El costat fosc del capitalisme en 8 pel·lícules El costat fosc del capitalisme en 8 pel·lícules
Avarícia, poder, abús i altres "perles" del nostre sistema econòmic des del punt de vista del cine El costat fosc del capitalisme en 8 pel·lícules

L’1 de maig és el dia del treballador i històricament ha estat un dia de reivindicació de la classe obrera. És per això que ens ha semblat un bon dia per fer un repàs no gaire exhaustiu de pel·lícules que ens mostren el costat més fosc del capitalisme. La llista, com sempre, podria ser molt més llarga però hem agafat una sèrie de film que per la seva influència, qualitat o carisma han mostrat millor que ningú aquella expressió de “qui molt abraça poc estreny”. Allò que ens deien al col·le que “la avaricia rompe el saco…

Modern Times de Charles Chaplin

Comencem amb EL clàssic. Estem a 1936 i Charles Chaplin vol ficar el dit a l’ull al sistema en plena Gran Depressió. El Crack del 29 ja ha ensenyat com de cruel pot ser el capitalisme per a un país i ell vol reblar el clau amb un film que mostra les pèssimes condicions de vida dels treballadors en una fàbrica. 

És el film més icònic de l’obrerisme i el que millor retrata (sense una sola paraula) la merda de vida que pot arribar a tenir un obrer al servei del capitalisme. És veure-la i tenir ganes de muntar una vaga general.

The Wolf of Wall Street de Martin Scorsese

Martin Scorsese és Déu. Ho ha demostrat en diverses ocasions i ara no és moment de repassar-les totes. L’any 2013 ens va deixar a tots amb la boca oberta, una vegada més amb la seva crua, cruel i immensament divertida fotografia del capitalisme salvatge als anys 80.

The wolf of Wall Street no va endur-se cap dels 5 Oscars als que estava nominada. Quina injustícia, oi? Si serveix de consol Leonardo Di Caprio sí va aconseguir el Globus d’or i sens dubte tenim una bona pila d’imatges de la pel·lícula gravades a la memòria per sempre.

Los lunes al sol de Fernando Leon de Aranoa

No ens oblidem del que tenim més a prop. L’any 2002, quan Espanya encara es pensava que era un país ric, modern i modèlic, aquesta pel·lícula va fotre una bona bufetada al nostre imaginari col·lectiu. Inoblidables interpretacions de Luis Tosar i Javier Bardem i tota una mostra de “les dues Espanyes”. I no, res de dretes i esquerres: això va de rics i pobres.

La pel·lícula va ser la gran triomfadora dels Goya del 2002. Si home, ho recordareu perquè era quan encara es feien reivindicacions polítiques a les gales. Cinc guardons incloent Millor Pel·lícula, Millor Director Millor Actor (Bardem) i Millor Actor Secundari (Tosar).

The big short d’Adam McKay

Tornem a un film recent. Concretament l’any 2015. Si The Wolf of Wall Street explicava el costat fosc del capitalisme amb histrionisme i humor, The big short (La gran apuesta) ho narra amb cinisme i estupefacció. El film explica els orígens de la crisis actual i no té pèls a la llegua a assenyalar culpables.

Un repartiment de luxe (Christian Bale, Steve Carell, Ryan Gosling, Brad Pitt, Marisa Tomei…) i un Oscar al Millor Guió adaptat. Una de les ironies del film és que va ser un rotund èxit econòmic. Amb un pressupost de 50 milions va aconseguir recaptar 133 milions de dòlars. Qui diu que fer diners sigui dolent…

Trading places de John Landis

Segurament la coneixereu més com Entre pillos anda el juego. Una comèdia de l’any 1983 que mostra les diferències socials als Estats Units. Blancs rics i negres pobres i un experiment per adonar-se de com són les coses de vertitat.

Quan el ric es posa al lloc del pobre i a l’inrevés s’entenen moltes coses i aquest és l’objectiu i/o la lliçó de la pel·lícula més enllà de la comèdia. Una interessant aproximació a la lluita de classes protagonitzada per Dan Aykroyd i Eddie Murphy.

Wall Street d’Oliver Stone

Un dels clàssics més aclamats sobre els taurons de la borsa. L’avarícia convertida en pel·lícula per un dels directors que més en sap de posar el dit a l’ull dels problemes del seu propi país: Oliver Stone.

Els inoblidables Micheal Douglas i Charlie Sheen ens van mostrar com és de fàcil caure en la temptació quan hi ha molts diners pel mig i la possibilitat de beneficiar-se d’una situació de poder. Informació pot voler dir diners i Gordon Gekko és ja una icona del costat fosc del capitalisme. Oliver Stone va reprendre la història l’any 2007 actualitzant “el mite”. La lliçó és que 20 anys després del seu primer Wall Street no només res no ha canviat sinó que tot ha empitjorat. 

There will be blood de Paul Thomas Anderson

Poques pel·lícules parlen dels orígens del capitalisme. There will be blood n’és una i el retrata de manera salvatge. Però el més salvatge d’aquesta cinta de 2007 és la interpretació del seu protagonista Daniel Day Lewis que per aquest paper va guanyar el seu tercer i últim Oscar. 

La pel·lícula, coneguda per aquest racó de món com a Pozos de ambición narra el moment en el qual el petroli va convertir-se en un bé molt preuat i la lluita personal, moral i laboral de Daniel Plainview a finals del segle XIX i principis del XX. Una lliçó de cine, de mal rotllo i de la misèria humana elevada a la màxima potència. És a dir una delícia pels cinèfils.

Supersize me de Morgan Spurlock

Un documental que va triomfar i va fer entendre a molts com funciona això del capitalisme. En altres paraules: tot val per fer més diners… fins i tot la salut dels clients que en el cas del documental són els consumidors de la cadena de menjar ràpid McDonalds.

El film va estar fins i tot nominat a l’Oscar i va “obligar” a McDonalds a canviar una bona part de la política comercial de l’empresa. Entre d’altres van deixar de vendre el seu clàssic Super Size que dóna nom a la pel·lícula.

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d'un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*