Catarsi: la realitat cinematogràfica de l’Holocaust Catarsi: la realitat cinematogràfica de l’Holocaust
Aquest any 'The Schindler's list' fa 25 anys Catarsi: la realitat cinematogràfica de l’Holocaust

És molt corrent escoltar o llegir que el món del cinema divideix els seus directors en dos grups principals: els artesans i els autors. Els artesans segueixen uns paràmetres en la seva cinematografia que són gairebé de manual i probablement (la fórmula no és exacta i el públic sol ser sobirà) els asseguren l’èxit i de pas milions als comptes bancaris de les productores que els financen. En canvi, els autors solen ser capaços de reflectir la seva visió amb un estil únic i característic. Però què passa quan un director menyspreat a la categoria d’artesà fa un pas endavant i demostra que realment és un autor? Doncs que apareix un tercer grup de directors, molt menys nombrós, però per sobre dels altres dos: els genis.

Durant molt de temps la crítica especialitzada va menysprear Hitchcock perquè es considerava que la seva obra era menor (avui ho traduiríem amb simple “no ho has entès”), però l’aparició d’una colla de joves directors francesos i la maduresa narrativa del director des de mitjans dels 50 fins a finals dels 60 el van elevar a l’Olimp on només els elegits mereixen estar. No és un cas atípic, el món de l’art o fins i tot de les ciències ha insultat i reduït a la categoria de “pseudocriminals” a molts dels genis que han passat a la posteritat i, evidentment, el cinema no en podia quedar exclòs.

A mitjans dels 70 molts ja veien el potencial del jove Steven Spielberg quan va irrompre amb una espècie de telefilm (Duel) en alguns festivals europeus o quan va presentar Jaws. La seva evolució al llarg dels següents anys és digna d’estudi amb molta atenció però en lloc d’això el jove director es va començar a guanyar certa antipatia per part la crítica i, fins i tot, en certs sectors de Hollywood per allò que diuen sobre l’enveja. Amb el pas del temps i havent donat moltes voltes a la qüestió no hi ha més explicació possible, la premsa el va batejar com “el rei Mides de Hollywood”, els seus films recaptaven muntanyes de diners i era un director excel·lent, apassionat en la seva feina, amb una visió única i amb una filmografia amb alguna obra mestra ja, però per molts continuava sent l’etern artesà que aconseguia grans èxits però que no es movia d’uns paràmetres (rotundament fals) i l’Acadèmia de Hollywood es va encarregar de recordar-li en més d’una ocasió quan els seus films eren cruelment oblidats cada vegada que optaven a premis importants. L’any 1993 Spielberg es presenta amb dues pel·lícules sota el braç. Una, Jurassic Park, arriba amb una campanya de publicitat espectacular i amb mig món pendent de veure com reviuen els dinosaures en una pantalla gran. L’altra, Schindler’s List, és una producció aparentment més modesta, rodada a Cracòvia en blanc i negre i sobre l’Holocaust. De sobte el canvi desconcerta. Fins a aquell moment el director havia deixat clar que la 2a Guerra Mundial era un tema recurrent en la seva filmografia, de manera constant i merament secundària però ara Spielberg feia un pas endavant i dirigia l’adaptació de la biografia del misteriós Oskar Schindler, una figura controvertida i plena de contrastos, responsable de salvar del nazisme més d’un miler de persones però acusat per certes veus d’haver-se enriquit gràcies al Tercer Reich i de ser un vulgar contrabandista. Realment les controvèrsies no importaven massa, Spielberg tenia una idea al cap. I així és com els escèptics i els envejosos es van rendir a la seva genialitat.

schindlers-list-lista-schindlera-lektor-online-pictures-trailer-soundtrack-images-photos-video-free-pl-napisy-zdjecia-liam-neeson-steven-spielberg-1993-oskar3_8987

A Schindler’s List convergeixen moltes capes i elements però sobretot unes quantes lectures. No és una pel·lícula normal, és un testimoni gairebé real d’una de les èpoques més fosques de la història de la humanitat, un model de narrativa cinematogràfica perfecta o la catarsi d’un director enfrontat a la seva filmografia i a la traumàtica experiència del seu poble. Més que una obra mestra és una peça d’art que podria estar en un museu, com a part d’un llegat bàsic de l’ésser humà i d’obligat estudi a les escoles, tan les que ensenyen cinema com les que formen les següents generacions. Una obra necessària.

Spielberg hi mostra el nazisme i l’Holocaust utilitzant cada recurs tècnic que té a l’abast i recordant la realitat que tantes vegades hem vist. Un dels factors clau que en dóna fe és que la pel·lícula comença en color i al ritme del càntic jueu i les espelmes apagant-se acaben transformant-se en un blanc i negre molt contrastat ple de llums i ombres. Aquí el director ja ens està fent una declaració d’intencions: el color, l’alegria i l’esperança moren i això dóna pas a un món de grisos, blancs i negres que tots hem vist en imatges d’arxiu però que ara veurem com no havíem fet mai, en un viatge cap a l’infern. Schindler’s List és una pel·lícula de terror sobre la realitat i la maldat humana i la catarsi a la qual mencionava més amunt porta a Steven Spielberg a enfrontar-se amb el malson que els jueus van viure amb el nazisme però també li dóna la maduresa cinematogràfica per trencar amb els prejudicis dels crítics quan es refereixen a la seva manera de fer cinema. I és que la narrativa de la cinta és una de les coses més perfectes que s’han vist mai al setè art i cada petit detall del metratge és utilitzat mil·limètricament per ajudar la trama i les seves lectures, amb la fotografia ja esmentada (cada composició de càmera és una obra d’art) del polonès Janusz Kaminski (a partir d’aquell film ha col·laborat amb Spielberg en totes les seves pel·lícules), el so (atenció al so de les tropes alemanyes quan desfilen o al tren que arriba a Auschwitz), la preciosa música de John Williams i un guió excel·lent de Steve Zaillian, una complicada adaptació de la biografia de Schindler que amb molta intel·ligència dóna més protagonisme a la potència visual de Spielberg.

Schindler's List

Aquesta mateixa potència visual del director, ens mostra com la càmera es mou nerviosa i de manera quasi violenta amb cada aparició dels nazis però resta més calmada quan ensenya el gueto de Cracòvia o cada intent de portar una vida normal o quotidiana per part dels jueus. En un storytelling antològic, enllaça seqüència rere seqüència regalant cinema pur amb una càrrega emocional molt forta. La ja famosa escena de la nena amb abric rosa (Schindler i de rebot nosaltres posem cara a l’anonimat de les xifres) n’és un exemple, però el film està farcit d’elements visuals que expliquen la història, la trama i els seus personatges. En són exemples clars seqüències com la del protagonista triant una secretaria i com gràcies al muntatge i les interpretacions sabem qui és el personatge i que vol (sense dir una sola paraula), la de l’arribada de la seva esposa enxampant-lo amb l’amant i totes les interaccions que suposa (atenció a la tercera en discòrdia recollint la roba mig vestida al mig del pla) o l’evolució de l’escena on el personatge interpretat per Ben Kingsley oblida la seva targeta i acaba al tren dels deportats (un cop els protagonistes deixen l’estació, el travelling ens porta a la “classificació” dels equipatges). Cada minut del metratge és digne de ser retingut en la memòria no només pel que explica sinó també per com ho explica.

I en un film perfecte també ho són les interpretacions, en aquest cas especialment les del trio protagonista. Liam Neeson és Oskar Schindler, un empresari fred, calculador i amant de la bona vida que evolucionarà de mica en mica cap a l’empatia amb el poble jueu primer, la pietat i una obsessió per salvar com més gent li sigui possible al final de tot. Ralph Fiennes és un criminal nazi que viu la dualitat de ser un monstre assassí i sentir-se atret per una de les seves víctimes mentre admira secretament el protagonista. I Ben Kingsley es posa a la pell d’un comptable jueu que sap que la seva vida penja d’un fil tota l’estona i per sobreviure sap adaptar-se a les circumstàncies d’una manera extremadament continguda. Però el conjunt de totes les interpretacions del film és absolutament brillant, encaixant com a petites peces i cada moment de sofriment, tristesa o alegria de cada personatge per petit que sigui és una meravella (potser l’exemple més clar és l’escena de les dutxes a Auschwitz o quan els nens són deportats del camp de treball) de nou donant constància de l’excel·lència de Spielberg en tots els aspectes.

Schindler’s List és una pel·lícula molt dura que explica fins on pot arribar la maldat humana però també fins a quin punt pot arribar la seva bondat. És un cant a la vida i un avís als racons més foscos de la nostra ment, del que podem ser capaços i de la nostra dualitat, un film necessari en qualsevol temps i lloc i que hauria d’estar clavat al nostre subconscient, sobretot cada vegada que la intolerància i l’odi apareixen en la nostra societat, en qualsevol societat. Per aconseguir la perfecció més absoluta Steven Spielberg va realitzar un viatge duríssim al fons del seu esperit i de tot el poble jueu amb una obra mai vista fins llavors, cinema que està a l’abast dels escollits, aquells que són titllats com a artesans, aparenten ser autors però en realitat són genis.

Ovidi Domenech

Ovidi Domenech Culte a Kalima

Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*