Valents sense substància Valents sense substància
'12 Strong' de Nicolai Fuglsig no acaba de convèncer Valents sense substància

Enfrontar-se a una pel·lícula com 12 Valientes amb la intenció de trobar algun contingut mínimament profund seria autoenganyar-nos des d’un bon principi. La premissa, els ingredients, els objectius i també els precedents d’aquest tipus de films sortits de Hollywood ja parlen per si sols. Fet aquest exercici previ, fa fins i tot certa gràcia comprovar com 12 Valientes va complint de forma preceptiva bona part dels clixés que li pertoquen, però la veritat és que, fins i tot així, la pel·lícula queda en ben poca cosa. El director debutant ‎Nicolai Fuglsig no mostra cap esforç per sortir-se mínimament dels cànons establerts, i fins i tot pateix una mica a l’hora de rodar les escenes d’acció, no massa ben resoltes en més d’una ocasió. Tampoc es forgen relacions especials entre els personatges ni es detecten evolucions de cap tipus, i això que, amb 130 minuts, de temps no en faltava.

Els primers compassos de 12 Valientes són de manual per justificar tot el que vindrà després. El fet que els atacs de l’11-S trenquin la pau d’uns soldats que per fi havien pogut tornar amb les seves famílies, i que ara es veuen empesos a abandonar-les de nou, deixa ben clara la mentalitat que segueix la història. I aquesta voluntat de posar-nos al seu bàndol i d’acceptar la seva forma de veure les coses ja no minva en cap moment. Per descomptat, tampoc hi ha, ni se l’espera, un mínim qüestionament sobre l’acció del mateix exèrcit d’Estats Units o sobre les seqüeles que tot plegat provoca als soldats que hi participen. Per a això, millor posar-se títols com Jarhead de Sam Mendes o fer una ullada a la recent sèrie The Punisher a Netflix. En aquest sentit, 12 Valientes sembla més aviat una peça propagandística dels mateixos responsables de l’operació que ens relata.

Però deixant les ideologies a banda –que no per ser més previsibles resulten menys noticiables–, la sensació és que la pel·lícula no acaba de desfermar-se en cap moment. O no hi havia prou recursos darrere (el segell de Jerry Bruckheimer porta a pensar que no era així), o realment el material era el que era. Sigui com sigui, 12 Valientes no presenta cap escena d’acció especialment destacable; ni per efecte sorpresa, ni tampoc per espectacularitat o èpica. De fet, no són pocs els moments en què Nicolai Fuglsig no sap ben bé on i com situar la càmera, fins al punt de desorientar-nos una mica. Objectius enemics llunyans que de cop estan al costat, canvis bruscos de punts de vista, estratègies d’atac difuses… 12 Valientes no acaba d’aprofitar els seus moments més dinàmics, i fins i tot deixa certa impressió de poca substància. Fins i tot el clímax final es viu sense aquell punt de tensió que tota pel·lícula així, com a mínim, hauria de tenir.

Tampoc millora massa el tractament que 12 Valientes fa dels personatges, i això que el títol posa el focus sobre ells de forma evident. Més enllà de les mostres de complicitat entre ells que inclou el film, és complicat arribar a establir-hi un vincle més o menys rellevant. Només cal recordar un títol com Corazones de Acero per comprovar que no és tan complicat donar als personatges una personalitat i una dimensió particulars, per molt que la pel·lícula busqui acció bèl·lica sense més. Però a 12 Valientes sembla fer-li mandra aprofitar-ho per treure una mica més de suc a allò que passa, o almenys per implicar-nos amb els protagonistes. I això que Chris Hemsworth i Michael Shannon sempre asseguren una presència especial. Resulta un tant irònic que el personatge que més es fa escoltar sigui el del General Dostum, líder de l’Aliança del Nord afgana i aliat del grup de nord-americans.

Tot i que la funció de 12 Valientes és la que és, i que, com he apuntat al principi, seria ingenu esperar-ne una mínima riquesa narrativa, la pel·lícula acaba quedant massa coixa en tots els sentits. Per molt que Nicolai Fuglsig vagi al gra i no s’encanti en adorns sentimentals previs ni posteriors –cosa que, aquest cop sí, cal agrair–, els 130 minuts resulten força excessius per la història que relata. Potser si el film hagués reflexionat, encara que fos una mica, sobre les raons d’allò que explica i no només assenyalés qui són els bons i qui són els dolents, podríem estar debatent alguna cosa més. Però no, 12 Valientes es preocupa bàsicament de justificar el seu títol i narrar una gesta que, suposadament, va fer canviar alguna cosa i era digna de ser recordada. La que de ben segur no compleix ni una ni altra cosa és la mateixa pel·lícula.

Veredicte

El millor: Permet que l’activitat neuronal de l’espectador descansi durant més de dues hores.

El pitjor: Entre moltes altres coses, la mala direcció, que ni tan sols treu suc a escenes d’acció que eren prometedores.

Nota: 4

Martí Aragonès

Martí Aragonès M.A. Confidential

És Llicenciat en Comunicació Audiovisual, però sempre ha treballat en els sectors del periodisme i la comunicació corporativa. Tot i que Spielberg, Scorsese, Tarantino i companyia ja havien preparat el terreny previ, va ser durant els anys de carrera universitària quan va alimentar una cinefília que actualment ja és irreversible. També hi van ajudar els mesos que va passar com a venedor de DVDs a l'Fnac. Des de fa 10 anys, és editor del blog de cinema i sèries MAConfidential.com, i també ha col·laborat en altres mitjans online com a encarregat de la secció de cinema.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*