Si no pots esperar a ‘Game of Thrones’… aquí tens ‘Britannia’! Si no pots esperar a ‘Game of Thrones’… aquí tens ‘Britannia’!
Una classe d'història sense rumb aparent Si no pots esperar a ‘Game of Thrones’… aquí tens ‘Britannia’!

Dues tribus celtes amb diferències històriques i una gran set de venjança, un assentament de druides que, sota els efectes d’alguna herba anglo-saxona tenen connexió directa amb els déus per decidir sobre ells mateixos; quin millor moment podria triar Aulus Platius per expandir l’imperi romà cap a l’illa Atlàntica?

Jez Butterworth i la televisió per cable Sky Atlantic intenten amb aquesta sèrie històrica saciar als impacients fans de Joc de Trons amb un drama psicodèlic situat nou anys després que Juli César desistís en l’intent de conquerir una terra mística i salvatge: la gran Britannia.

L’estela de Game of Thrones

Mala sang entre famílies, aliances estratègiques i relacions incestuoses, d’algun lloc havia de treure George R. R. Martin les idees, no? I és que Gran Bretanya és una gran font de la qual beure; però abans dels dracs i els morts vivents ja existia una història que s’ha escrit sola durant milers i milers d’anys, la Història amb majúscules.

Més enllà dels fets ocorreguts durant el s. I dC, les comparacions amb l’exitosa sèrie d’HBO amb Britannia són més que evidents. A grans trets, la traïció i la sang brollen en cada capítol així com els comentaris àcids de la majoria de personatges que, en la seva majoria, gaudeixen d’un humor fàcilment envejable pels seus homònims actuals. Es veu que l’humor britànic ja existia abans que la nació en si.

La primera escena de la sèrie de 9 capítols ja ens avisa que Britannia complirà l’expectativa d’aquells que gaudien de la sang i el gore al qual ens tenia acostumats GOT, amb un general romà capaç de sacrificar els seus propis homes després d’haver intentat desertar. Ja se sap, Roma no paga traïdors. A més, si sou fans de The Walking Dead no us caldrà ni la primera escena per odiar el personatge interpretat per David Morrissey durant la resta de capítols, us ho asseguro. Un desterrat amb habilitats profètiques i llengua viperina entaula una relació amor-odi amb una nena que, tot i semblar indefensa potser no ho és tant, conformen una de les trames de Britannia més entranyables i no, no estem parlant de The Hound i Arya, tot i que ben bé podria ser el cas.

Un druida amb aires a Melissandre a qui tothom sembla creure i un eunuc que ningú sap ben bé què hi pinta en tot l’entrellat són només dos dels símils més descarats d’aquesta sèrie amb GOT, la qual sembla més preocupada pels viatges al·lucinògens que pels nus que l’última quan es tracta d’escandalitzar. Ep! Però no us penseu que és calcada a Game of Thrones! A diferència de la sèrie original d’HBO, no cal esperar gaire per tal que les  dones agafin les regnes de la seva terra i defensin, més a capa que a espasa, el que consideren seu.

Més fantasia que història

No em donaré aires d’historiadora, ni pretenc fer-ho, però que aquesta sèrie hagi estat catalogada com a fantasia històrica és un fet. És dolent? No; però si voleu veure Britannia amb la intenció d’aprendre una mica més sobre l’època antiga segurament us recomanaria Roma o fins i tot Spartacus.

Presentant els Cantii, una tribu celta del sud-est d’Anglaterra (el que avui en dia seria el comptat de Kent) els quals Juli Cèsar va definir com els Britànics més civilitzats, en batalla es tenyien de blau per imposar més a l’adversari. Adversaris d’aquesta tribu, els Regni se’ns mostren com el seu rival més fort, tot i que la història ens parla d’una tribu en territori dels Atrebates, però no deixem que la història es posi enmig d’una bona disputa, i més quan l’amenaça de conquesta sanguinària romana és més real del que ho havia estat en el passat.

Més enllà dels fets històrics, és fàcil arribar a entendre fins a quin punt les divinitats de cada civilització influïen en les decisions estratègiques de celtes i romans (recordeu allò de l’Astèrix de “el cel ens cau al damunt?). A Britannia, druides, sacrificis, profecies, reencarnacions de déus i messies inesperats (un moment, això em torna a sonar…); però d’aquí a haver-nos-les de creure dos mil·lennis després i interpretar-les com fets, doncs no es pot empassar. L’estranyesa d’una terra salvatge i fosca regnada per l’inframón és alhora el que espatlla i el que més vida l’hi dona a la sèrie.

L’illa saxona encara no sap què vol ser de gran

Quan no saps exactament què opinar sobre una sèrie, intenta recordar el número de vegades que has consultat el mòbil durant un capítol, el resultat serà el nivell de indiferència que et produeix. En el meu cas vaig perdre el compte fins que vaig arribar al capítol 7, segurament un dels més intranscendents per la trama i concebut com a farcit, però que amaga l’hora més humana de tota la temporada. Un capítol a tres bandes, personatges que són a la vegada tan a prop però tan lluny en les seves intencions, s’endinsen en reflexions existencialistes i en el que sembla amagar les primeres reflexions filosòfiques, tot i que al final acaba essent un miratge, un somni en una nit estelada, el que vindria a ser el mal dit capítol “de relleno”.

No, la sèrie no en té ni idea del que serà durant tota la temporada, tal com li passa a l’illa durant l’època en la que es situa el relat de Britannia. Com les pitjors temporades de Game of Thrones, el pressupost per batalles escassejant, la sang no està suficientment justificada, i els jocs d’estratègia emprats per les diferents parts que conformen el gruix de la sèrie no semblen portar a cap lloc en concret. Segurament el que necessitaria una segona temporada, si és que li concedeixen, és un rumb, un fil que guiï la narració i que ens hi faci empatitzar més del que ho hem fet fins ara. Qui sap, tal com diu Aulus Platius, “l’esperança és la filla petita d’un pare cec” però, tal com diu la dita, l’esperança és l’últim que es perd.

Veredicte

Agradarà a: Els que apreciïn una mica d’humor anglès enmig d’un bassal de sang.

No agradarà a: Aquells que necessitin un substitutiu de Game of Thrones que els ompli satisfactòriament.

Enganxòmetre: 4

Nota: 5

Alice Tapiol

Alice Tapiol Coses sèries

Graduada en Comunicació i Periodisme i amb un postgrau en Guió per cinema i televisió, sempre ha enfocat la seva carrera cap a l'escriptura. Especialitzada en comunicació digital, treballa des de 2014 com a redactora i crítica en diverses publicacions web. Enamorada del cinema i serièfila fins a la medul·la, ha estat guardonada amb diversos premis pels seus curtmetratges. Redactora d'El cinèfil des de novembre de 2017, una aventura que encara amb l'entusiasme que la caracteritza.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*