today-is-a-good-day

5 films de terror imprescindibles amb marca catalana

- Advertisement -

Mai no és mal moment per fer unes bones recomanacions cinèfiles de caràcter terrorífic per recordar que els directors catalans dominen el cinema de gènere de forma sublim. Aprofitant que recentment el gènere fantàstic i de terror s’ha imposat de manera indiscutible a la carrera dels Oscar –amb The Shape of Water (2017, Guillermo del Toro) amb els premis de millor director i pel·lícula i Get Out 2017, Jordan Peele) amb millor guió original– i que Marc Carreté ha anunciat el seu segon llargmetratge, és un moment idoni per fer una petita llista amb alguns dels millors films de gènere amb segell de casa nostra.

Al tenir entre mans un extens catàleg de directors i pel·lícules per triar, les que veureu aquí són, des del punt de vista d’aquest humil redactor, algunes de les seves preferides que crec que haurien de reivindicar-se constantment com a petites joies perquè mai caiguin en l’oblit. Ni de la crítica ni del públic. Ara bé, tampoc es tracta d’un top, per tant l’ordre establert no és per puntuació ni perquè una sigui millor que l’altre.

[REC] (2007, Jaume Balagueró i Paco Plaza)

- Advertisement -

L’acció de [REC] se situa a un edifici de Barcelona, on un estrany virus s’ha estès per tota una comunitat de veïns i els ha transformat en infectats plens de ràbia, violència i amb moltes ganes de menjar humans.

- Advertisement -

Després del que va suposar The Blair Witch Project (1999, Eduardo Sánchez, Daniel Myrick) pel subgènere del found footage –continuant el llegat que va imposar Canibal Holocaust (1980, Ruggero Deodato)– Jaume Balagueró i Paco Plaza van realitzar un tren de la bruixa amb esperit de videojoc que els hi va donar, fins hi tot, dos premis Goya i un exitós recorregut per festivals fantàstic i de terror arreu del món. [REC] és un dels films més terrorífics de l’última dècada i probablement el que ha marcat un abans i un després dins del cinema d’horror del nostre panorama.

L’òrfena (2009, Jaume Collet-Serra)

Un matrimoni, que tot just acaba de perdre al seu nadó, adopta una nena per suplir la mort del seu petit i intenta seguir endavant amb les seves vides i que aquestes tornin a la normalitat el més aviat possible. Aviat, descobreixen que la recent arribada a la família amaga un secret terrible.

Aquest cop amb segell nord-amèrica, L’òrfena és el tercer llargmetratge del director Jaume Collet-Serra, que segurament podríem catalogar com el més esgarrifós i pertorbador dins de la seva extensa filmografia –i té en el seu abast films com House of Wax (2005) o The Shallows (2016)–. El film no actua directament com un de gènere habitual, sinó que comença com un thriller psicològic que va in crescendo fins a arribar a descol·locar l’espectador i, just en aquell moment d’incertesa, fa un gir total i es converteix en pur terror, gairebé ratllant el subgènere slasher. Recorda bastant a altres títols com The Omen (1976, Richard Donner) o Child’s Play (1989, Tom Holland), però L’òrfena disposa d’una brutalitat i crueltat que la fa única.

Asmodexia (2014, Marc Carreté)

Possiblement un dels films que més cal reivindicar. Asmodexia, dirigit per Marc Carreté i co-escrit per Mike Hostench, segueix les passes d’un pastor i la seva neboda a Barcelona mentre intenten netejar la ciutat a base d’exorcismes per extreure’n tot el mal que hi habita.

Carreté demostra amb Asmodexia que els gèneres no són conductes estancs i que poden barrejar-se per donar vida a obres magnífiques amb una varietat excepcional. El film funciona com una mena de road movie amb aires de western que ens condueix cap a camins i rutes plenes d’horror on els monstres, els posseïts i els, gairebé, zombis prenen el control de la història i fan que Asmodexia sigui una verdadera muntanya russa d’emocions. Sí, és cert que el seu argument potser no té una estructura i una continuïtat habitual –si ho mirem des de la perspectiva del mainstream–, però de fet el que sembla que busca Carreté és fabricar un relat que es trobi més a prop de l’oníric que de la realitat. Un element que juga molt a favor del llargmetratge pel que fa a generar la sensació de terror.

L’orfenat (2007, J.A Bayona)

- Advertisement -

La Laura s’instal·la amb la seva família a l’orfenat on ella va créixer de petita per obrir una residència per a nens discapacitats. Però l’ambient fosc i decrèpit de la casa fan que el fill de la Laura comenci a desenvolupar un comportament estrany per la influència de presències fantasmagòriques que amenacen la família.

A part de ser el film que va obrir la carrera de Bayona al món de Hollywood i al cinema comercial –va guanyar set premis Goya, inclòs el de millor director novell–, L’orfenat és segurament el millor film que Bayona ha dirigit –tot i que estem a l’espera de Jurassic World: Fallen Kingdom–. Amb certs paral·lelismes amb The Others (2001, Alejandro Amenábar), i amb un ambient purament gòtic, la cinta és un relat absolutament fantasmagòric i demencial on no ens separem ni un sol moment de la protagonista, interpretada per Belén Rueda, ni tampoc de la seva angoixa i patiment per veure si pot salvar al seu estimat fill del patiment etern. Tot i que no cal reivindicar-la perquè es portadora d’un bon grapat de premis i reconeixement internacional, no està de més no perdre-la de vista.

Los inocentes (2013, Carlos Alonos, Eugeni Guillén, Dídac Cervera, Laura Garcia…)

Un grup de joves surt d’excursió i passen la nit a un vell alberg on es rumoreja que cada 28 de desembre, una maledicció cau sobre el lloc. Ignorant aquesta advertència, els protagonistes comencen a ser víctimes d’un plegat de bromes mortals altament macabres.

Amb un tall de guió clàssic dins del cinema de gènere, Los inocentes és un dels projectes més ambiciosos que ha realitzat mai l’ESCAC. Dirigida per dotze alumnes –Déu n’hi do– de la mateixa escola, el film demostra ser pura admiració i fascinació pel cinema de terror. On podem trobar desenes de referències als mestres de l’horror –des de John Carpenter fins a  Wes Craven– amb l’única pretensió de voler construir un projecte purament fantàstic per fer feliços els fanàtics del gènere. Una tasca gens fàcil tenint en compte que aquests són bastant exigents amb l’originalitat dels productes i la seva qualitat. Los inocentes, en aquest sentit, compleix sobradament amb el seu objectiu.

Però aquests no són tots els films de terror que s’han fet amb marca catalana i, per sort, encara segueixen creixent en nombre. De fet, en un parell de mesos podreu gaudir de Framed (2017, Marc Martínez Jordan) al Sant Cugat Fantàstic, un film produït per Marc Carreté que tracta el subgènere slasher des d’una perspectiva actual i centrant-se en el concepte de la viralitat, amb reminiscències a A Clockwork Orange (1971, Stanley Kubrick) i amb un gore que farà les delícies del públic.

Ara bé, tampoc m’agradaria deixar de banda els curtmetratges de gènere fantàstic que es realitzen en el nostre territori. Sense anar més lluny, Geoffrey Cowper (director de Tercer Grado) va debutar amb Cargols!, un projecte també de l’ESCAC, que donava vida a un nou monstre: uns cargols gegants estil kaiju que destrueixen tot allò que es creua pel seu camí. Després del seu visionat mai més tornareu a cantar amb la mateixa emoció “cargol treu banya, puja a la muntanya”. Llarga vida al cinema de gènere.

- Advertisement -
Xavier Mogrovejo
Cursa estudis de crítica cinematogràfica, història i anàlisi fílmic a La Casa del cine. Ha estat Jurat del Festival de cine de terror de Molins de Rei, Jurat Jove de la 50a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges i de l'Americana Film Fest. També ha fet d'ajudant de direcció de diversos curtmetratges de la Universitat Internacional de Catalunya i el seu fanatisme pel cinema de gènere l’ha portat a col·laborar en mitjans especialitzats on line com com Terroracto.es o Aterrorízate.com.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents