Poders per canviar una vida Poders per canviar una vida
L’ambiciosa nova pel·lícula del director de 'Train to Busan' Poders per canviar una vida

Aquesta setmana s’estrena a Netflix una de les pel·lícules més ambicioses de l’any per part de Corea del Sur, Psychokinesis, que tindrà en aquest llargmetratge una de les seves majors oportunitats per reivindicar-me dins del catàleg de la plataforma digital. Aquesta estrena està dirigida pel director de la trepidant i tensa Train to Busan i per la fosquíssima i pertorbadora The fake. En aquesta ocasió, la pel·lícula ens narrarà el gir de 180 graus que fa la vida d’un home que de la nit al dia descobreix que té uns poders psicoquinètics d’allò més espectaculars. Però sense cap mena de dubte, trobarem algunes decisions dubtoses que faran empal·lidir una mica el conjunt.

Tal com deia fa un moment, hi ha certs aspectes d’aquest llargmetratge que a nivell personal m’han semblat una equivocació. El primer és el to amb el qual s’ha encarat aquesta pel·lícula, un to còmic que lluny d’afavorir-la, li resta punts constantment, ja que si haguessin optat per un to molt més dramàtic i seriós, la pel·lícula hagués funcionat sense cap mena de problema. A vegades les bromes es fan massa pesades i en comptes de treure’ns un somriure aconsegueixen tot el contrari, descentrant-nos de la trama i desitjant que parin una mica els constants gags. El moment en què ens adonem que el dramatisme funciona millor per fer-nos endinsar en l’argument és quan la història de la filla entra en acció.

I és que si parlem de la història de la pel·lícula i dels dos personatges protagonistes, és possible que no trobem res fora del normal, i que fins i tot en alguns moments estigui a prop del tòpic. Aquest fet és un altre dels factors que tot i funcionar sempre en el setè art acaben sent també el seu propi taló d’Aquil·les, ja que hem vist tants cops a la gran pantalla el tema d’un pare amb sentit de culpabilitat i d’una filla enfadada amb la vida que ens pot deixar una mica gelats. Però gràcies a uns actors d’un gran nivell interpretatiu, aquest tema queda solucionat ràpid.

Per tant, el primer punt positiu és el dels actors, els qual són fabulosos. En aquest tema, podem començar parlant de Ryu Seong-Ryeong, un home bastant cotitzat aquesta últims anys i que hem pogut veure a pel·lícules tan diferents com Masquerade, Roaring Currents o The piper. El perquè que estigui tan sol·licitat és el seu alt nivell interpretatiu, ja que ha demostrat de sobres tenir una extensa experiència en el tema de desenvolupar personatges molt diferents entre si amb gran facilitat, des del punt més còmic al més pertorbador.

Però una bona pel·lícula no només es basa en un sol personatge si no en uns bons secundaris que puguin mantenir el ritme i el nivell del protagonista, i en aquest cas els tenim. Vull fer especial menció a Jeong Yu-Mi, l’actriu antagonista en aquesta història plena de corrupció i problemes varis. Aquesta dona té un carisma d’aquells que ja no es troben, fent de la seva expressivitat l’arma més potent i del seu carisma una carta molt poderosa. Aquestes dues virtuts la fan per a mi el personatge més interessant. Si voleu saber com és una classe magistral d’actuació, feu-hi un cop d’ull. A més, un altre dels factors destacats de la pel·lícula és el fet de veure com el director utilitza les seves dues actrius habituals al metratge, i és que tant Yu-Mi com Shim Eun-Kyung (l’actriu que fa de filla del protagonista) ja van estar presents a Train to Busan, sent aquesta última el primer zombi que apareix al tren i tenint un paper d’allò més petit. Això sí que és tenir una projecció fulgurant.

Per últim i no menys important, he de parlar dels efectes especials, ja que són un dels pilars bàsics per tal que la pel·lícula funcioni o sigui un total desastre. En aquest cas puc dir que a mi m’han funcionat i que es nota que hi ha una bona feina feta, però tot i així els coreans no estan acostumats a rodar projectes que tinguin a veure amb el món dels superherois i no ho poden amagar, ja que en alguns moments ens adonarem del digital, ja que ho fa tot massa artificial i resta naturalitat al conjunt. Tot i així, podem dir que l’equip ha fet un treball molt professional per poder lluir-se.

Dit això, podem concloure que Psychokinesis és un gran entreteniment que pot fer-nos passar una gran estona tant sols, com amb la companyia d’amics. També podem afegir que fa passatgers alguns punts dèbils que tot i ser evidents (i en algunes ocasions per qüestió de gustos personals) no enfosqueixen el conjunt, però això sí, no us espereu les cotes de qualitat de Train to Busan, la qual em sembla molt millor. Hem de tenir en compte que això no és la Marvel ni cap estudi professional dedicat en cos i ànima en aquest tipus de temàtica, pel que si us plau, eviteu comparacions i tan sols gaudiu del que ens ofereix un país que sembla estar expandint fronteres en tots els gèneres. No us perdeu les aventures i desventures d’aquest superheroi d’estar per casa.

Veredicte

El millor: L’acció està rodada amb gran encert i el ritme no decau gairebé en cap moment.

El pitjor: El to còmic resta punts a la trama i no aconsegueix els riures que pretén.

Nota: 7

Jay Fer

Jay Fer Asian Madness

'Asian Madness' és el nom d’un blog cinèfil que dedica els seus articles a endinsar-se i desgranar tot tipus de cinema asiàtic. Creat per Juanma Fernàndez, de 27 anys i cinèfil des de que té memòria, ha dedicat mitja vida a submergir-se i estudiar tot el que té relació amb el setè art tant de manera autodidacta com a través d’un curs a l’ESCAC. Actualment es dedica al sector de la logística fet que no li fa perdre la passió pel que més estima, el cinema.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*