Jesús: el mite, el mirall, l’home

Fa uns anys va arribar als nostres cines (de manera desapercebuda) Last Days in the desert. El protagonista era un personatge que no necessita presentació: Jesucrist. Evidentment, no entrarem en el perfil biogràfic més pur, primer per la seva condició mitològica i després per què no és l’objectiu d’aquesta pàgina entrar en disquisicions religioses. Malgrat això els diversos retrats cinematogràfics al voltant de la seva figura sí que converteixen a Jesús en un personatge prou interessant per dedicar-li un article al costat dels grans caràcters que el món del cinema ens ha donat.

Comencem pel final, Last days in the desert és potser una aproximació fallida, que intenta ser profunda i mística i que acaba per voltar per moments en el terreny de la comèdia involuntària. De fet, el Jesucrist d’Ewan McGregor i el seu entorn podria ser perfectament un spin-off d’Star Wars que expliqués la vida d’Obi Wan Kenobi al planeta Tattoine abans de trobar Luke Skywalker tal com es pot veure en aquest tràiler paròdic.

Jesús ha estat representat de maneres que han evolucionat juntament amb la mateixa evolució dels temps. Així trobem una figura canònica, incontestablement bíblica a films com Rey de Reyes de Cecil B. de Mille o La Túnica Sagrada de Henry Koster. Ja posteriorment apareixia com a mirall i secundari de luxe a Barrabás, on la seva presència es feia palesa a través d’exercir com a consciència del bandit. Representacions, doncs, que no passaven de ser meres translacions bíbliques que, lluny d’aportar res de nou, es limitaven a portar en imatges un missatge de sobra conegut tant pel creient com pel simple receptor de cultura popular.

Aquesta visió polida, sacramental donaria pas a, juntament amb els nous signes dels temps, a una representació on Jesús continuava obrant miracles, cert, però on es ressaltava una mena de compromís social, d’aproximació a les masses desesperades i famolenques. És a dir, Jesús com a revolucionari antisistema. Un vessant que podia ser profunda en la visió de Pasolini o bé buscar un punt alegre i desmitificador en la seva versió més hippie a Jesucrist Superstar. L’humor, evidentment no podia faltar en forma de paròdia gràcies als inefables Monthy Pyton. No obstant això, no deixava de ser un producte amb certa dosi de mala bava que deixa llegir entre línies el possible frau que la figura de Nostre Senyor representava.

A partir d’aquí la desmitificació adquireix un altre to, passant a considerar Jesucrist no com fill de Déu sinó senzillament com a home. A L’última temptació de Crist la vida de Jesús ens porta en la direcció d’una biografia d’un home torturat, que dubta de la seva condició i que, com  qualsevol ésser humà està ple de defectes i virtuts. Una plasmació doncs que l’allunya de la perfecció i que (escàndol a part) el dota d’una humanitat fins al moment absent.

Jesucrist doncs ha estat analitzant des de tots els vessants possibles, hiperrealisme sanguinolent inclòs a La Passió de Mel Gibson. Una figura polèmica per la seva condició dubtosa entre el que és realitat i el que és ficció. En qualsevol cas un personatge sempre interessant més enllà de les creences personals, ja que permet, si més no, reflexionar sobre diversos aspectes de la condició humana. Un personatge en definitiva que ens interpel·la directament al fet d’exercir de mirall de cadascun de nosaltres.