Teoria del caos Teoria del caos
Els ocells de Hitchock van donar molta guerra Teoria del caos

En un dels moments més celebrats de Jurassic Park (1993) el personatge del matemàtic Ian Malcolm (interpretat per Jeff Goldblum) deixava constància del perill de l’home jugant a ser Déu. L’advertència del personatge és premonitòria: al final és impossible intentar controlar la naturalesa i la vida s’obre camí amb totes les seves conseqüències. Més endavant farà menció a un concepte matemàtic, la teoria del caos, per il·lustrar el que acabarà passant al Parc dels dinosaures i de pas intentar lligar amb una joveníssima Laura Dern. Recordo molt clarament quan vaig veure per primer cop Jurassic Park, les advertències del personatge interpretat per Goldblum i com Spielberg narrava un dels seus films més destacats. Irremeiablement em va venir al cap un altre film mític de Spielberg, Jaws, però sobretot vaig recordar a Alfred Hitchcock i una de les seves millors obres mestres, The birds.

No és cap casualitat recordar The birds quan veus pel·lícules com Jurassic Park, Jaws o qualsevol monster movie moderna. Narrativament, el film de Hitchcock és una masterclass que desgrana totes les pautes i detalls que una pel·lícula d’aquestes característiques ha de tenir i com la majoria de les millors obres del “mag del suspens” assoleix categoria referencial on s’emmiralla la resta. Hitchcock crea, el món, mira i aprèn.

Dirigida l’any 1963 a partir d’un relat curt de Daphne Du Marier (autora de Rebecca i Jamaica Inn, ambdues adaptades al cinema per Hitchcock), The birds tenia la dificultat extra de ser la següent pel·lícula de Hitchcock després de l’èxit més gran de la seva carrera, Psycho, amb segurament un dels perills més grans als que un cineasta s’ha d’enfrontar quan arriba al seu màxim nivell: les expectatives. Lluny de buscar el camí fàcil com opta la majoria, Hitchcock va envestir el seu següent projecte de la millor manera possible: quasi com un repte. The birds és una petita història apocalíptica sobre les forces de la naturalesa girant-se en contra de l’ésser humà. Però a principis dels 60 concebre un film d’aquestes característiques amb ocells fent de monstres era, com a mínim, un suïcidi artístic per qualsevol director. Not for Hitch.

The birds és la pel·lícula que va canviar les monster movies. Durant el cinema mut i sobretot als anys de glòria de la Universal, el setè art mostrava els monstres amb referències victorianes, gèneres com el Noir o les aventures i un estil artístic més proper al romanticisme. Més tard, en l’era atòmica de la paranoia anticomunista, l’amenaça soviètica o l’home intentant controlar un poder que el superava eren representats per abominacions gegantines i àvides de destrucció massiva. L’esquema narratiu era el mateix i la metàfora dels monstres com a motor i mirall de sentiments i comportaments humans funcionava igual, però si als anys 30 s’emmirallava en La Gran Depressió i en els 50 en l’era atòmica, a The birds resulta totalment atípic: Hitchcock hi va posar un punt molt interessant i definitori de què vindria en el futur i és que per primera vegada l’amenaça provenia d’un origen a priori inofensiu. A partir de The birds el monstre podia ser l’element més quotidià o insignificant de la nostra realitat i Hitchcock va creuar aquesta porta conscient que el missatge havia de ser clar de cara al públic: mai més tornareu a mirar els ocells de la mateixa manera.

The birds és una de les obres més conegudes de Hitchcock i segurament la majoria l’heu vist en algun moment o altre de la vostra vida, per tant tampoc insistiré massa a explicar la seva premissa argumental (també us dic que si no ho heu fet, ja tardeu, per favor) però sí que és molt interessant analitzar el funcionament narratiu d’aquesta obra mestra, sobretot perquè el seu llegat és essencial i moltes vegades no se li fa prou justícia. Als riscos d’adaptar un relat com el de Daphne Du Marier, Hitchcock hi va sumar una espècie de catarsi creativa: no és cap casualitat que el director rebusqués una actriu completament desconeguda per interpretar el paper de la rossa hitchcockiana, optant al final per una model (Tippi Hedren) a la que literalment (tal com confessa ell mateix a la mítica entrevista amb Truffaut) va haver d’ensenyar com actuar perquè li resultava més estimulant de cara al resultat final. La creació de The birds està plena de decisions d’aquesta mena. En més d’una ocasió Hitchcock va confessar que va ser de les poques vegades en què va revisar i canviar el guió durant la filmació, va optar per no utilitzar música i en comptes d’això va utilitzar el so dels ocells passat per un primitiu filtre electrònic com a banda sonora i va saltar-se una de les seves normes més conegudes (no treballar amb nens ni animals) per la porta gran: ocells ensinistrats a cabassos (amb les dificultats tècniques que això comportava) i uns quants nens, entre ells una joveníssima Veronica Cartwright que anys més tard hauria de patir unes quantes penúries més dins la Nostromo d’Alien.

Qualsevol director no hauria sortit victoriós d’un projecte amb tants riscos, però els genis no entren dins d’aquest grup. A The birds la famosa narrativa cinematogràfica de Hitchcock torna a funcionar a plena potència. Una de les claus de la pel·lícula és saber llegir els personatges i els seus comportaments perquè els ocells funcionin com a metàfora (tal com he mencionat més amunt) de les tensions entre els humans. Al llarg de tota la trama els ocells sempre estan presents d’una manera o d’una altra però la seva actitud agressiva escala progressivament a mesura que ho fan els conflictes entre les persones: el flirteig inicial i despreocupat dels dos protagonistes és en una botiga d’animals on tots els ocells podríem dir que estan domesticats i són inofensius (fins i tot els periquitos que Hedren fa servir d’excusa per anar al poble seran els únics que no faran mal a ningú), però a mesura que la història avança i sobretot amb l’aparició de la figura de la mare possessiva i gelosa (una altra figura clau en l’imaginari hitchcockià) encarnada per Jessica Tandy, tot es comença a descontrolar. Hitchcock utilitza totes les seves armes per il·lustrar la deriva surrealista del film. La seqüència que millor resumeix tot plegat és el moment en què Tippi Hedren espera els nens fora de l’escola mentre fuma un cigarret i els corbs es van concentrant fora de càmera sense que ella en sigui conscient: Hitchcock utilitza el seu famós McGuffin a petita escala donant informació al públic que la protagonista desconeix i el resultat és demolidor a nivells de tensió dramàtica. Aquí el muntatge és primordial, però la manera amb la qual el director mou la càmera és senzillament espectacular. Hitchcock combina muntatge, fotografia i so de manera cada cop més violenta a mesura que avança el metratge i el punt àlgid és la seqüència final amb l’atac nocturn dels ocells a la casa: atenció als plans zenitals dels actors mostrant una visió elevada (visió d’ocells) però també malsana de l’acció, la il·luminació amb l’ús fantasmagòric de les llanternes o l’atac final a Tippi Hedren en un paral·lelisme evident amb l’escena de la dutxa de Psycho. Al final arriba la redempció entre els protagonistes i el surrealisme d’una espècie de fi del món sense cap explicació, cosa que desorienta al públic però al mateix temps encara el terroritza més: si no hi ha una explicació, no hi ha comprensió i per tant, tampoc hi ha solució.

El llegat que Hitchcock i The birds van deixar al món és colossal. A partir de llavors el públic va saber que hi podia haver un monstre en el més inofensiu dels animals o en la situació més inesperada. El terror quotidià i que prové de la nostra zona de confort. Al llarg de generacions molts cineastes han seguit aquest camí, des de Spielberg i Jaws fins a Shyamalan i qualsevol peça (més o menys encertada) de la seva filmografia, la metàfora de les nostres pròpies pors a la pantalla s’ha vist reflectida de mil maneres però sempre amb un mateix mirall: Hitchcock i els seus ocells. Com deia Ian Malcolm a Jurassic Park, la vida o la naturalesa s’obren camí amb totes les seves conseqüències però cinematogràficament el camí el va començar Hitchcock perquè la teoria del caos és, en realitat, l’essència de The birds.

Ovidi Domenech

Ovidi Domenech Culte a Kalima

Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*