L’orgia de la cultura pop L’orgia de la cultura pop
Spielberg es passa el joc de la ciència ficció amb 'Ready Player One' L’orgia de la cultura pop

Quan era petit un dels joc que més em va mantenir enganxat a la cadira és el Zelda en les seves diverses versions. Recordo com s’accelerava el cor cada vegada que movia una pedra secreta o tallava uns arbusts i trobava unes monedes amagades. Aquests petits enigmes resolts em provocaven una enorme satisfacció: estava “guanyant”. Estava “enganyant el sistema”. Aquests misteris, aquestes claus ocultes s’anomenen en anglès Easter Eggs (Ous de Pàsqua) i el que va començar com un capritx dels programadors de videojocs també ha arribat al cine. La mona de la pel·lícula Tarzan juga amb les tasses del La Bella i la Bèstia i al Senat Galàctic de la segona trilogia d’Star Wars i trobem uns quants habitants del planeta d’E.T. 

Aquests petits homenatges en clau nostàlgica són un dels eixos centrals de Ready Player One, la nova proesa visual de ciència ficció del director Steven Spielberg basada en el llibre d’Ernest Cline que és un autèntic tsunami de referències, tributs i al·lusions a la cultura pop de l’últim terç del segle XX. Però el millor de tot plegat és que res d’això és gratuït. L’any 2045 tot el planeta està enganxat a una espècie de joc o món alternatiu virtual anomenat Oasis. Recordeu Second Life? Doncs això però ben fet. Quan entres a Oasis pots ser qui vulguis, pots fer el que vulguis. A banda de gaudir d’una altra vida en un univers infinit on line, pots fer-te milionari si aconsegueixes l’Easter Egg que el programador James Donovan Halliday (Mark Rylance) va amagar a Oasis poc abans de morir. La persona/avatar/player que el trobi heretarà l’empresa que més diners genera al món. I tot plegat des del sofà de casa teva…

Com que pots ser qui vulguis i fer el que vulguis no és d’estranyar que el protagonista Wade Watts (Parzival quan entra a Oasis) condueixi un DeLorean com el de Back to the Future o que la seva amiga on line Art3mis tingui una moto com la d’Akira i, a la primera escena del film, hi hagi una cursa on veiem el BatMòbil de la sèrie dels 60, un Tiranosaure com el de Jurassic Park (un auto easter egg d’Spielberg) o aparegui King Kong esclafant els participants de la competició. Això és només el principi de la pel·lícula… Al llarg de les més de dues hores de metratge trobarem referències més o menys evidents a jocs com Street Fighter, sèries japoneses com Gundam, personatges clàssics del terror com Freddy Krueger o Chucky, Hello Kitty, Halo, Tomb Raider, Battleltoads, Star Trek, Godzilla, Iron Giant i una inoblidable seqüència/homenatge a The Shining (El resplandor)… La llista és inacabable. Una autèntica orgia de la cultura pop que a mi, personalment, no només em va fascinar sinó que em va deixar enganxat a la butaca vibrant durant 140 minuts (admeto que són un nostàlgic amb ascendència a friki i escric aquestes línies davant d’uns ninotets de Marty McFly i Doc. Emmett Brown que comparteixen lleixa amb Chewbacca, Wall-e i Totoro, entre d’altres).

Si Ready Player One fos només un pastitx de referències i imatges ocultes per acontentar quatre frikis no estaríem parlant d’una de les millors pel·lícules de l’any. La nova pel·lícula d’Steven Spielberg (a les antípodes de The Post) és distreta i trepidant en la millor línia de la seva ciència ficció del segle XXI (Minority Report, War of the Worlds, A.I.). La història, a més, planteja com a ell li agrada una distòpia on el poder dels diners i les grans empreses com IOI semblen tenir el control del món real (la Terra) i el virtual (Oasis). El protagonista és un nen orfe de suburbi (drama familiar) com a ell li agrada. La trama és una aventura en la que pot posar en marxa un ritme i una acció constant i a sobre salpebrar el conjunt d’uns fascinants efectes especials que permeten crear inacabables móns imaginaris dins l’univers infinit d’Oasis.

Molt acusaran el film de semblar un videojoc. Tenen raó. Molts el criticaran per ser una exageració d’efectes visuals de CGI (fets amb ordinador). Tenen raó. Altres diran que no són capaços de connectar amb uns personatges artificials com ja van dir amb els Na’vi d’Avatar. Tenen raó. Les crítiques a Ready Player One són comprensibles i les puc arribar a compartir… Però vaig néixer als 80 i vaig entrar 100% al joc que em va posar davant Spielberg. Vaig entrar, vaig jugar i m’ho vaig passar pipa. Hi haurà molt gent que no entrarà al joc i mirarà el film des de la distància i una certa superioritat moral. La mateixa mirada per sobre les espatlles de persones que sempre han menystingut el gènere fantàstic. Potser aquesta no és una pel·lícula perfecte. Potser les actuacions dels actors són totalment secundàries i estan al servei del “videojoc”. Potser hem vist la trama de rebel·lió del oprimits contra els poderodos mil vegades. Però potser Spielberg, que ja té 71 anys, s’ha tret 30 anys de sobre fent un dels film més contemporanis, millenials i sorprenentment entretinguts que he vist al segle XXI. Aquest director continua renovant-se i no s’arruga davant del repte. En altre paraules: una vegada més, Spielberg s’ha passat el joc de la ciència ficció. I ja tinc ganes de jugar al següent…

Veredicte

El millor: L’estat de forma d’Spilberg que amb 71 anys és capaç de donar vida cinematogràfica (sense renunciar al seu segell) a un univers enormement complex amb el videojoc com a eix central.

El pitjor: Gran part del públic (sobretot els menys joves) no connectarà amb una història que més de la meitat del metratge ens mostra personatges virtuals (no reals).

Nota: 8,5

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit dos curtmetratges, és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic i ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*