today-is-a-good-day

‘Rosebud’ o la grandesa de ‘Citizen Kane’

- Advertisement -

L’any 1938 un llavors semi desconegut autor teatral i locutor de ràdio, Orson Welles, atemoria a tot un país amb l’emissió radiofònica de l’adaptació de The war of the worlds de H.G.Wells. L’ombra de la genialitat ja rodejava al causant de tal caos i la RKO li posava un xec en blanc al davant dels nassos amb total llibertat creativa perquè fes el que volgués. La història del cinema acabava de canviar per sempre.

Orson+Welles+Radio

- Advertisement -

Vaig ser conscient de la grandesa i sobretot la importància de Citizen Kane durant una breu etapa d’estudis cinematogràfics a Barcelona ara fa més de vint anys. En aquella època ja havia vist la pel·lícula i, tot i que m’agradava força no li sabia trobar els engranatges ocults que la feien la millor de la història per gran part de la crítica mundial especialitzada. El pas per l’escola de cinema em va fer desgranar-la com mai abans ho havia aconseguit i sobretot em va fer entendre el seu valor real.

- Advertisement -

Moltes vegades els genis no creen les seves obres mestres seguint un camí de facilitats i aquest cas en concret ho exemplifica perfectament. Welles va signar un contracte molt atípic per l’època i no pas pel nombre de zeros que contenia, sinó pel poder creatiu que se li va atorgar (el que avui en dia coneixem com a Director’s Cut) tenint en compte, sobretot, que no havia fet cinema abans. Però, a l’hora de la veritat, moltes variables van aparèixer a l’equació posant a prova la paciència de mig Hollywood i és exactament en aquestes tessitures (i tal com us he mencionat més amunt) que sorgeixen les obres mestres. O les pel·lícules de culte.

Orson Welles va desembarcar a la RKO i es va disposar a filmar la seva primera pel·lícula, Heart of Darkness, una adaptació de la novel·la de Joseph Conrad que anys més tard va ser adaptada per Francis Ford Coppola a Apocalypse Now però que a finals dels anys 30 disparava el pressupost de manera alarmant. No tot és fàcil als turons de Hollywood i amb una pressió altíssima i competència ferotge (per posar un exemple, la MGM estava enmig de Gone with the wind, un best-seller que abans que arribes a la pantalla gran ja se sabia que seria un èxit) el projecte es va desestimar perquè la companyia estava passant per una delicada situació financera. No va ser l’únic projecte que Welles va veure fracassar, però en un context d’immediatesa i resultats ràpids sorgeix quasi per accident l’idea de plasmar en un film la vida del magnat William Randolph Hearst i aquí ve una nova pedra en el camí que, paradoxalment, es convertiria després en l’ombra que impulsaria el film cap a l’èxit. Hearst era l’home fort de la premsa americana als primers anys del segle XX, la seva influència cultural i sobretot política era enorme i quan va saber que Welles preparava Citizen Kane va intentar per tots els mitjans possibles parar l’estrena del film però tot i que a la seva mansió sempre estava plena de la flor i la nata de Hollywood i evidentment tenia molt poder dins de la indústria, no va aconseguir el seu objectiu, més aviat al contrari. Les audiències de l’època, encuriosides per la batalla de dos grans titans, van omplir cinemes per tot el país.

citizen-kane (1)

Però Citizen Kane no és el que és només per tot el que la va rodejar. La seva veritable grandesa resideix en el seu interior i en moltes capes. El seu missatge final, la infància perduda (o en aquest cas robada) és només la punta de l’iceberg de molts temes que es plantegen com les branques d’un arbre: l’existència humana, la vida i el nostre llegat després de la mort, la recerca de la felicitat, el poder de la premsa o la política de la primera meitat del segle XX, tot junt per dibuixar el retrat d’un home que té el món als seus peus però en realitat no té res i que és infeliç per naturalesa. La novetat de tot això és de quina manera Orson Welles i el seu equip ho van mostrar.

L’any 1941 el cinema era un art relativament jove i Welles va saber treure profit d’un guió brillant escrit entre ell i Herman J. Mankiewicz (i guanyador de l’Oscar) amb cada petit detall de totes les eines cinematogràfiques. La narrativa visual n’és, potser, l’exemple més clar, amb constants flashbacks per explicar-nos la vida i miracles de Charles Foster Kane des del punt de vista de tots els personatges que el van conèixer (un altre punt genial és que el personatge principal és mostrat quan ja ha mort i sempre en boca d’altra gent), cada petit detall de la sala de muntatge (per exemple la famosa escena de l’evolució de la vida matrimonial de Kane), fotografia (atenció a l’ús constant de les ombres, la perspectiva de camp, els primers plans o els ja famosos picats i contrapicats) o de direcció artística (tots els decorats). La meticulositat amb què Orson Welles va tractar la pel·lícula es reflecteix fins i tot en aspectes tant (a priori) poc importants com el maquillatge quan, deixant de banda l’ús del mateix per evidenciar el pas del temps en els personatges, va decidir deixar a Dorothy Comingore sense maquillar per emfatitzar el dramatisme de la situació del personatge després d’un intent de suïcidi. Welles no havia fet mai cinema però era ben conscient del seu poder narratiu darrere de la càmera per acabar convertint-se en l’autor més jove i més ràpid de la història del setè art o dit d’una altra manera, convertint-se en el geni que s’esperava d’ell.

Una de les virtuts més grans de Citizen Kane és que quan la revisa avui en dia i, probablement en qualsevol època, resulta molt evident que el pas del temps no l’afecta. Un exercici de cinema magistral per entendre com es fa una pel·lícula i no només per entendre temes que continuen vigents sinó per aprendre com narrar darrere d’una càmera. Resulta molt estimulant que obres mestres de gèneres tan dispars com ara The wolf of Wall Street, Up o Raiders of the lost ark, per posar alguns exemples, n’utilitzin recursos narratius a tall d’homenatge però deixant palesa la importància del film, que no és altra que destil·lar cinema pur a cada segon de metratge. Citizen Kane no és només una obra mestra o una pel·lícula de culte, el seu llegat (igual que el del seu protagonista) va més enllà: ser una referència a la història del setè art.

- Advertisement -
Ovidi Domenech
Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents