Sadako i la descoberta del cinema asiàtic Sadako i la descoberta del cinema asiàtic
'Ringu' ens va fer conèixer un nou tipus de fantasmes, res que els japonesos no haguessin vist abans Sadako i la descoberta del cinema asiàtic

A mitjan dels 90, per a molts dels cinèfils de casa nostra, el Japó era el país on bàsicament es feien pel·lícules de samurais i de paios disfressats de monstre que esclafaven maquetes de Tòquio. Potser coneixien molt bé a Akira Kurosawa, l’autor de Els set samurais, però més enllà d’una sèrie de pel·lícules rodades entre els anys 50 i 60, poca cosa més se sabia del cinema japonès. Però una cinta de vídeo maleïda obriria les portes al més enllà, i de la pantalla començarien a sortir directors, actors i històries que a per molts cinèfils suposaria un canvi definitiu en els seus hàbits de consum cinematogràfic.

La cinta es deia The Ring (Ringu al Japó), i s’estrenaria (i guanyaria) al Sitges-Festival Internacional de Cinema de Catalunya l’any 1999 tot i que es va estrenar al Japó el gener del 1998. Aquest any en celebrem el 20è aniversari. Poc després, revistes especialitzades com Fangoria van començar a parlar d’aquesta pel·lícula d’estil retro, pocs mitjans, però amb una gran capacitat per aterrir a l’espectador sense mostrar ni una sola gota de sang. Per la majoria, aquests articles van ser una gota dins l’enorme oceà dels cercles cinèfils, però per d’altres era la punta de l’iceberg. Ringu va liderar el que després es va batejar com la New Wave of Japanese Horror Movies (en referència a la Japanese New Wave d’Oshima, Suzuki o Imamura), que ràpidament va mutar en la New Wave of Asian Horror Movies, ja que altres països de l’Àsia Oriental es van apuntar al carro. A casa nostra es va anar coent a poc a poc, tenint el Festival de Sitges com a catalitzador, segurament en part gràcies a l’interès mai dissimulat d’Àngel Sala (director del festival) pel cinema asiàtic en general, i el japonès en particular. Tant és així, que el festival finalment va tenir secció i premi dedicat exclusivament a les pel·lícules asiàtiques.

sadako ringu

Ringu va fer que coneguéssim un nou tipus de fantasmes, res que els japonesos no haguessin vist abans, però que a occident resultava original i fresc, i tornava a fer por de veritat. A la llegenda de Sadako cal sumar-hi la immediata resposta anomenada Ju-on (La maldición), que va acabar de donar forma als yurei, aquests clàssics fantasmes venjatius japonesos que per a alguns recuperaven l’essència d’allò fantasmagòric i aterrador (però que, insistim, fa segles que coneixen els japonesos). Hideo Suzuki i la franquícia de Ringu van seguir afegint llenya amb les seqüeles i preqüeles (amb resultats desiguals), i el director va acabar de consagrar-se amb Dark Water. L’impacte d’aquestes pel·lícules a nivell internacional, i sobretot al circuit de festivals, va ser suficient com perquè Hollywood decidís fer remakes de totes i cadascuna de les que hem mencionat fins ara. Prova definitiva de que el cinema japonès de terror estava oferint quelcom diferent i original.

Però com hem dit, la resta de cinematografies de l’Àsia Oriental també hi tenien alguna cosa a dir en tot això. Corea del Sud, Hong Kong o Tailàndia van començar a apostar pel gènere de terror amb bons resultats (i també resultats desastrosos en alguns casos). La saga de The Eye dels germans Pang, o la coreana A tale of two sisters, van fer que aquest aficionat que havia acabat bocabadat amb l’aparició de la Sadako ampliés encara més el seu focus d’atenció, i descobrís (o redescobrís) que existia quelcom més enllà de Hollywood o el cinema d’autor europeu. De totes maneres, com hem dit abans, la majoria d’aquestes pel·lícules només es podien veure, oficialment, d’una manera: festivals. Però feia poc que les descarregues a Internet començaven a ser una cosa seriosa, havien arribat les tarifes planes i l’ample de banda que permetia baixar-te pel·lícules senceres en unes hores (o dies). Era l’època de l’eMule, i era el moment dolç de molts fòrums que es dedicaven a recopilar elinks i a crear subtítols per a aquesta nova onada de cinema de terror.

En aquests fòrums s’hi aplegaven els aficionats al cinema japonès de tota la vida, apassionats del cinema de samurais, del kaiju eiga o del costumisme d’Ozu o Mizoguchi, també els aficionats al cinema d’arts marcials, al cinema d’acció de Hong Kong, que rebien amb els braços oberts a tots aquestes que havien descobert el cinema japonès i asiàtic gràcies Ringu i companyia. Un perfecte caldo de cultiu per a crear aquests nous i curiosos aficionats a la cinematografia asiàtica en general, anant més enllà del terror, interessant-se per tot allò que vingués de Hong Kong, Japó, Corea, Tailàndia, Taiwan, la Xina Continental o també de la Índia. Alguns d’aquests nous aficionats al cinema asiàtic devorarien filmografies senceres de directors o actors sense parar, i si abans pràcticament tot el cinema que veien provenia de Hollywood, ara, el cinema nord-americà suposava potser un 10-20% del seu consum.

La certificació de l’existència d’aquest nou públic arribava de mans d’una revista l’any 2004, Cine Asia, que es va convertir en un nou punt de reunió per a l’aficionat al cinema asiàtic. Que existís una revista dedicada exclusivament al cinema fet a Japó, Corea i Hong Kong (entre d’altres), era la prova definitiva de que havia passat alguna cosa. I de forma lenta però insistent moltes distribuïdores espanyoles van començar a apostar per aquest cinema, amb edicions en DVD i fins i tot algunes estrenes en sales. De la mateixa manera que els fòrums van reunir tot tipus de públic amb un punt en comú, la revista Cine Asia demostrava que l’interès d’aquest públic no es limitava exclusivament al cinema de terror, i va fer una gran tasca de divulgació entre un públic amb moltes ganes de descobrir coses noves. I no ens enganyem, les seves ressenyes de DVD es van convertir en una mena de catàleg de consulta, que després portava a la majoria dels seus lectors a descarregar-se les pel·lícules per Internet. I és que les botigues especialitzades que s’animaven a importar aquest tipus de cinema (quan les edicions nacionals eren encara anecdòtiques) eren poques i no precisament barates. Però una vegada més, era l’activitat frenètica d’aquests aficionats que anava per davant de la indústria, i que els empenyia a apostar pel cinema asiàtic. Amb el temps, les pàgines dedicades als DVD publicats a Espanya va anar creixent cada cop més, i cada cop més distribuïdores s’animaven a apostar pel cinema asiàtic, alguns fins i tot de forma exclusiva.

REVISTA CINEASIA

Això no vol dir que el cinema japonès o coreà sigui una màquina de fer diners a casa nostra, estem lluny d’això. Però si mirem enrere, i fem balanç d’aquests quasi 20 anys de recorregut del cinema asiàtic, és evidentment que s’ha fet molt de camí. I malgrat que aquelles pel·lícules de terror de finals dels 90 ja no siguin tan respectades com ho van ser en el seu moment, malgrat que alguns s’hagin cansat ja del cinema japonès i ara ho vegin com una mena de boom basat només en una moda, hem de donar gràcies a aquell dia que la Sadako va decidir sortir de les nostres pantalles per espantar-nos, i fer-nos descobrir a molts que hi havia un cinema que ens podia donar coses que ni havíem imaginat; probablement ni millor ni pitjor, simplement diferent. Però amb una encant especial, el que és gairebé inherent a tot allò que ens arriba de cultures allunyades a la nostra.

Oriol Estrada

Oriol Estrada Abducció oriental

Oriol Estrada Rangil (aka Capitán Urías) mira enrere i als seus primers records d’infantesa sempre hi apareixen cintes Betamax amb títols de pel·lícules com 'Superman', 'Star Wars' o 'Indiana Jones' escrits amb bolígraf. Gràcies a John Woo va descobrir el cinema asiàtic, però van ser els japonesos qui el van acabar d’abduir del tot. És comissari d’exposicions del Saló del Manga i un dels fundadors de l’Espai Daruma, també parla de cinema i de 'todo lo que mola' en diferents blogs, revistes i emissores de ràdio. Ha coordinat un llibre sobre manga i es va estrenar en la ficció amb un relat inspirat en el cinema d’acció de Hong Kong a 'FantAsia' (Edicions Xandri). Va guanyar un Premi Bitácoras al Millor Videoblog abans que nasquessin molts Youtubers.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*