‘Altered Carbon’: Who wants to live forever? ‘Altered Carbon’: Who wants to live forever?
Un homenatge a la ciència ficció que coneixem ‘Altered Carbon’: Who wants to live forever?

Basada en la novel·la homònima de Richard K. Morgan, ens arriba aquesta sèrie creada per Laeta Kalogridis on s’utilitza l’eternitat com a leitmotiv. I si poguéssim viure per sempre? Només canviant la “carcassa” però quedant-nos amb l’essència; la nostra ànima? En el futur que ens planteja Altered Carbon això seria possible. Tots els éssers humans tenen piles, com si fos el seu disc dur, que poden anar canviant de cos quan el seu embolcall falla. Això permet que qui hagi estat assassinat pugui ressuscitar i assenyalar el culpable, excepte els que tenen un codi religiós, que no poden ressuscitar, d’acord amb la resolució 653. Aquest és el punt de partida quan un poderós home de negocis és assassinat i ressuscita 250 anys després de la seva mort a Takeshi Kovacs, un antic brigada o força de combat galàctica, en una nova funda perquè investigui qui va estrènyer el gallet. Kovacs deambularà des d’aquest moment per un futur fosc i violent acompanyat per un pare que busca resoldre la mort de la seva filla i seguit d’a prop per una inspectora de policia que va investigar la mort de Bancroft i que té un passat secret amb la funda que porta Kovacs.

La lluita de classes hi queda reflectida. Els “MAD´s”, que són les classes altes de la societat, viuen més enllà dels núvols, lluny de la pol·lució, la delinqüència i el soroll de la resta d’humans. Viuen per sobre del bé i del mal, són els déus mitològics que miren amb condescendència els estúpids mortals mentre ells es delecten en la seva immortalitat. Tenen el privilegi de crear vida, de ser els amos dels embolcalls i fer-los ballar al so de la seva música. Mentrestant, les classes baixes, malviuen per poder aconseguir un nou embolcall per tal de poder perpetuar la seva mísera existència.

Repartiment

Joel Kinnaman exerceix d’investigador privat. És la nova carcassa de Takeshi Kovacs. És un home desencantat, amargat i reclòs en el seu passat. Com ell mateix diu, no l’interessa ningú que no sigui ell mateix, però com tot individualista necessita ajuda per aconseguir resoldre l’assassinat del seu mecenes. En Kinnaman està perfecte en aquest personatge desencisat, que empra frases curtes i seques que enllacen el seu personatge amb el Humphrey Bogart del cinema clàssic. No confia en ningú perquè creu que tothom l’enganya i l’utilitza. Per aquest motiu ha de ser més llest que la resta per poder trobar la solució abans que sigui pastura dels taurons.

Martha Higareda és la inspectora Kristin Ortega. Està convençuda que en Bancroft es va suïcidar i que en Kovacs no hi té res a fer en les seves perquisicions. Tot i així, el lligarà en curt perquè no es refia del perquè ha ressuscitat a Kovacs en aquesta funda (a l’episodi 4 sabreu a què em refereixo). Ortega no és pas una idealista, creu que tot està corromput i dins d’aquest món ha de desenvolupar de la millor manera possible la seva feina, tot i que algun cop hagi de saltar-se la llei. Lluitarà contra tot el sistema si fa falta per poder resoldre un cas que li queda pendent. Higareda li dona al personatge la personalitat suficient per esdevenir una dona dura quan fa falta i un animal ferit quan el guió ho requereix.

James Purefoy és Laurens Bancroft, el multimilionari que vol resoldre el seu assassinat. És un home que està per sobre del bé i del mal, que pot comprar a qui vulgui però que aquest poder no va impedir que l’assassinessin a la seva pròpia casa. Ell es defineix com un Déu que està per sobre de la societat en la qual viu. Manipularà en Kovacs durant la seva investigació i demostrarà l’ambigüitat latent del personatge. Purefroy aconsegueix amb total naturalitat esdevenir un personatge amoral que fa el que fa sense haver de preguntar-se si estarà bé o malament ni les conseqüències que tindran les seves accions. Ell és l’amo i senyor.

Influències

Un món futurista, depressiu i opressiu on els rics veuen la vida passar des de la seva privilegiada posició ens recorda massa al cinema que va descriure a pantalla allò que ens esperava al voltar la cantonada, cinema que es va produir sobretot entre els 80 i els 90. Si parlem d’investigacions realitzades en un futur fosc i que sotmeten el personatge a una recerca entorn a qui és realment, no podem obviar parlar de Blade Runner. La utilització del neonoir i el cyberpunk ens recorden a aquest clàssic dels clàssics del cinema futurista. A més, si algú ha pogut veure la versió que es va estrenar als cinemes amb la veu en off de Deckard podrà trobar aquí el seu símil. Des dels cotxes voladors i la plasmació calcada d’alguns plànols mítics de l’original, fins els rètols de neó aquest Altered Carbon ofereix un homenatge al clàssic que en molts moments frega la copia descarada.

A l’episodi 1 i al 4 hi trobem un altre referent, la canònica Matrix (1999). A l’episodi 1, en Kovacs desperta en una bossa amniòtica, semblant a on estava en Neo emmagatzemat quan és desconnectat. I a l’episodi 4 torturen al protagonista dins d’un programa informàtic i per sortir-ne haurà de dominar el sistema a través de la seva ment, de la mateixa manera que en Neo havia d’arribar a la conclusió que el sistema era fictici i així poder manipular-lo a voluntat.

La molt reivindicable Demolition Man (meravellós l’article de Xènia Armadàs analitzant aquest èxit dels anys 90) té també trets en comú amb aquest thriller futurista. Allà tant John Spartan com Simon Phoenix eren reprogramats durant el seu període de criogènesi amb diferents habilitats. En la sèrie que ens ocupa, a Takeshi Kovacs també el reprogramen perquè sigui una arma letal en el combat cos a cos.

El cinema noir està molt present en la seva estructura: un investigador desencisat que a través de la investigació ha de lluitar contra els seus dimonis interns; que al mateix temps haurà d’enfrontar-se amb qui el va contractar perquè se sentirà manipulat; i una femme fatale que és la dona de Bancroft que vol fer caure Kovacs als seus braços creant així el conflicte amb l’home que l’ha contractat, el gran magnat.

Finalment, analitzaré la seva similitud amb una pel·lícula la qual a mi personalment m’encanta, Johnny Mnemonic. Els visors de realitat virtual que apareixen al segon episodi són idèntics als que Keanu Reeves utilitzava a la mencionada pel·lícula i també se’ns diu al mateix episodi que la reutilització continua de la mateixa funda pot portar a la bogeria del subjecte, conseqüència similar al que succeïa amb la reutilització a màxima capacitat de la memòria en el personatge de Reeves. Com veieu, aquesta sèrie està plena de referències.

Valoració

És una obra enlluernadora, enigmàtica i complexa. O pretén ser complexa donant-nos molta informació sense desenvolupar-la. Hi ha un conflicte amb els religiosos implantats que no s’explica, una tecnologia extraterrestre superior que es deixa de banda i tota una sèrie de conflictes morals que podrien ser l’eix central si haguessin volgut fer una sèrie de ciència ficció més conceptual i metafísica. Però aquest no és el cas. Per altra banda, la posada en escena sí que està molt meditada. Els plànols generals de la ciutat i dels seus carrers així com la plasticitat de totes les escenes d’acció i la seva planificació són excel·lents. La representació de la violència, per altra banda, és seca i crua. No estalvia a l’espectador les esquitxades de sang. Però és necessari? Probablement no, però ara mateix és el que ven. Obriríem un debat massa intens que no ens portaria enlloc, però en un relat noir, no sempre s’ha de veure tot. Insinuar és molt més poderós que mostrar. Malgrat això no vull quedar-me amb la palla sinó que vull analitzar el conjunt. Tot i que per mi no fa falta aquesta exhibició hemoglobínica i sexual en alguns moments de la trama, he de reconèixer que el conjunt és força atractiu. Feia molt de temps que no veiem a la pantalla un relat negre amb tants elements i que la distòpia que permet aquest futur facilités la creació de diferents lectures, gens esperançadores del que ens espera. Val la pena viure per sempre? Aquesta és la pregunta que ens hauríem de fer. Malauradament, la sèrie és massa pretensiosa en alguns moments i l’el·lipsi narrativa a l’hora d’explicar alguns elements no l’ajuden a desenvolupar alguns conceptes. A més, amb aquesta ficció tornem a obrir el debat de la duració perfecta que ha de tenir la temporada d’una sèrie. En aquest cas amb 7 o 8 episodis en tindríem prou per desenvolupar tota la trama i dibuixar a la perfecció els personatges, i és per aquesta raó que hi ha episodis reiteratius i trames que s’allarguen més del compte, provocant que sortim en certs moments de la trama principal. Hi han flashbacks que es podrien resoldre amb uns quants minuts però que ocupen alguns dels episodis amb més durada sense aportar res de nou a la investigació que porta a terme Kovacs i que arriben a ser més una distracció que una ampliació de l’univers i l’intriga.

És un gran homenatge als clàssics de la ciència ficció però no passa d’això. Li faltaria un punt d’originalitat que no ens acaba de donar, tot i que la trama es pot sostenir per si mateixa i que aporta un nou dilema moral: és lícit ressuscitar els morts per esclarir les seves morts? És ètic que els més poderosos puguin viure per sempre? Li falta desenvolupar àmpliament el conflicte que susciten aquestes incògnites en els personatges que deambulen per la sèrie. Es preocupa molt més en la posada en escena i l’acció frenètica que en la investigació i la moralitat de la societat en què es desenvolupa.

Veredicte

Agradarà a: Els amants del neonoir.

No agradarà a: Qui pensi que ens trobem davant d’un dejà vú menor de Blade Runner.

Enganxòmetre:  6

Nota:  6,5

Luis Flores

Luis Flores Una sèries de mirades

Nascut l'any 1983. És llicenciat en Dret per la Universitat Pompeu Fabra. Els seus articles a 'El cinèfil' són la seva primera col·laboració en un mitjà de comunicació sobre cinema però la seva afició ve de molt lluny: amb només tres anys els seus pares el van portar a veure "Big trouble in Little China" i sense saber-ho van marcar-lo de per vida. Entre els seus gèneres preferits hi ha el cione d'arts marcials, els thrillers i a la ciència ficció.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*