossin combats espectaculars entre kaiju —monstres gegantins— i robots també gegants, es va haver de fabricar un monstre que superés en mida a tots els altres i fos pràcticament invencible per poder cridar l’atenció de l’espectador.
Rob Cohen, director de The Fast and the Furious (2001), Triple X (2002) o La Mòmia 3 (2008), semblava el més indicat per encapçalar un projecte on es mesclaven aquells llargmetratges d’atracaments clàssics —on el típic grup de criminals preparen un pla per omplir-se les butxaques i no haver de tornar a treballar mai més per així retirar-se per la porta gran del crim— i introduir un huracà gegantí que serveixi de cronòmetre per marcar el timing dels seus perfectes i malèfics plans i al mateix temps que funcioni com element detonant d’una sèrie de catastròfiques desgràcies. Fins i tot, actua com un personatge més de la història i posa diferents problemes al protagonistes, tant als que representa que són els bons de la pel·lícula com als antagonistes que volen enriquir-se. El major pecat de The Hurricane Heist és creure que al tenir uns efectes especials decents i moments d’acció molt vistosos que s’aproximen al fantàstic per poder allunyar-se de la realitat i així no establir cap mena de límits, és que es pot oblidar de polir un guió que deixa molt a desitjar —i que a vegades fa vergonya aliena— i que està ple d’incoherències que juguen a la seva contra; ja que provoca que aquells moments d’acció esplèndida quedin reduïts a una comèdia passatgera que s’oblidarà en el mateix instant en què acabi la projecció del film.
The Hurricaine Heist podria disposar d’un repartiment exemplar per compensar la seva manca d’idees, però ni tan sols es molesta en això. Els personatges estan completament buits de qualsevol tipus d’empatia possible, ni tan sols tenen uns arcs personals evolutius que ajudin a conèixer-los millor i arribin a connectar. Només són petits peons que representen una història absolutament demencial per rebre el seu xec a final de mes i passar a un altre producció. Potser el millor moment en relació als actors és quan Toby Kebbell fa acte de presència amb el seu batmòbil de meteoròleg professional preparat per enfrontar-se amb la pitjor de les tempestes.
Rob Cohen s’ha quedat totalment desmarcat amb aquest subproducte del que potser ni ell mateix n’espera res. Un parell de revisionats més de Twister (1996, Jan de Bont) no li haurien fet cap mal, tret que el seu nou film és una tempesta perfecte de manca d’idees.
Veredicte
El millor: Tècnicament és bastant impecable.
El pitjor: S’oblida de cuidar el guió i aconsegueix que aquest sembli una absoluta comèdia per les seves incoherències.
Nota: 5
