Aventures familiars a l’espai Aventures familiars a l’espai
'Lost in space', una sèrie recomanable pels amants de ciència ficció sense pretensions Aventures familiars a l’espai

Entre els anys 1965 i 1968 es va emetre a la CBS la sèrie Lost in space. Tot i no ser un èxit espectacular, la ficció sempre va tenir un plantejament i sobretot uns personatges (i un robot) que van quedar durant anys a l’imaginari dels fans de la ciència ficció. L’any 1998 un film que va passar sense pena ni glòria va intentar ressuscitar la saga però no va aconseguir una molt bona recepció tot i els 130 milions de dòlars que va recaptar arreu del món. 50 anys més tard que acabés la sèrie dels 60, la totpoderosa Netflix ha decidit arremangar-se i donar a Lost in space l’oportunitat que mereix. El resultat és una sèrie altament entretinguda amb llums i ombres però que compleix el seu objectiu: ser un producte de fàcil consum per a totes les edats, ben fet i distret.

Anem per parts Lost in space no és una sèrie profunda sobre el descobriment de l’espai. Si ets dels que es posen nerviós quan els protagonistes volen agafar una papallona alienígena perquè és molt mona ignorant els milions de perill que pot tenir una espècie de la qual no saben res aquesta no és la teva sèrie. Si ets dels que et poses les mans al cap perquè el planeta té la mateixa gravetat, temperatura, atmosfera i paisatge que la Terra aquesta no és la teva sèrie. En canvi, si deixes de banda totes aquestes peculiaritats científiques i et centres en gaudir de les aventuretes de la família Robinson possiblement t’ho passaràs bé amb Lost in space. Els motius són una sèrie de peripècies clàssiques dels films de l’espai però produïdes amb cura i bon gust i amb sentit de l’espectacle. Cal destacar també l’esforç del guió en presentar els personatge i les particularitats de cadascú. No per ser tòpics deixen de ser interessants. I si hi ha alguna cosa que sobresurt per sobre de les altres és la relació entre el nen petit i el robot. No entrarem en detalls per allò de no fer spoilers però la seva és una història emotiva, complexa i diferent. Amb gotes de tendresa i de cruesa. Particularment és el que més m’ha agradat (i tocat la fibra) de la sèrie.

En l’apartat tècnic Lost in space no planteja dubtes. Ni els necessaris efectes visuals grinyolen ni el disseny de producció cutreja. Cada episodi ens planteja una nova aventura a la vegada que el gruix narratiu de la història es va desplegant. En cap moment tens sensació d’avorriment si bé és cert que el desenllaç dels conflictes és normalment previsible i, per tant, la tensió discursiva no arriba a ser mai “real”. L’apartat interpretatiu no destaca en excés. No trobem cap interpretació digne de menció o que sobresurti. Malgrat això, no tant per la interpretació com pel guió, si mereix ser destacat el nen protagonista, Maxwell Jenkins, que és el personatge a qui més efecte agafes (juntament amb el robot). En resum, oblideu-vos de Chistopher Nolan i la ciència ficció amb pretensions i deixeu-vos portar per les aventuretes… No passareu una mala estona.  

Veredicte

Agradarà a: qui tingui ganes de una distracció simple i senzilla amb elements de ciència ficció com a complement.

No agradarà a: qui busqui un producte transcendent i/o filosòfic. Això no és ni Kubrick, ni Nolan.

Enganxòmetre: 8

Nota: 7

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit dos curtmetratges, és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic i ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*