‘RE:Mind’, el poder de les mentides i la memòria ‘RE:Mind’, el poder de les mentides i la memòria
Una anàlisi als secrets de la sèrie de Netflix ‘RE:Mind’, el poder de les mentides i la memòria

Aquest Febrer es va estrenar a Netflix una sèrie japonesa anomenada Re:Mind. La sèrie ens explica la història d’onze noies de la mateixa classe que es desperten atrapades a unes cadires dins d’un menjador d’aspecte occidental i que amaga més d’un secret entre les seves parets. Sense recordar com i per què són allà dins, capítol a capítol, totes elles intentaran descobrir quin és el secret que s’amaga darrere del seu captiveri i de les seves paraules.

La sèrie esta basada totalment en el diàleg, les vides i els actes de cada una d’elles abans d’arribar a ser segrestades. Moltes preguntes s’aniran plantejant lentament amb el transcurs dels minuts i farà que la nostra atenció quedi fixada a la pantalla. Qui menteix? Qui diu la veritat? Quin és el motiu d’estar atrapades allà dins? Però la pregunta més important de totes és: Qui està darrere del segrest de totes? El guió està escrit amb agilitat i és d’allò més atractiu, fent d’aquesta una proposta molt recomanable per tots aquells amants del cinema i de les mini-sèries de misteri.

Hem de ser conscients que un guió així és molt difícil d’escriure, i és que aquells que solem escriure històries des de zero sabem el que implica. Normalment aquest tipus de produccions són molt criticades per dos factors: o es fan totalment avorrides massa aviat o el nivell de credibilitat i versemblança queda relegat a un segon pla molt ràpidament. A més, si a això hi sumem el mal moment que està passant Japó quant a qualitat de cinema i els prejudicis que hi ha encara arreu del món a l’hora de veure cinema asiàtic, Re:Mind pot ser valorada errònia i precipitadament. Hem de ser clars i reconèixer que de moment no ha tingut gaires bones crítiques ni notes, però crec que els motius principals són els abans esmentats, i per això avui intentaré defensar-la com es mereix, ja que ja té massa factors en contra. A més, el més important de tot, és que ja s’està parlant d’ella sigui per bé o per mal.

Hem de ser conscients que la major part del metratge d’aquesta sèrie passa dins del menjador  i moltes de les pel·lícules o sèries que fan transcórrer la seva acció en una sola localització a vegades no agraden gaire, sigui pel motiu que sigui, i s’arrisquen a perdre públic, així que hem de ser pacients. També hi ha alguns flashbacks, que tot i no ser gaires, aporten bastanta informació vital a la trama. L’estructura és molt adient a l’hora d’explicar-nos la història, i és que tan sols amb el que les nostres protagonistes ens expliquen ens podem anar imaginant els fets com si estiguéssim llegint un llibre. Tota una proesa que val la pena valorar positivament i més amb la crisi creativa japonesa actual.

Centrant-nos totalment en la història, hem de dir que la sèrie comença ràpida, sense preàmbuls i centrant-se en el que interessa de manera ràpida, una virtut de la que no gaudeix el cinema nipó actualment, ja que en la majoria d’ocasions s’entretenen en massa coses i creant una sensació de pesadesa molt contundent. En aquest cas, un cop les noies comencin a teoritzar sobre el que està passant, se’ns donaran moltes teories i hipòtesis que ens faran volar la imaginació i ens faran maquinar plans juntament amb elles. Molts sospitosos i cap culpable faran que la nostra paranoia i curiositat vagin creixent sense parar. A més, podeu afegir també a tot això, que les actrius que s’encarreguen d’interpretar les onze estudiants estan molt bé en les seves interpretacions (tot i que tenen alguns errors interpretatius que no afecten el conjunt), deixant veure el seu talent, tot i que encara són molt joves.

En els últims tres episodis començarem a lligar caps de moltes de les preguntes que ens hem anat fent amb el pas dels episodis, tot i que pot deixar no molt satisfets a alguns espectadors ja que algunes qüestions quedaran per resoldre. Hi haurà una segona temporada? Volen els directors deixar la història així i deixar el final a la nostra imaginació? De moment és molt d’hora per saber si és així o no, però el que està clar és que parlarem d’ella durant uns quants dies. El debat està servit.

Com a última dada de la sèrie, vull comentar el curiós últim capítol, el número 13. Aquest és un capítol que podem escollir veure o no, però que sense cap mena de dubte ajuda a complementar la història oferint-nos els fets previs a la trama principal. Per tant, si voleu més respostes, hauríeu de fer un cop d’ull a aquest capítol, el qual és un flashback íntegre de les onze noies que dura una mitja hora. Jo vaig escollir veure’l per poder portar-vos aquesta informació, però la veritat és que si no ho feu, us quedareu amb una bona sensació igualment. Almenys a mi m’agraden els misteris sense resoldre, així adquireixen una nova dimensió, o no?

Jay Fer

Jay Fer Asian Madness

'Asian Madness' és el nom d’un blog cinèfil que dedica els seus articles a endinsar-se i desgranar tot tipus de cinema asiàtic. Creat per Juanma Fernàndez, de 27 anys i cinèfil des de que té memòria, ha dedicat mitja vida a submergir-se i estudiar tot el que té relació amb el setè art tant de manera autodidacta com a través d’un curs a l’ESCAC. Actualment es dedica al sector de la logística fet que no li fa perdre la passió pel que més estima, el cinema.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*