Els monstres de Del Toro, sense Del Toro Els monstres de Del Toro, sense Del Toro
Ja es pot gaudir de 'Pacific Rim: Uprising' a les sales de cinema Els monstres de Del Toro, sense Del Toro

Resultava quelcom impossible imaginar una seqüela de Pacific Rim sense Guillermo del Toro darrere les càmeres. I és precisament per això que la pega més gran que se li pot posar a Pacific Rim: Uprising és que no té el mexicà, recent guanyador de l’Oscar a millor direcció i millor pel·lícula, dirigint –tot i que sí que ha participat en el guió–. La seva estimada pel·lícula de monstres gegants que lluiten contra robots gegants controlats per dos pilots en connexió neural ha quedat reduïda a un producte exploit per rebentar la taquilla. La Pacific Rim que Del Toro va idear el 2013 no era un producte que es pogués tractar com un blockbuster més, ni tan sols se la podia equiparar a la franquícia de Transformers, gràcies a la serietat i sinceritat amb la qual tractava el gènere sobre el que s’estava movent. Volia escriure una carta d’amor al kaiju des d’una perspectiva més aviat adulta i amb una història que només servia d’homenatge a aquells llargmetratges asiàtics que va inaugurar Godzilla l’any 1954 de la mà de Ishiro Honda i que van ser part de la seva infància. Un gest que la convertia en quelcom més que memorable dins de l’univers cinematogràfic al qual es rendeix.

En canvi, Pacific Rim: Uprising juga amb les noves generacions. Amb el relleu generacional que pateixen els que van sobreviure a la Pacific Rim original que ara han d’entrenar una nova tanda de pilots per defensar el món per si alguna vegada aparegués un nou perill de la mà dels kaijus, els monstres que tenien intenció de destruir la Terra. Conseqüentment a això, la seqüela adopta un to juvenil que s’adequa al que representen els protagonistes, és a dir;  uns adolescents amb aires de Power Rangers que entrenen per assemblar-se als seus ídols durant la guerra contra els monstres. Tot queda reduït a un grup de joves que s’enfronten a uns éssers de dimensions immesurables sense cap mena de seny, només amb humor i diversió. Un humor que si bé es cert que té moments on funciona de meravella, també està present en excés en les situacions on el que realment s’hauria de viure és un intens combat èpic entre dues bèsties gegantines.

Intenta plantejar conceptes interessants com la vida després d’un gairebé apocalipsi, la recuperació de la societat o l’evolució armamentística dels jaegers. Però cap aconsegueix desenvolupar-se com hauria per poder realitzar un discurs profund sobre algun. Semblen més aviat petits ponts que el director, Steven DeKnight –qui també escriu el guió–, tendeix per omplir els actes i passar ràpidament a les escenes d’acció, que és el que li interessa. Escenes que, per altra banda, són un delit visual impressionant, però no se senten tant com passava amb l’original de Del Toro. Perquè DeKnight no utilitza al robot com un personatge més, sinó com una mena d’aparador perquè els protagonistes, principalment John Boyega i Scott Eastwood, puguin lluir-se i gaudir d’un bon temps de metratge per exhibir-se en pantalla.

La figura del mecha –terme, en ciència-ficció, emprat per anomenar els robots gegants– ja no té importància. Potser perquè ara els humans han aconseguit fabricar bastants més i per ells ja no és un problema el tenir prou armes, sinó el tenir bons pilots que s’encarreguin de maniobrar-les. Però sigui com sigui, Pacific Rim: Uprising manca del carisma que desprenia la seva predecessora a l’hora d’explicar els arcs personals de cada personatge per poder connectar amb ells i així entendre millor les seves motivacions personals de cara a combatre contra els kaiju. Un element que, en realitat, era el motor que encenia l’espurna perquè la historia de Del Toro prengués forma i tingués un sentit de cara al públic –amb el seu característic to pessimista–.

El que sí que té com a punt a favor indiscutible Pacific Rim: Uprising és la seva capacitat per oferir un bon espectacle al més pur estil de panem et circenses. Deixant de banda si respecte o no l’obra original de Del Toro, DeKnight, que debuta en el llargmetratge i en el món del blockbuster amb aquesta seqüela, sap crear una zona de confort on l’espectador pugui simplement gaudir d’uns magnífics combats entre titans que són, sens dubte, el somni al que aspira Michael Bay.

Veredicte

El millor: Que l’imaginaria de Del Toro segueixi viva.

El pitjor: Que no l’hagi dirigit Guillermo del Toro.

Nota: 6

Xavier Mogrovejo

Xavier Mogrovejo L'exorcista

Cursa estudis de crítica cinematogràfica, història i anàlisi fílmic a La Casa del cine. Ha estat Jurat del Festival de cine de terror de Molins de Rei, Jurat Jove de la 50a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges i de l'Americana Film Fest. També ha fet d'ajudant de direcció de diversos curtmetratges de la Universitat Internacional de Catalunya i el seu fanatisme pel cinema de gènere l’ha portat a col·laborar en mitjans especialitzats on line com com Terroracto.es o Aterrorízate.com.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*