Un nen sol a casa Un nen sol a casa
La primera odissea de Macaulay Culkin Un nen sol a casa

Hi havia una vegada una família de camperols que tenia un fill tan petit, tan petit, que li deien Patufet. Un dia, el pare es va deixar el dinar a casa i la mare, en lloc de pensar el que pensaria qualsevol dona normal, que ja s’espavilaria, va permetre-li a la criatura que agafés el cistell i li portés al camp on treballava el pare. Sí, primer va tot allò del dineret i la paperina de safrà i el patim-patu-patum, però volia anar directe al gra fins a aquesta seqüència de la història. Llavors va començar a ploure, el nen es va amagar sota d’una col i va venir un bou afamat que va permetre als catalans tenir el final de conte més escatològic de la història de la literatura.

De narracions amb nens perdut i abandonats a la seva sort que se n’acaben sortint sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. El Patufet, Hansel i Gretel, en Polzet, la Caputxeta Vermella… És ben bé que la tendresa i l’empatia que desperten aquests personatges, sempre enfrontats a perills que els dificulten la vida quotidiana, ha do nat a creadors idees infinites per arribar als lectors durant segles. I en el món del cinema també ha succeït aquest fenomen, presentant a espectadors un bon grapat de nens actors que ens han meravellat amb les seves aventures jovials.

Per això avui us parlaré d’una d’aquelles penícules que va agradar en el seu moment per la seva trama, pels seus gags i, sobretot, pel seu nen protagonista. Avui us comentaré un mite del cinema modern, i de la carrera estroncada per ves a saber quines coses del seu protagonista: Solo en casa i Macaulay Culkin. El vailet en qüestió va ser una estrella a principis dels noranta, i va actuar en un grapat d’exitoses penícules a part de la que comentaré avui. Era el prototípic angelet de cabells rossos, ulls blaus i somriure encisador. El net que qualsevol àvia voldria atiborrar de macarrons, vaja! Però en fer l’estirada de l’adolescència, aquells trets dolços es van convertir en una altra cosa, i el pobre Macaulay va deixar d’aparèixer en films. Bueno, també diuen que hi va haver temes majors, de drogues, però jo aquí ja no m’hi poso…

Solo en casa comença, sorpresa, amb una casa. Una casa plena de gent que va amunt i avall, nerviosos i histèrics perquè l’endemà agafen un avió per anar a París. El pare, la mare, l’oncle, la tieta i un grapat de canalla –allò sembla una comuna hippi– barrejats amunt i avall preparant les maletes. És Nadal, i la cosa passa a Chicago, pel que sembla que al carrer fa un fred que pela. I llavors esclata el conflicte. En Kevin, el petit, el Macaulay, busca venjança, ja que el seu germà gran el té amargat. Però se li escapa de les mans i munta un sidral de can seixanta que fa que la mare prengui mesures immediates: castigat a passar la nit a les golfes! En Kevin ho té clar: millor sol que mal acompanyat.

L’endemà al matí tot són corredisses i preparatius d’última hora. Carreguen el cotxe i cap a l’aeroport, que a París hi falta gent i per Nadal diuen que és molt maco. Embarquen amb aquella alegria de no haver perdut el vol i agafen seient. I a volar! I amb aquestes que els passa allò que ens passa a tots quan marxem de viatge: que si ara no sé si he tancat el foc de la cuina… Que si ara no recordo si he posat menjar al periquito… Que si ara ens hem deixat un fill… Sí, un fill! El pobre Kevin ha quedat oblidat a les golfes de casa, i quan es desperta i veu que no queda ningú, en lloc de tenir un disgust, el molt borinot se n’alegra i comença a tirar-se a la bona vida i als excessos. Ves no comencés aquí tot allò que dèiem abans de les drogues…

Ja us podeu imaginar l’atac d’ansietat que pateix la mare enmig de l’Atlàntic sabent que el seu fill petit està sol a casa –ves perquè la penícula es diu així!–. Però a Chicago les coses tampoc estan del tot tranquil·les, i és que resulta que hi ha un parell de lladregots que es dediquen a buidar cases que s’han assabentat que la família està de viatge, i pensant que ho tindran fàcil, es dirigeixen a iniciar l’apropament i l’estudi de la llar en qüestió. Però en Kevin se n’adona, i com que és llest com una guilla, es prepara: amb maniquins i llums i altres andròmines, munta una festa que des de fora la casa sembla real, i els lladregots desisteixen a entrar… per un temps!

Sí, perquè els dos bandidos no triguen a descobrir que el vailet els ha près el pèl, i que realment sí que està sol a casa, així que reprenen les seves tasques d’intentar traspassar les pertinences d’uns a les pròpies abans no torni el gruix de la família. Però el nostre petit heroi, el Patufet d’aquesta història, no es deixa intimidar pel bou que intenta menjar-se’l. Prepara tot un seguit de paranys per aturar el setge dels lladregots que queda la casa que sembla el plató d’Humor amarillo. Sembla ben bé que en Kevin s’hagi anat a entrenar amb les milícies de l’Afganistan, de les barrabassades que se li acudeixen.

Pots de pintura que cauen del forat de l’escala; boles de vidre sota la finestra que es claven als peus dels dolents; panys escalfats fins a cremar que deixen les mans socarrimades; esgraons llefiscosos que fan caure escales avall fins i tot el més caut… En fi, que els dos homes acaben ratllats, cremats, punxats, adolorits, escalivats i tot de coses més –a part d’haver arribat a la conclusió que mai tindrien fills–, però amb les butxaques buides o, fins i tot, estripades. La veritat és que tenen la victòria a prop en algun moment, però un veí surt al rescat de la criatura al darrer moment.

Després la mare arriba i es retroba amb el seu petitó, i tot són abraçades, petons de reconciliació  i promeses que mai més tornarà a passar, tot i que dos anys després van fer una segona part… Quin final més emocionant, després de totes les barbaritats que s’han vist fins al moment. De fet, no és recomanable que els vostres fills vegin aquesta penícula, perquè agafaran idees de bomber que potser no cal que després posin en pràctica. És més! Aquesta penícula és més aviat recomanable per a tots els pares i mares del món, perquè entenguin que els fills necessiten els nostres cuidados les vint-i-quatre hores del dia, i que no es poden deixar tancats a les golfes quan ens molesten una estona, que després passen coses.

Iaia Toneta

Iaia Toneta Penícules

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*