Per a la memòria, cues de pansa Per a la memòria, cues de pansa
Sovint els records són la millor arma per construir un thriller Per a la memòria, cues de pansa

Els records són un dels aspectes més fràgils de la ment humana. Una bona borratxera i t’oblidaràs de com has arribat allà on sigui que et despertis. Un cop al cap mal donat i pots patir amnèsia. Un trauma viscut i la ment bloqueja part dels records. Sí, la ment humana és simple i caòtica alhora, però sobretot vulnerable. I això és precisament el que la fa tant atractiva pels thrillers i històries de suspens.

El fet de tenir un protagonista (o a vegades més d’un) amb algun problema de memòria fa que la història quedi fragmentada i això permet al guió anar deixant anar la informació necessària quan més li convé, d’aquesta manera es creen els cliffhangers necessaris tant en sèries, com en llargmetratges.

Si unim el thriller i la memòria no podem començar de cap altre manera parlant de Memento (2000). Un cop al cap li va causar la pèrdua de la memòria a en Leonard, un investigador d’una agència d’assegurances. El cop el va rebre quan intentava evitar l’assassinat de la seva dona, l’últim que recorda de la seva vida. Des d’aquell moment tot el que fa desapareix de la seva ment al cap de pocs minuts. És per aquest motiu que, per tal d’investigar i venjar l’assassinat, comença a tatuar-se el cos amb tot el que va descobrint per tal de no oblidar res, i no haver de començar de zero cada dia. En aquest cas, el film ja comença partint de la pèrdua de memòria, i el fil narratiu evoluciona cap a l’objectiu de descobrir la veritat. Aquesta premissa és la mateixa a Before I go to sleep (No confíes en nadie, 2014), adaptació del llibre homònim de S. J. Watson. Després d’un accident traumàtic la Christine (Nichole Kidman) queda relegada a la llar on dia rere dia es desperta sense recordar res i creient que encara està a la universitat i té 20 anys. Tot i que ara té una vida que no recorda i està casa amb un marit (Colin Firth) que no sap qui és, hi ha coses en la història que grinyolen. En aquest cas no parlem d’un thriller sinó d’un domestic noir. La Christine haurà d’anar recopilant informació pel seu compte i mirar de no confiar absolutament en ningú, tal com el títol espanyol ens avança.

Quan els afectats són un col·lectiu les coses ja canvien i tenim un argument i un objectiu diferent. A Unknown (Mentes en blanco, 2006) ens trobem amb cinc homes en diferents situacions, però tots tancats dins un magatzem i amb problemes per recordar qui són i com hi ha arribat. De seguida descobrim que tot està relacionat amb un segrest, però el dubte que tothom té és si són segrestats o segrestadors. A mesura que avança l’acció veurem com els cinc homes intenten reconstruir el que creuen que ah estat la història, però el tema de la confiança torna a aparèixer perquè fa créixer el dubte alhora d’explicar veritat i mentides.

Fins ara hem parlat de premisses on, des del principi, se sap que el o els protagonistes pateixen un problema de memòria. És a dir, aquest n’és el desencadenant. Però, una altra manera, força recorrent de construir una història amb problemes de memòria és no desvelant que el protagonista amaga alguna cosa fins al final.

Un plantejament d’història força recurrent és un argument simple; una investigació, una vida familiar normal, un nou conegut. No obstant això, aquest argument es complica quan un factor apareix a la vida dels protagonistes i comença a desencadenar un seguit de fets que faran que el que coneixien comenci a trontollar i el seu món comenci a desaparèixer per donar pas als dubtes i a la vida real que el seu cervell intentava amagar. Així doncs parlem de Shutter Island (2010). L’estiu del 1954, es destina dos agents judicials a en una petita illa per investigar una desaparició d’una perillosa assassina que estava reclosa en un centre psiquiàtric. Però no tot és el que sembla i, a vegades, el cervell acaba dominant la partida. Molt semblant és el cas de The number 23 (El número 23, 2007). Quan el personatge d’en Jim Carrey es topa, per casualitat, amb un llibre li crearà una obsessió malaltissa amb el número 23. Aquest fet activarà els mecanismes rovellats de la seva ment i el passat tornarà per pertorbar el seu present tranquil i familiar. I, finalment, quan no és ni un llibre, ni una institució, sinó un fet el que es creua en la teva vida, acaben passant coses com les que viu en Daniel Craig a Dream House (Detrás de las paredes, 2011). La vida pacifica i tranquil·la que viu la família comença a trontollar quan tot un seguit de fets estranys comencen a amenaçar la unitat familiar.

I, finalment, no podem acabar aquest article sense mencionar la més que extraordinària Mulholland Drive (2001). La Betty (Naomi Whatts), una jove amb ganes de triomfar en el món de la interpretació, i la Rita (Laura Harring), una dona amb problemes d’amnèsia per culpa d’un accident creuaran les seves vides en el que sembla ser una investigació per recuperar el passat de la segona. Però sovint les coses són més complicades del que sembla i una voràgine de mentides, secrets i retrets pot passar una bona factura.

Doncs ja sabeu quin és un dels tresors més preuats per tal d’evitar els problemes, mengeu força cues de pansa que diuen que funcionen per preservar els secrets. Ui, perdoneu, els records.

Irene Solanich

Irene Solanich Cap de redacció d'El cinèfil

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*