Cannon Films, el somni americà de dos cosins israelians una mica tronats Cannon Films, el somni americà de dos cosins israelians una mica tronats
La pujada i caiguda d'una productora Cannon Films, el somni americà de dos cosins israelians una mica tronats

Hollywood, el somni americà per qualsevol professional del cinema. Productors, directors, actors i tècnics de diferents branques somien poder triomfar a la meca del cinema. Un somni que també passava pel cap de dos cosins israelians: Yoram Globus i Menahem Golan. Bé, més que un somni va ser una realitat ja que els dos cosins van aterrar a Amèrica i van fer-li una bona sacsejada a Hollywood amb la seva Cannon Films. I això és el que ens explica el llibre La generació del videoclub vol1: Cannon Films (diversos autors) de l’editorial especialitzada en llibres de cinema Applehead Team.

Yoram Globus i Menahem Golan eren dos cineastes d’èxit a l’Israel dels 70, tenien la saga Polo de Limón que els donava un bon suport econòmic i en la vessant artística havien optat un parell de vegades a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Però Israel se’ls quedava petita, així que van comprar una petita productora americana Cannon Films, van fer les maletes i van marxar a perseguir l’èxit, tant artístic com econòmic, a Hollywood.

Cal dir, que des d’un principi els seus rols van quedar molt definits: Yoram Globus era l’home dels negocis i qui controlava fins a l’últim dòlar que es gastava la companyia. El seu anhel: la pel·lícula que els fes recaptar 100 milions de dòllars. Per altra banda, Menahem Golan era la part artística de la companyia i qui convidava els més importants cineastes del moment (John Cassavettes, Andrei Konchalovsky, John Frankenheimer, Robert Altman) amb l’anhel que alguna de les seves pel·lícules es fes amb la Palma d’Or a Cannes.

Però el seu primer gran èxit el van tenir amb La venganza del ninja (Enter the ninja, Menahem Golan, 1981) una baratíssima producció d’acció protagonitzada per un tot terreny, i firmat a última hora i perquè ja era a Manila per un festival de cinema, com Franco Nero. Els dos cosins van veure la llum amb pel·lícules de pressupostos irrisoris que es podien fer d’or. I així i a poc a poc van anar creixent i convertint-se en un estudi mitjà que intentava fer-se un forat entre els gran de Hollywood.

A mesura que l’estudi creixia, també hi creixia un star system del més curiós al seu voltant: Charles Bronson vivia una segona joventut a base de protagonitzar seqüeles tardanes del Justiciero de la ciudad (Death Wish), Chuck Norris es convertia en la icona que és avui dia gràcies a produccions com Desaparecido en combate o Invasión USA, Jean Claude Van Damme començava la seva carrera sota el paraigües dels dos cosins israelians, Michael Dudickoff vivia el seu efímer i fugaç moment d’estrellat gràcies a la saga El guerrero americano, etc. I tot això a un ritme de producció frenètic: de fet se’ls va arribar a conèixer com a The go-go boys, perquè semblava que a tot li deien que sí, fins i tot a un producte de lluïment a Manis l’orangutan que acompanyava a Clint Eastwood a Duro de Pelar. Llàstima que la cosa no fructifiqués, tot i que va hi haver reunions de preparació de la pel·lícula amb Manis present. Sí, l’orangutan també hi podia dir la seva.

A Cannes es van fer especialment famosos per les seves extravagants festes, la seva oficina on hi havia una activitat frenètica de compra i venda de pel·lícules i, sobretot, per les seves declaracions a la premsa. Com que per exemple Lifeforce seria el nou Alien, que Masters del universo seria l’Star Wars dels 80 o que ja tenien en marxa una seqüela de El justiciero de la Ciudad (sense haver-ne ni parlat tan sols amb Dino de Laurentis que tenia els drets de la pel·lícula o Charles Bronson que se suposava que la protagonitzava).

A més, sempre tenien un ull posat en les modes del moment: que Indiana Jones ho rebenta a les taquilles? Doncs ells ja tenien Allan Quatermain y las minas del rey Salomon en marxa, Rambo 2 posa en voga el tema dels POW a Vietnam? Doncs ells hi afegien més llenya amb Desaparecido en Combate. Si Conan era la nova sensació, ells es treien de la màniga Hércules, etc.

El problema era que a mesura que creixien com a empresa també creixia la seva ambició, ja no es conformaven amb pel·lícules de pressupostos baixos i mitjans també havien de conquerir la taquilla amb grans blockbusters. I això va ser la seva tomba. Després de pagar una megamillonada a una estrella com Sylvester Stallone, aquest va deixar dos forats negres a tresoreria amb Yo el halcón i Cobra. Tampoc va funcionar l’intent de revitalitzar la saga Superman amb Superman 4: en busca de la paz. Tobe Hooper que l’havien fitxat després del mega èxit de Poltergeist tampoc va respondre a les expectatives comercials ni amb (la de culte) Lifeforce, ni amb (la soporífera) Invasores de Marte, ni amb (la molt divertida) La matanza de Texas 2. A tot això s’hi havia de sumar unes tensions a tresoreria provocades pel seu propi frenètic ritme de producció ja que tampoc el mateix mercat era capaç d’absorbir el que ells mateixos produïen, i, és clar, si tenies 43 pel·lícules en producció (com va passar el 1986) que s’havien d’estrenar als cinemes, el que passava és que s’acabaven trepitjant les unes a les altres.

Si a tot això hi afegim una investigació per part de la hisenda americana per certes maniobres comptables no gaire clares, tot va provocar la caiguda d’un petit imperi. I la sortida de molt males maneres de Menahem Golan de la Cannon i al cap d’uns quants anys de penúries la desaparició de Cannon Films.

L’epíleg de tot això és una de les històries més esperpèntiques, però també més divertides del Hollywood de principis dels 90. A finals dels 80 la Lambada arrasava a les pistes de ball i entre els molts plans de la Cannon hi havia el de fer una pel·lícula sobre la Lambada. De fet ja tenien el títol registrat i s’estava escrivint el guió. Amb la sortida de Menahem de la Cannon, aquest va decidir posar en marxa i en un temps rècord la seva pròpia versió cinematogràfica de la Lambada, i el primer que va fer vas ser comprar els drets sobre la cançó. O sigui la Cannon tenia una pel·lícula titulada Lambada però sense la cançó, mentre que Menahem tenia la cançó però no la podia titular Lambada. Tot molt congruent. A més, totes dues produccions van accelerar-se al màxim per arribar abans a les sales cinematogràfiques. De fet, van arribar a les sales el mateix dia, el 16 de març. I si no fos prou esperpèntic, la premiere de les dues pel·lícules va tenir lloc a la mateixa data, a la mateixa hora en dos cinemes de Los Angeles situats punta a punta del mateix carrer. Meravellós.

Totes aquestes i més divertides històries i anècdotes les podeu trobar al llibre Cannon Films, on es repassa amb pèls i senyal la història d’aquesta esbojarrada productora i els no menys peculiars caps que la dirigien. Tot complementat amb una entrevista a Menahem Golan seria el primer, i millor, terç del llibre. Després hi ha un seguit de ressenyes de les pel·lícules mes emblemàtiques de La Cannon. Finalment, s’hi inclouen diversos apèndix sobre l’aposta de la Cannon pel merchandising i videojocs i finalment un llistat d’algunes pel·lícules anunciades però mai dutes a terme (entre les quals hi ha la primera versió de Spiderman per a la pantalla gran).

No es pot negar que la Cannon films va deixar petjada i no només per la seva particular forma de treballar, sinó que en certa manera van ser pioners i avançats al seu temps en intentar dur a terme pel·lícules basades en personatges de la Marvel (de fet la primera versió de El capità Amèrica es una producció de Menahem Golan), joguines (Masters del universo es va avançar 25 anys als Transformers) o la creació de franquícies tal com passa avui dia.

Per a nostàlgics, curiosos del cinema o interessats a saber què hi ha darrere d’una productora cinematogràfica Cannon Films és el vostre llibre. I tranquils perquè si vos heu quedat amb ganes de més també hi ha el llibre seqüela Más Cannon.

Jordi Arasa

Jordi Arasa Lletres cinèfiles

Enginyer informàtic, cinèfil, taekwondista, programador de la CutreCon (el festival amb les pitjors pel·lícules del món) i, ara també, crític literari. Des que els seus pares el van portar a veure 'Indiana Jones y la última cruzada' ha desenvolupat una cinefilia que l'ha portat a explorar totes les arestes del món cinematogràfic. I recentment ha descobert que no hi ha plaer més gran que, a més de veure cine, llegir sobre aquest.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*