‘Public Enemy’: ha nascut una estrella, James Cagney ‘Public Enemy’: ha nascut una estrella, James Cagney
Gàngsters, venjances i una recopilació de males intencions ‘Public Enemy’: ha nascut una estrella, James Cagney

Al llibre “El cine negro en 100 películas” d’Antonio Santamarina vaig llegir-hi: “Tom Powers (…) bufeteja sense cap motiu a Jane (Mia Marvin) i, per últim, aixafa mig pomelo a la cara de Kitty (Mae Clarke) en la seqüència més famosa de la pel·lícula”. Aleshores la meva curiositat cinèfila es va activar com un radar. Una pel·lícula que les feministes van atacar feroçment per l’actitud del seu protagonista i que va esdevenir un èxit en el seu moment? On és aquesta joia tan controvertida? Normalment, alguna bufetada l’havíem vist, però no fins a aquest extrem de falta de respecte. Malauradament, fins que no la van editar en blu-ray no la vaig poder gaudir. És una llàstima que encara quedin massa clàssics que no estan editats, però a poc a poc podem arribar a obres que no es projecten a cap televisió ni estan disponibles a cap catàleg en línia.

Public Enemy data del 1931 i, a causa de l’època en què està rodada, té molts visos de cinema mut. Els títols de crèdit, la il·luminació dels interiors i el maquillatge als exteriors ens recorden a una altra època. Són anys convulsos: els grans gàngsters s’estan fent rics gràcies a una societat empobrida, s’aprova la  llei Volstead i, per tant, sorgeix el negoci il·legal del tràfic d’alcohol, tenyint així els carrers de vermell. Per diferenciar-se de les anteriors pel·lícules negres intenta deixar ben clar des del principi que no pretenia mitificar al personatge ni els gàngsters en si. Així, la Warner ens indica al pròleg que vol reflectir el problema social que inunda els Estats Units sense glorificar la imatge del criminal. Fet que es torna a posar de relleu en l’epíleg final amb un altre text on es deixa ben clar que el crim organitzat és la malaltia que inunda els carrers nord-americans dels anys 30 del segle XX.

El film ens explica l’ascens i caiguda d’en Tom Powers, sempre acompanyat pel seu amic d’infància, Matt Doyle. A diferència del que havíem vist a Little Caesar, aquí veiem la infància del protagonista i com ja en aquesta edat en Tom s’apropa al costat fosc del crim amb petits furts. Aquesta actitud contrasta amb la del seu germà gran, en Mike, qui s’oposa a la seva forma d’actuar. Al principi, en Tom i en Matt treballaran per en Putty Nose, qui sempre s’aprofita d’ells, fins que a causa d’un cop fallit es veuen obligats a fugir. És llavors quan entren en contacte amb en Paddy Ryan i el negoci il·legal del tràfic d’alcohol. Aniran adquirint més poder fins que la mort accidental del seu capo, Nails Nathan, deriva en una guerra amb la gran banda rival, la d’en Schemer Burns per fer-se amb la totalitat del negoci.

Aquesta va ser la pel·lícula que va donar a conèixer James Cagney, que venia d’estrenar Other Men’s Women, un drama dirigit per William A. Wellman (el mateix director de la pel·lícula que ens ocupa). Diu la llegenda que a en Cagney l’havien escollit pel paper del seu company però que a les primeres proves el director es va adonar que allà tenia un diamant en brut i li va canviar el rol. Aquest va ser el seu primer paper protagonista. És la força que impregna el personatge amb la seva interpretació el que fa d’ell un habitual als films de gàngsters durant la dècada dels 30 i 40. I com passava a aquella època si bordaves un paper t’encasellaves fàcilment. Tot i així, al 1942 va aconseguir el seu únic Oscar per un musical, Yankee Doodle Dandy! Però sempre serà recordat, juntament amb Edward G. Robinson, com el gàngster més habitual del cinema clàssic.

Aquí interpreta un personatge odiós, rancuniós, misogin i violent. Hi ha dues escenes on comprovem el sentiment venjatiu d’en Powers i la seva poca misericòrdia: quan assassina en Putty Nose mentre aquest l’intenta commoure interpretant-li al piano la cançó que li va ensenyar quan aquell era un marrec; i quan dispara contra el cavall que ha matat en Nails Nathan.

Cagney està meravellós, aconsegueix amb el seu carisma donar-li un ritme diferent a l’acció, electritzant la pantalla amb la seva presència. El plànol on sota la pluja avança lentament amb dues pistoles a les seves mans per impartir justícia mentre somriu sabedor que camina cap a la seva més que possible mort resumeix a la perfecció el personatge i el carisma de l’actor.

Com tota pel·lícula negra, hi trobem una crítica social, de com l’ambició humana pot crear monstres autodestructius i comportar la desintegració del nucli familiar. La pobresa de la societat feia que qualsevol pogués esdevenir el que volgués, però aquest way of life tenia un revers fosc, el del gàngster, el de l’ambició desmesurada. Els mitjans justifiquen la fi? Per poder ajudar la seva mare econòmicament, està justificat que en Tom es fiqui en negocis tèrbols? Això es juxtaposa amb la postura del seu germà que treballa i estudia al mateix temps per fer-se un home de profit, que potser no arribarà mai a ric o si hi arriba no serà amb la immediatesa del seu germà. En Tom té allò que vol quan ho vol, tant en els negocis com amb les dones, com és l’exemple de com aconsegueix al personatge que interpreta Jean Harlow. L’augment del seu poder dins de l’organigrama criminal el veurem reflectit en la seva vestimenta.

La violència està narrada de forma el·líptica. Evitant-ne així l’exaltació, tots els assassinats sempre es duen a terme fora de plànol excepte la mort al mig del carrer d’en Matt, el seu amic. Però aquestes el·lipsis no resten potència al relat, ben al contrari, la imaginació sempre és més cruel que la visualització d’una imatge.

L’amor fraternal està perfectament resolt. Les batalles dialèctiques i físiques no impedeixen que els germans Powers s’estimin. És en Mike l’únic que pot donar-li un mastegot al seu germà sense que aquest no li torni, perquè en el fons en Tom l’admira. I en Mike, com veurem al final, s’angoixa pel futur del seu germà. La reconciliació a l’hospital mentre en Tom està convalescent resumeix el sentiment de respecte que ambdós tenen vers l’altre.

Per a mi, la millor escena és al final quan porten el cos sense vida d’en Tom amortallat a casa de la seva mare i cau de cara a terra. Aquí se’ns demostra que no hi ha redempció possible per aquest monstre, que el seu passat, tot i que ell vulgui fugir d’aquest, sempre l’atraparà (és una idea que tornarà a estar present a Carlito’s Way (1993)). El muntatge paral·lel entre el dramatisme de la seva mort i l’alegria de la seva mare preparant la seva habitació suposant que tornarà sa i estalvi té un dramatisme ferotge. Sempre hi ha víctimes innocents a les guerres dels gàngsters. I aquí ve la moralitat de la pel·lícula, la mare no és la culpable del tarannà del seu fill. Això s’argumenta perquè el seu germà és tot un exemple de bona moralitat i conducta, que mai vol saber res dels negocis d’en Tom i que prefereix ser pobre i honrat a ric i reprovable moralment. Per tant, si ambdós han crescut en la mateixa casa no podem culpar a la figura materna. El problema de la societat l’hem de cercar en un altre lloc.

Wellman volia fer un relat dur i sec, molt més violent del que havia estat Little Caesar, creant d’aquesta manera l’obra definitiva. És per aquesta raó que es concep la narració com la crònica del naixement del gangsterisme a Nord Amèrica desenvolupant l’acció en quatre moments diferents de la seva història corresponents al 1909, la Primera Guerra Mundial, la llei seca i la depressió econòmica. Malgrat que va esdevenir un èxit en el seu moment, no estem davant d’una obra rodona, però sí que introdueix nous conceptes i claus del cinema que s’anirà gestant durant els anys següents a Hollywood. Mentre Little Caesar era més plana en la seva presentació del personatge, aquí analitzem el personatge a través de la seva família i de les seves fallides relacions amoroses, perquè tal com els seus companys li diuen, en Tom Powers no és dels que es casen. Tot i així, no s’analitza en profunditat com l’evolució de la societat com aquests quatre lapses temporals repercuteix en els ànims i els negocis dels protagonistes establint d’aquesta manera un retrat històric més fidel i complex. A més, com a conseqüència que la dona encara no té cap rol rellevant en aquest gènere, aquí  se les presenta com a simples comparses que exhibeixen la seva bellesa a pantalla sense cap tipus de profunditat psicològica. Per altra banda, cap dels secundaris té prou carisma excepte el seu germà Mike i la relació amb el personatge que interpreta Jean Harlow, el qual pretén confirmar-nos que en Tom és una nul·litat en les relacions amoroses perquè és incapaç d’estimar, no està desenvolupada a plenitud. Finalment, el seu moralisme exagerat en el pròleg i l’epíleg fan que sigui una obra simplista. És per aquestes raons que el film no arriba a ser rodó, però és una gran obra del cine negre que val la pena revisar i gaudir.

Luis Flores

Luis Flores Una sèries de mirades

Nascut l'any 1983. És llicenciat en Dret per la Universitat Pompeu Fabra. Els seus articles a 'El cinèfil' són la seva primera col·laboració en un mitjà de comunicació sobre cinema però la seva afició ve de molt lluny: amb només tres anys els seus pares el van portar a veure "Big trouble in Little China" i sense saber-ho van marcar-lo de per vida. Entre els seus gèneres preferits hi ha el cione d'arts marcials, els thrillers i a la ciència ficció.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*