El biopic sobre la patinadora artística sobre gel Tonya Harding ens duu a repassar alguns dels títols que millor retraten la vida de grans esportistes.
Si hi ha un gènere que va estretament lligat a la temporada de premis cinematogràfics, aquest és el biopic. Sembla ser que no hi ha actor que es resisteixi al repte de posar-se a la pell d’una figura “extraordinària”. Que sigui la personificació d’algú conegut pel públic o d’un heroi anònim és indiferent, ja que el resultat acaba sent el mateix: una allau de premis i alabances de la crítica especialitzada a parts iguals. Recordem, si no, els Oscars que van rebre Meryl Streep per The Iron Lady (Lloyd, 2011), Philip Seymour Hoffman per Capote (Miller, 2005) o Julia Roberts per Erin Brockovich (Soderbergh, 2000), per només mencionar-ne alguns exemples.
Aquest any, doncs, ha estat el torn de Margot Robbie, que ha volgut trepitjar fort i reivindicar-se com a una actriu de primera interpretant a la controvertida figura de Tonya Harding, la primera patinadora artística sobre gel estatunidenca que va aconseguir completar amb èxit un triple àxel, un dels salts més difícils d’aquest esport. La pel·lícula resultant és I, Tonya, de Craig Gillespie, una proposta més original que la majoria de biopics que estem acostumats a veure gràcies a un to desenfadat proper a la comèdia negra, l’ús del fals documental com a eina d’exposició narrativa i estilística, el trencament constant de la quarta paret i una estructura totalment fragmentada i no cronològica que no fa més que singularitzar la pel·lícula.
Sembla mentida que encara avui costi trobar exemples de biopics sobre figures de l’esport femení, tot i que s’ha de dir que a partir de l’any 2010 van començar a emergir alguns títols interessants. Diane Lane es posava a la pell de la geneta eqüestre Penny Chenery a Secretariat (Wallace, 2010), qui, contra tot pronòstic, es va fer amb la Triple Corona l’any 1973. AnnaSophia Robb es va convertir en Bethany Hamilton a Soul Surfer (McNamara, 2011), la surfista que malgrat perdre un braç per la mossegada d’un tauró no va renunciar al mar ni a les onades. I no són els únics exemples. A aquesta llista s’hi podrien sumar les històries de la jugadora d’escacs Phiona Mutesi a Queen of Katwe, (Nair, 2016), la tenista Billie Jean King a Battle of Sexes (Dayton & Faris, 2017) o la boxejadora Mary Kom al film homònim de 2014.
De fet, resulta que la mateixa Tonya Harding va posar un peu a la boxa quan va deixar de patinar a causa d’una sentència judicial que li ho prohibia. I s’ha de dir que aquest esport és, precisament, l’eix central de la majoria de biopics esportius masculins nord-americans. Seria pecat no esmentar Raging Bull (1980), on un inspirat Robert de Niro va encarnar a Jake la Motta. Però no és l’únic: també hem vist traslladades a la gran pantalla les vides dels boxejadors James J. Corbett, Rocky Graziano o Muhammad Ali a Gentleman Jim (Walsh, 1942), Somebody Up There Likes Me (Wise, 1956) i Ali (Mann, 2001), respectivament.
Però també s’han rodat pel·lícules sobre molts altres esports. Hi ha des del clàssic del món de l’atletisme, Chariots of Fire (Hudson, 1981) a la recent Rush (Howard, 2013), que capturava la rivalitat entre els pilots de F1 James Hunt i Niki Lauda. I si mirem a casa nostra també hi ha algun cas aïllat. A la plaga (2013) Neus Ballús oferia un fresc d’alguns dels personatges que habitaven a Gallecs. I un d’ells, Iurie Timbur, no era ni més ni menys que un esportista que practicava la lluita lliure.
La plaga és un film que costa de catalogar. No es pot dir que sigui un producte de ficció ni un documental, doncs si ve els personatges són reals, les situacions estan, en certa manera, guionitzades. El seu és un esperit proper al del Free Cinema britànic que, malgrat utilitzar actors joves en els papers protagonistes, pretenia donar veu a aquelles figures que fins llavors el cinema havia marginat. I no deixa de ser curiós que els personatges principals de dos dels títols més importants d’aquest moviment eren esportistes: per un costat un atleta a The Loneliness of the Long Distance Runner (Richardson, 1962) i, per l’altra, un jugador de rugby a This Sporting Life (Anderson, 1963).
El cinema sempre ha estimat les grans històries i més encara aquelles que són de superació personal, com fan la majoria de pel·lícules sobre el món de l’esport. A ells ja els coneixem. El que toca ara és capgirar la balança i començar a parlar de totes aquelles grans esportistes que encara no han tingut l’oportunitat de brillar a la gran pantalla.
