Política i guerra per sobre els núvols a ‘Entebbe’ Política i guerra per sobre els núvols a ‘Entebbe’
El film basat en fets reals està dirigit pel brasiler José Padilha Política i guerra per sobre els núvols a ‘Entebbe’

El film Entebbe dirigit per José Padilha (Tropa de Èlite o sèrie Narcos) i interpretat per Rosamund Pike (Gone Girl o Jack Reacher) i Daniel Brühl (The Zookeeper’s Wife o Eva) va ser preestrenat al llarg de la 2a edició del BCN Film Fest, que va tenir lloc del 20 al 27 d’abril.

La història està inspirada en fets reals que van tenir lloc al 1976, quan un avió d’Air France amb 248 passatgers a bord va ser segrestat per dos palestins de Front Popular per a l’Alliberació de Palestina i dos alemanys de les Cèl·lules Revolucionaries alemanyes. L’avió va ser desviat a l’Aeroport Internacional d’Entebbe, a Uganda. Els segrestadors exigien l’alliberació de més de 50 palestins detinguts a diferents països.

Potser les expectatives eren una mica altes, pel fet de tractar-se d’un esdeveniment que va tenir lloc i a estar dirigida per un dels cineastes encarregats de la sèrie Narcos, el cas és que el film no acaba de convèncer. Comença de manera trepidant, vaticinant acció desenfrenada al pur estil  de la ficció centrada en Pablo Escobar, però mentrestant la història transcorre de manera plana, lineal, sense arribar a profunditzar en detalls i que se centra més en l’aspecte polític.

L’acció arriba com a colofó final, però sense força ni motivació pel que podria haver estat. Se centra més en els segrestadors alemanys que els palestins, i no s’acaba de definir ben bé el seu propòsit. Potser en aquest cas es fa més incidència en les persones i els drames personals que els envolten, fins i tot en els dolents. La visió està construïda a través de 3 punts de vista clarament diferenciats i totalment diferents, però merament humans: soldats, polítics i segrestadors. No s’ha d’obviar la part del grup de dansa contemporània que va acompanyant diverses escenes, i ofereix una al·lusió artística i reflexiva (ja que no saps ben bé a què es deu la incursió en pantalla) i que acaba resultant pedant i pretensiosa. 

Ara bé, val la pena perquè la situació avui en dia continua de manera molt similar, i desperta curiositat per saber més sobre aquest esdeveniment i tot el que l’envolta, en especial, a les decisions polítiques que es van prendre i les seves conseqüències. D’altra banda, és una producció que crea tensió entre la música i els plànols, i que aguanta bé la seva construcció. Tot i que, es desinfla per estones i no aconsegueix l’empatia vers cap personatge, malgrat estar interpretats per actors de renom, no arriben a estar al nivell d’anteriors papers.

En definitiva, aconsegueix crear una expectació amb posterior investigació sobre el que va passar realment, però que manca d’enginy i profunditat, i acaba molt diluït en si mateix.

Veredicte

El millor: El ritme és dinàmic i les converses entre els membres del govern palestí són prou interessants. 

El pitjor: Té un guió molt lineal i pla, es desenvolupa sense fer gaire incidència en els detalls.

Nota: 6

Ylenia Cañadas

Ylenia Cañadas Cap de continguts d'El Cinèfil

Biòloga genetista de professió i cinèfila per naturalesa. Els anys com a voluntària al Festival de Sitges han forjat la seva unió amb el cinema oferint-li l’oportunitat de col·laborar com a crítica en diversos mitjans de comunicació. També és fundadora i redactora cap de la revista online El Almanaque de McFly, on ha realitzat la cobertura de diversos festivals de cinema a nivell nacional i esdeveniments de caire cultural. Ha exercit com a Jurat Jove al Festival de Sitges i Jurat de la Crítica a TerrorMolins. De tant en tant col·labora fent ressenyes de locals per a Google. Entre les seves aficions destaquen les muntanyes russes, la fotografia, les manualitats i, per suposat, el cinema, especialment els gèneres de terror i animació.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*