La desesperança de les cuques de llum La desesperança de les cuques de llum
'Grave of the fireflies' és un cant les Valquíries per la supervivència La desesperança de les cuques de llum

La fructífera factoria del Studio Ghibli ens ha acostumat a una llarga i gloriosa carrera de triomfs on la naturalesa, infantesa i fantasia han estat eixos centrals d’una companyia d’animació referència al món sencer i mirall d’autèntics pesos pesants en el seu terreny com Pixar, per exemple. Ghibli ens ha regalat personatges tan icònics com Mononoke, Totoro, Ponyo o Chihiro, entranyables, plens de mil lliçons sobre la vida i sempre disposats a entretenir amb un estil únic i una lliçó sota el braç. Els seus dos grans pares, Hayao Miyazaki i Isao Takahata, van decidir crear Ghibli a causa dels problemes econòmics que arrossegava l’altre estudi on treballaven, Toei Animation, i només dos anys després d’haver dirigit i produït Nausicaä de la vall del vent (1983) posaven la llavor del millor estudi japonès dels últims trenta anys, la majoria dels films serien dirigits per Miyazaki, però alguns pel seu gran amic i mentor, Takahata, sempre relegat a un segon pla (o com a mínim sense gaudir de la fama del primer) però creador de grans clàssics de la televisió nipona com Heidi o Marco i una llegenda de l’animació.

Isao Takahata és el director de la probablement millor pel·lícula d’animació de la història, Grave of the fireflies (1988), una pel·lícula que si bé té tots els ingredients principals de qualsevol joia Ghibli, els combina d’una manera diferent i obté uns resultats devastadors, despullant l’ànima des del primer minut del metratge, quan som conscients quina classe d’obra estem visionant. Possiblement un film més a l’ombra dels grans èxits del seu estudi (amb un paral·lelisme més que obvi amb la relació entre el seu creador i Miyazaki), Grave of the fireflies narra la cruenta història de dos germans a la flor de la infantesa que de la nit al dia passen a ser orfes al Japó massacrat pels bombardejos americans de la 2a Guerra Mundial i com els seus inútils intents de supervivència esdevenen un cant a la vida però al mateix temps a la desesperança.

En un flashback inusual al cinema d’animació però que de seguida, i amb un homenatge claríssim, ens recorda a Sunset Boulevard, comencem la pel·lícula amb la mort del protagonista i narrador. Mor sol i abandonat, però el salt temporal que ens proposa Takahata és un salt a l’horror més descarnat perquè de seguida descobrim la crueltat de la guerra, com pots perdre tot el que tenies, els teus éssers més estimats, la teva vida… El director molt hàbilment ens mostra per uns moments el fràgil equilibri en què es mouen els protagonistes i de seguida els sacseja violentament en mil direccions i, això sí, de tant en tant ens anirà recordant la seva perfecta vida del passat en petites càpsules en forma (de nou) de flashbacks perquè ens adonem del què han perdut. Evidentment un dels temes centrals de Grave of the fireflies són les conseqüències de la guerra i Takahata ho fa de la manera més justa possible, criticant els dos bàndols, qui ataca amb bombes incendiàries a la població civil i qui es nega a rendir-se lluitant inútilment i emparant-se en estúpids codis d’honor.

grave-27

I és que l’essència de la guerra és l’horror i el director és ben conscient que està explicant una història de la 2a Guerra Mundial, però en realitat és atemporal, igual que un conflicte armat s’acarnissa amb els més dèbils, en especial els nens o la poca solidaritat amb el seu sofriment del seu entorn més o menys proper. L’actualitat (a Síria i a Iraq) ens ho demostra. Utilitzar el filtre de l’animació com si fos una pintura ho emfatitza tot d’una manera poques vegades vista en una pantalla, una manera diferent però tant o més contundent que les imatges reals a les quals avui en dia i llastimosament ens hem acostumat massa. La metàfora del títol fent referència a éssers que viuen molt poc temps (igual que els nens protagonistes) però que brillen molt més fort que altres que els rodegen ens remet a la verdadera essència de la pel·lícula, l’esperança. La narrativa del film camina tota l’estona entre l’horror, la desesperança i la fatalitat (les males decisions que prenen els personatges en certs moments) però Takahata deixa ben clar que encara que siguem conscients de cap on s’encamina tot, la lluita del protagonista i la seva germana petita per sobreviure, encara que inútil ha d’inspirar. Qualsevol lluita mereix ser lluitada encara que les coses pintin molt negres.

Grave of the fireflies no és només un drama bèl·lic d’animació, és una autèntica pel·lícula de terror que ens explica com és de fràgil la nostra existència i com, a pesar de totes les adversitats, l’esperit humà remou cel i terra per sobreviure quan ho té tot en contra. Un film duríssim però necessari, amb una animació que evoca vides i moments més amables però que ens llença a la cara realitats descarnades de fa més de 70 anys però que tristament són vigents avui en dia. La pèrdua de la innocència, dels éssers estimats, del món que ens rodeja i de la vida mateixa, però condensats en un missatge desesperançador i esperançador a la vegada. Una obra mestra amagada, que 28 anys després de la seva estrena no tothom coneix però que definitivament tothom hauria de conèixer.

Ovidi Domenech

Ovidi Domenech Culte a Kalima

Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

  • David

    22 d'abril de 2018 #1 Author

    Excesivament trista. Personalment és la única película de ghibli que no tinc perquè, sincerament, no penso tornar s veure-la mai mes. Em sembla molt depriment i massa crua. Bonica? Si, pero et sumeix en una depressió si la veus un dia f d’aquells baixos.

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*