Les claus de ‘El apartamento’ Les claus de ‘El apartamento’
La Betsy Túrnez i la Iaia Tonoeta recomanen un clàssic dels clàssics Les claus de ‘El apartamento’

L’altre dia, no fa gaire, vaig anar de convidada a casa d’una amiga. És una amistat d’aquestes que ve de lluny, però amb qui no ens veiem gaire perquè totes dues tenim l’agenda força plena. Bueno, ella més que jo, oi? Que és actriu i fa un grapat de coses. Televisió, cinema, teatre… Vaja, que aquesta noia és un no parar d’actuacions i papers i de tot, i així que vam poder veure’ns vam seure al sofà del seu apartament, amb un bol de crispetes –bé, jo duia un entrepà de pernil al bolso per si em quedava amb gana–, una pantalla al davant i, senyores i senyors, un tros de penícula per endavant.

Ai! Si encara no us he dit qui és la meva acompanyant d’aquesta setmana! La Betsy, nens, la Betsy! Sí, home! La Betsy Túrnez. Mireu, mireu… L’hem vist últimament a penícules com El rei borni o Ocho apellidos catalanes, i a la tele ens hem fet un tip de riure amb ella i les històries de Pop ràpid i Benvinguts a la família. En fi, que aquesta noia és tot simpatia i ganes de transmetre alegria. Ep! També té la seva vena dramàtica, eh? Una artistassa completa! I com a gran actriu que és, la seva penícula preferida, la que vam mirar aquella tarda, és un clàssic d’entre els clàssics!

betsy

I mireu si és un clàssic, que fins i tot és en blanc i negre, com es feien abans! Avui, gràcies a la recomanació de la Betsy Túrnez, us donaré la meva opinió sobre El apartamento, una penícula de 1960 dirigida per Billy Wilder i protagonitzada per Jack Lemmon i Shirley MacLaine. Sí, té un grapat d’anys, aquest film, però si us el mireu amb cautela veureu que està a l’ordre del dia. Per què?, us preguntareu… Ja us ho dic ara. Perquè parla sobre temes molt de moda com el postureo, la precarietat laboral o les infidelitats matrimonials. Bueno, aquest últim tema és més antic que l’anar a peu, però com que ara som molt moderns…

Resulta que tenim un protagonista, en Buddy, que és un solter normal i corrent de Nova York. Treballa en un gratacels d’aquests tan alts on passes mitja jornada laboral pujant i baixant amb l’ascensor. I té un pis. Un bonic apartament de solter. Però també té un problema. Ha de deixar el seu pis als directius de l’empresa quan aquests tenen ganes d’estar amb les queridas, i mentrestant quedar-se al carrer per no veure les marranades que allà dins hi deuen fer. Clar, no us penseu que es veu res d’indecorós, eh? Que la penícula és de fa dècades i llavors encara hi havia decència a Hollywood, no com ara que només s’ensenyen metes i… i… i coses pitjors!

Els veïns, òbviament, estan fins al capdamunt d’aquelles festes i xerinoles, i quan van a queixar-se-li per demanar-li una mica més de seny, ell manté que n’és el responsable, tot i que es menja els mocs des de ves a saber quin any. Postureo! Veieu? L’important és fer creure als altres que s’és un campió i un cantamanyanas, encara que no sigui cert. Perquè en realitat aquest noiet protagonista és un tros de pa beneit!

garconniere-1960-05-g

El pobre Buddy deixa el pis als caps sota la promesa d’aconseguir algun dia un ascens. Però quan creu que li donaran… PAM! Un nou superior que li demana la clau del pis. I ell què fa, que de tan bo és tonto? Deixar-la! I a canvi li regalen dues entrades pel teatre, per veure un musical que es veu que és la sensació del moment –un Mar i cel americà, més o menys–, i decideix convidar-hi la noia de l’ascensor, molt mona ella, la senyoreta Kubelik, Fran per als amics. Ascensorista! Veient la feina de la mossa ja ho saps tot d’ella! Que estarà plena d’alts i baixos, que un dia estarà eufòrica i l’endemà deprimida… Però, això sí, és simpàtica i bufona… Però, qui ho havia de dir, a la primera cita… PAM! Carabasses!

I quin disgust té el pobre noi, plantat allà. I és que resulta que la Fran havia quedat, ni més ni menys, que amb el cap de recursos humans aquell que havia demanat la clau al Buddy! Des de luego, no et pots refiar ni de la gent per qui treballes –a no ser que escriguis articles per El Cinèfil, llavors sí! El cap en qüestió és el senyor Sheldrake, que està casat i amb fills, però assegura a la Fran que es divorciarà per estar amb ella. I ella, tòfola com una mala cosa, se’l creu. Però, oju! La secretària els veu, i ja sabem que les secretàries…

Al cap de poc, ell aconsegueix el tant desitjat ascens. Ara, que hi hagi nits que ha de dormir al ras, en un banc del parc perquè el seu pis està ocupat, sembla preocupar-li poc. I arriba Nadal, aquella època de l’any on tot és alegria i felicitat. I a l’empresa munten una festa… Mare de Déu senyor, quin descontrol, quin desmadre padre, que després de Sant Esteve aquella gent no es podrà mirar a la cara. I amb el Nadal, augmenten les intencions dels directius de fer servir el piset del Buddy per anar a remenar la carn d’olla amb les amants. Oi que m’enteneu? I el nostre home es queda sol, i al carrer… Fins que va al bar a ofegar les penes!

el-apartamento

Mireu com són les coses, que a la taberna coneix una noia que li pregunta què opina del Fidel Castro! Senyor Jesucrist! Han passat més de 50 anys des de l’estrena d’El apartamento, i Fidel Castro tot justa ara se n’acaba d’anar! Només per detalls com aquest ja es mereix l’Oscar al millor guió que va obtenir! I després d’unes copes, masses i tot, que cap dels dos s’aguanten drets, van a l’apartament a obrir regals de Nadal. Bé, és una forma delicada de dir que es despullaran i faran coses d’adults, oi? Però, sorpresa, perquè al llit hi ha la Fran, la noia de l’ascensor, mig morta perquè del disgust que li ha donat el senyor Sheldrake en la cita anterior en dir-li que no deixarà la dona, s’ha pres un pot sencer de pastilles per adormir-se. I de poc que no s’adorm per sempre més!

En fi, que després d’uns primers auxilis, en Buddy i el seu veí, que és metge i es pensa que el nostre home és el culpable de la situació, aconsegueixen reanimar-la. I li porten sopa. I li fan companyia. I hi juguen a cartes. I és que quan un no es troba bé, el més important és que estiguin per tu. El que passa és que ella encara està enamorada del directiu, i en Buddy està enamorat d’ella, però al mateix temps el directiu està amb la dona i a ella només la vol per desembeinar l’espasa de tant en tant. Un triangle amorós de penícula, vaja!

I al final, com sempre acostuma a passar… el film s’acaba de la millor manera possible –perquè en aquella època les penícules sempre acabaven bé–, tot i que ara no us explicaré quina és. Mentre apareix el THE END a la pantalla em miro la Betsy, que segueix al meu costat. Hem rigut, hem plorat, hem celebrat que fins al final el bo d’en Buddy conserva la seva dignitat, perquè si un no té dignitat, tururut violes, no serveixes com a persona. Quin gran actor, en Jack Lemmon. Als ulls de la Betsy hi llegeixo una gran admiració envers aquest gran intèrpret. Segur que ha après moltes coses d’ell, així com de la resta de l’elenc protagonista d’El apartamento.

Poc després ens acomiadem. La Betsy marxa cap a Madrid, on ha de rodar uns quants capítols del Cuéntame. També la veurem pròximament a La pelu, una sèrie que s’estrenarà a la primera i fent alguna intervenció a El fin de la comedia. I, per la brillantor dels seus ulls, descobreixo que algun altre projecte deu tenir entre mans… L’abraço i li desitjo tota la sort del món, que se la mereix, i ben fluixet i de forma suau li dic una cosa a l’orella…

«Una clau del meu apartament?» crida la Betsy, sorpresa.

«És que necessitaria un espai per…» i callo perquè me n’adono que estic a punt de desvetllar un secret.

«Iaia, no deu tenir un amante i el vol portar aquí, oi?» endevina les meves intencions la Betsy. Mira que és espavilada…

«Bueno, és que he pensat que, mentre tu no hi ets, jo podria venir a regar-te les plantes»

Però em sembla que no cola…

Iaia Toneta

Iaia Toneta Penícules

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*