Quan el sexe és el protagonista Quan el sexe és el protagonista
Hi ha moltes pel·lícules que tracten l'erotisme com a fil conductor de les relacions personals Quan el sexe és el protagonista

El sexe és un acte íntim on només els implicats en són testimonis. Les pel·lícules que contenen el sexe com a eix central, ràpidament es classifiquen com a pornogràfiques. La veritat és que abordar el tema sexual no sempre és amb el propòsit d’estimular aquest vessant i provocar l’excitació del públic, sovint, aquests films fan referència a les relacions personals, tractar de manera realista l’experiència i emocions d’un personatge o diversos (encara que aquesta sensació provoqui de manera recíproca l’activació de tots els sentits). Gràcies a aquests films, tothom pot descobrir de manera íntima noves passions i atraccions, que d’altra manera en seria impossible, són una porta cap a una mirada vergonyosa i fosca. Moltes d’aquestes pel·lícules mostren escenes reals de sexe i situacions que van pertorbar als seus protagonistes. Des de El Cinèfil hem fet una selecció de 10 d’aquests films eròtics:

Ultimo tango a Parigi (1972)

És una de les primeres pel·lícules que van tractar escenes amb un alt contingut eròtic. Aquí va tenir força importància, ja que va ser censurada degut al règim franquista, i moltes persones viatjaven a Perpinyà per a veure-la. L’escena més controvertida és la que un home viola a una dona utilitzant una mica de mantega com a lubricant. Marlon Brando i Maria Schneider van interpretar aquesta escena real, la qual va impactar tant a la dona que en una posterior pel·lícula de caràcter eròtic, Calígula (1979), va abandonar el rodatge per a ingressar a un hospital psiquiàtric i abandonar el món del cinema o, com a mínim, allunyar-se de tot contingut sexual.

Deep Throat (1972)

Jugant amb un tema poc habitual a l’època com és el tema de les mutacions, aquesta pel·lícula va esdevenir un referent al cinema per a adults, ja que va recaptar 50 milions de dòlars tot i costar tan sols 47 mil dòlars. Al personatge, Linda Lovelace, li diagnostiquen que a causa de una mutació genètica el seu clítoris es troba a la gola. Això li serveix com a pretext per satisfer els seus desitjos a través del sexe oral.

L’Empire des Sens (1976)

Aquest film coproduït entre Japó i França, va ser presentat al Festival de Cannes commocionant a tot l’auditori, ja que tot el sexe que hi figura és real i explícit. Critica a la societat japonesa dels anys 30 i explica la vida d’una ex prostituta que treballa servint a un hotel, allà coneix al propietari i brota l’amor. Ambdós esdevenen amants i cerquen experimentar tot el que puguin sobre el sexe i l’alcohol. Avui en dia segueix censurada al Japó.

Crash (1996)

David Cronenberg també es va apuntar a parlar sobre erotisme des de la vessant de la sinforofilia, una parafília que indueix l’excitació sexual a partir de l’observació d’un accident de trànsit o un desastre, com un incendi. En aquest film, basat en la novel·la de J. G. Ballard, una parella desperta una estranya atracció després de tenir un accident de trànsit que els porta a viure situacions extremes a causa de la seva pràctica poc habitual.

Eyes Wide Shut (1999)

Aquesta va ser la darrera producció de Stanley Kubrick, que va morir pocs dies abans d’acabar el muntatge definitiu, per tant, es tracta d’una obra pòstuma. El film protagonitzat per Nicole Kidman i Tom Cruise, va provocar un desgast psicològic molt fort entre ells que van forçar la crisi de la parella en aquell moment. Hi ha molts rumors al seu voltant, sobretot per la inesperada mort del cineasta i la relació amb les sectes i organitzacions governamentals.

L’argument se centra en una parella feliçment casada i amb una filla, però un dia la dona confessa al marit que ha estat a punt de deixar-lo per un desconegut i unes fantasies eròtiques que passen pel seu cap. Aclaparat, ell acaba a un local i descobreix una congregació secreta dedicada a l’hedonisme i al plaer sense límits. Aleshores, tot un món dominat pel sexe i l’erotisme s’obre a ell.

Lucía y el sexo (2001)

Espanya també té el seu llargmetratge centrat en la vida d’una jove que treballa com a cambrera a Madrid. Després de la desaparició de la seva parella, marxa a l’illa de Formentera i comença a enfrontar-se al seu fosc passat, ja que coneix un escriptor que casualment està escrivint una novel·la similar a la història de la noia. El director, Julio Medem, va utilitzar el sexe explícit amb primers plans i càmera en mà per a mostrar a l’espectador una visió més completa dels pensaments de la noia i va crear una sèrie B per a presentar el film als EUA.

Shame (2011)

Aquesta pel·lícula ha passat per molts festivals de cinema obtenint un gran èxit per part de la crítica, que la va descriure com a devastadora i brutal, però reconfortant alhora. Un impressionant Michael Fassbender, interpreta a un jove obsessionat amb el sexe, la qual cosa l’ocasiona molts problemes per a controlar-se i es passa el dia mirant revistes pornogràfiques, contractant prostitutes o mantenint relacions esporàdiques amb noies solteres al seu apartament. Però, un dia tot canvia quan la seva germana petita es presenta sense avisar a casa seva amb la intenció de quedar-se uns dies. Aquest input el transforma i decideix canviar el seu mode de vida.

Nymphomaniac: Volum I & II (2013)

El danès Lars Von Trier va dividir en dues parts aquest drama psicològic de caràcter eròtic, existeix una versió completa de cinc hores i mitja que va estar disponible en alguns festivals. Centrat en una dona nimfòmana que narra en primera persona la seva història a un home que la recull del carrer ferida i mig inconscient. Per a la seva difusió van crear pòsters i clips on surten els protagonistes amb una expressió i postura suggerents.

Love (2015)

El cineasta Gaspar Noé mostra una relació de parella des de l’atenta mirada sexual, sense embuts. Un film que molts han catalogat com la versió hipster de Fifty Shades of Grey, a causa de la seva intenció d’oferir quelcom nou però alhora massa sofisticat i modern. Tracta els records sexuals d’un jove que va viure una apassionant relació amb una noia fa uns anys, i que ara es troba desapareguda. Ell ara està casat i amb dos fills, però una trucada de la mare d’ella fa despertar en ell aquella història carregada de promeses, jocs, excessos, errors i, sobretot, passions.

Fifty Shades of Grey (2015)

Basada en la novel·la eròtica de E. L. James que va esdevenir ràpidament en un fenomen dividint a la crítica, ja que la trilogia va ser comparada amb la saga Twilight però amb un contingut sexual més extrem. Era d’esperar que aviat arribés l’adaptació cinematogràfica i creés moltes expectatives, les quals van quedar per terra després de veure com de poc explícites eren les escenes descrites als llibres. Aquest fenomen ha provocat l’escriptura de moltes novel·les de caràcter eròtic i juvenil. La història tracta la relació eròtica d’una jove verge acabada de graduar a la universitat i un jove empresari amb uns gustos sexuals una mica peculiars.

És evident que no totes les pel·lícules són per a tots els públics i que s’ha de transportar tot tipus d’experiència al cinema, però no tots els cineastes transmeten les sensacions de la mateixa manera. Per això és ideal conèixer els diferents estils i, sobretot com es comporten en funció del país d’on provenen.

Ylenia Cañadas

Ylenia Cañadas Cap de continguts d'El Cinèfil

Biòloga genetista de professió i cinèfila per naturalesa. Els anys com a voluntària al Festival de Sitges han forjat la seva unió amb el cinema oferint-li l’oportunitat de col·laborar com a crítica en diversos mitjans de comunicació. També és fundadora i redactora cap de la revista online El Almanaque de McFly, on ha realitzat la cobertura de diversos festivals de cinema a nivell nacional i esdeveniments de caire cultural. Ha exercit com a Jurat Jove al Festival de Sitges i Jurat de la Crítica a TerrorMolins. De tant en tant col·labora fent ressenyes de locals per a Google. Entre les seves aficions destaquen les muntanyes russes, la fotografia, les manualitats i, per suposat, el cinema, especialment els gèneres de terror i animació.

  • Julián Juan Lacasa

    4 de juliol de 2016 #1 Author

    En queden moltes que no han entrat dins la llista. La més polèmica, fins i tot més que les Cinquanta Ombres d’en Grey, va ser la francesa La vida de l’Adèle, que va ser capaç de fascinar el mateix Steven Spielberg i donar la Palma d’Or de Canes a una pel.lícula del tot allunyada del seu propi estil de cinema, fins i tot de les seves conviccions morals. Segurament, cap de les deu pel.lícules de la llista no té d’escenes llargues com les de l’Adèle amb l’Emma, amb una durada de sis minuts i quaranta segons cadascuna, amb postures gairebé porno, però molt reals. El director, tot i ser un tirà amb les seves actrius, va aconseguir unes interpretacions memorables, sobretot de l’Adèle Exarchopoulos.

    Respon

    • Ylenia Cañadas

      Ylenia Cañadas

      4 de juliol de 2016 #2 Author

      Hola, moltes gràcies per comentar. És evident que fer una selecció és complicat i queden moltes pel·lícules sense anomenar, però més endavant sortirà un altre article referent a films amb contingut eròtic homosexual i ‘La vida de l’Adèle’ estarà entre elles, per això en aquesta ocasió ha quedat apartada. Esperem que n’hagis gaudit amb l’article.

      Respon

  • Conde Cero

    5 de juliol de 2016 #3 Author

    Yo hubiera incluido (de mi larga lista) las siguientes:

    Del cine erótico italiano podríamos hablar largo y tendido, teniendo en cuenta que son considerados unos verdaderos maestros en las artes amatorias dentro (y fuera) del celuloide. Nuestras abuelas hacían cola para ver a Rodolfo Valnetino aunque sus películas eran más evocadoras que otra cosa. Fue el primer símbolo sexual de la pantalla, lo más parecido a un George Clooney de la época. Pero el verdadero cine erótico estaba por llegar y desde entonces creo que no han dejado de pensar en otra cosa.: ‘El Satiricón’ de Fellini es el ejemplo más representativo. Una película subyugante a la vez que obra maestra. En un país que vio nacer a Gina Lollobrigida, Ornella Mutti o Sofia Loren es imposible dejar de pensar en sexo.

    El cine español también tiene un amplio historial en el género. Con la democracia llegó el cine de destape y ya no era necesario irse a Perpignan a ver ‘El último tango en París’ (esta si la has nombrado). De todas las que hay (el catálogo es extenso y variado) yo me quedaría con ‘Las edades de Lulú’., del controvertido y admirado de Bigas Luna.. Hay otras del mismo director mucho más explícitas que aquí omito para no herir la sensibilidad de quien lo lea.

    Del otro lado del charco creo que la más representativa y que marcó a una generación entera es ‘Nueve semanas y media’ de Adrian Lyne. Hay quienes dicen que sólo es un videoclip de dos horas y quizás tengan razón. Otros dicen que los equipos de música ya están pasados de moda. Pero, ¿quién no ha tenido alguna vez un póster de Kim Basinger en su habitación?.

    No creo que el sexo sea el eje central de la película de Cronenberg. Es cierto que tiene varias escenas que destilan a la vez morbo y aversión. Balllard decía que la clave ha de buscarse en la imagen misma del choque de autos, depositaria de todas nuestras fantasías de poder y de violencia, velocidad y sexualidad. Yo creo que también puede representar a una sociedad cada vez más aburrida que sobrepasa el límite de lo humano para encontrar nuevas emociones.

    Espero con interés el artículo de películas de contenido erótico homosexual.

    Respon

  • Julián Juan Lacasa

    5 de juliol de 2016 #4 Author

    Sí, m’ha agradat. A més a més, vaig esmentar La vida de l’Adèle perquè se’n surt completament de les convencions d’una pel.lícula eròtica, diguem-ne convencional. També et podria servir per un article sobre les adaptacions que es fan d’una obra literària o semblant, ja que aquesta pel.lícula era una versió lliure de la novel.la gràfica El blau és un color càl.lid de la Julie Maroh, la qual no va quedar gaire contenta amb els canvis que el director va fer, per exemple canviar el nom de la protagonista, la Clementine, per l’Adèle, i també canviar el final, al qual la protagonista hi havia mort i explicava la seva vida en passat, per deixar-la amb vida. És difícil veure algú del tot satisfet, amb una adaptació d’una obra seva. En Joan Marsé n’era un exemple, gairebé mai no era satisfet. Saluts.

    Respon

  • The Devil

    23 de març de 2017 #5 Author

    Jo inclouria la que per mi és una de le millors películes del gènere, amb un guió amb contigut: The devil and Miss Jones.

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*