El divorci no sempre és cosa de dos El divorci no sempre és cosa de dos
'Jusqu’à la garde' és l'òpera prima de Xavier Legrand El divorci no sempre és cosa de dos

Xavier Legrand explora la seva òpera prima, Jusqu’à la garde, com la separació d’una parella pot tenir greus conseqüències pels fills, fins i tot quan s’arriba a la custòdia compartida.

L’any 2013 Xavier Legrand codirigia amb Alexandre Gavras el curtmetratge Avant que de tout perdre, la història aspra d’una mare que tem tant el seu marit que ha de fugir d’ell. Léa Drucker era aquesta mare, igual que també és la mare de la seva òpera prima: Jusqu’à la garde, un film que es va endur premis als festivals de Venècia i San Sebastián. A diferència del seu projecte anterior, bona part del focus d’aquesta pel·lícula recau en la figura del fill, víctima involuntària d’uns pares que no es poden ni veure i que demanen el divorci, si ve el jutge determina que tinguin la custòdia compartida.

Però Jusqu’à la garde no és pas una rara avis dins el panorama del cinema contemporani. Sense anar més lluny, el mateix any es va estrenar Loveless (2017), del rus Andrey Zvyagintsev, que explica com el fill d’un matrimoni que es troba enmig dels tràmits del divorci desapareix sobtadament, el que provoca que la parella hagi d’unir forces per trobar-lo. Qui també es troba enmig d’una batalla legal per la seva custòdia és la Maisie, la nena de només sis anys i pilar central del film What Maisie Knew (2012), que coprotagonitzen Julianne Moore i Steve Coogan. Finalment, amb la diferència que no es tracta de nens sinó d’adolescents, The Squid and the Whale (2005) retrata les conseqüències d’un fracàs matrimonial i els efectes devastadors que la custòdia compartida pot tenir en els fills.

Jusqu’à la garde

Jusqu’à la garde

Tot i que el film de Noah Baumbach té molts elements agredolços, no deixa de ser una comèdia, un gènere que el cinema estatunidenc ha barrejat sovint amb trames conjugals de divorcis on els fills tenen un paper central. Sense anar més lluny tenim el clàssic Mrs. Doubtfire (1993), on Robin Williams adoptava el paper de la cuidadora dels seus propis fills per poder seguir estant a prop seu malgrat haver perdut la batalla legal per tenir-ne la custòdia. Pocs anys després arribaria el remake de The Parent Trap (1998), que llançaria la carrera de Lindsay Lohan. Hi podem veure dues bessones que desconeixen l’existència l’una de l’altra i que es coneixen accidentalment quan comencen a tramar un pla per tornar a unir els seus pares. Podríem dir que és l’oposat del que passa a Irreconcilable Differences (1984), on una joveníssima Drew Barrymore demana divorciar-se dels seus pares. I dins del cinema d’autor, Wes Anderson va aconseguir capturar a The Royal Tenenbaums (2001) tres magnífics retrats d’uns nens prodigi que acaben corrompent-se arran d’uns pares separats que no constitueixen el millor model a seguir.

Si girem la truita, però, també podem trobar diverses pel·lícules que en comptes de centrar-se en la figura dels fills, prefereixen focalitzar-se en les penúries dels pares quan aquests s’han d’enfrontar a un divorci. Aquí m’agradaria esmentar dos films canònics de dues èpoques totalment diferents. El primer de tots és el clàssic Kramer vs. Kramer (1979), pel·lícula de Robert Benton que va fer guanyar als seus dos protagonistes, Meryl Streep i Dustin Hoffman, els seus primers Oscars. L’altra cinta, molt més contemporània, és l’aclamada Palma d’Or d’Asghar Farhadi, A Separation (2011). Aquí som testimonis d’un divorci que esclata en un context certament complicat: Simin vol deixar l’Iran per tenir una vida millor, mentre que Nader no pot marxar així com així, ja que estaria abandonant el seu pare, que té Alzheimer.

Cal dir que, òbviament, no totes les pel·lícules que tracten sobre divorcis tenen els fills pel mig. De fet, podríem dir que la gran majoria prefereixen centrar-se en les relacions de parella i tot el drama que generen quan es trenquen. Al cap i a la fi, la psicologia humana és un dels grans temes del cinema i molts directors han volgut capturar-la en un moment de ruptura, amb tota la fragilitat que això comporta. Un dels grans exponents d’aquesta tendència és Ingmar Bergman i podríem dir que a  Scenes From a Marriage (1973) és on millor desplega tot aquests elements. No és d’estranyar, doncs, que un dels seus admiradors més grans, Woody Allen, explorés quelcom similar a Husbands and Wives (1992).

Aquest tema és tan gran que no entén d’èpoques, ja que trobem films com Divorce Italian Style (1961) o Divorce American Style (1967) que ja van abordar aquesta qüestió fa més de 50 anys i van ser un èxit. I com hem esbossat abans, tampoc distingeixen entre pel·lícules d’autor –tenim, per exemple, el  Three Colours: White (1994) de Kieslowski– i cinema més comercial –com podria ser Crazy, Stupid, Love (2011).

En definitiva, la vida són relacions, i les de parella no deixen de ser un tipus de relacions més, però tenen tant de joc dramàtic i la seva potència emocional és tan gran, que de ben segur mai deixarem de veure històries de ruptura a la gran pantalla.

Adrià Guxens

Adrià Guxens Màquina del temps

L'Adrià Guxens és graduat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i actualment està cursant el Grau en Cinema i Mitjans Audiovisuals a l’ESCAC. Ha dirigit els crutmetratges ‘Did You Like the Movie?’ (2013), ‘The International Film Student Syndrome’ (2014), ‘Carnevale’ (2015) i 'Sombras' (2016). L'any 2016 va ser jurat de la Secció Venice Days al Festival de Venècia i el 2014 va ser el president del Jurat Jove del Festival de Sitges. Com a periodista col·labora regularment amb 'El cinèfil' i publica reflexions sobre cine al web Adriasnews.com.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*