Les armes sexuals del Kremlin Les armes sexuals del Kremlin
'Red sparrow', un bona (però no perfecte) cinta d'espies de tall clàssic Les armes sexuals del Kremlin

La manera d’aconseguir que algú reveli un secret és que confiï en tu. I per aconseguir que algú confiï en tu la millor manera és fer-lo passar pel llit. En altres paraules, seduir-lo. Aquesta afirmació tan políticament incorrecte (sobretot en els temps que corren) és la premissa de Red sparrow, la nova pel·lícula de Francis Lawrence (I am legend, The Hunger Games) que podríem definir com una cinta clàssica d’espies. L’escriptor Jason Matthews, exagent de la CIA és l’autor del llibre que inspira aquest film i es nota la mà d’algú que sap com seduir (en aquest cas) el lector/espectador amb una bona trama d’aquelles en que no tot és el que sembla.

El film té força virtuts i algun defecte però, sens dubte, el que més destaca és un guió hàbil de Justin Haythe (Revolutionary Road, The cure of welness) que aconsegueix mantenir el públic enganxat a una pel·lícula de 2h i 20 minuts on tampoc no hi ha gaires “escenes d’acció”. El secret? Una introducció solvent i sense preses de la protagonista (Jennifer Lawrence), una mostra interessant de la seva evolució de innocent ballarina a implacable i freda arma sexual i, finalment, un clímax que tot i ser un xic previsibles descol·locarà l’audiència en alguns punts.   

Sense tenir un paper on s’hagi de lluir gaire, Jennifer Lawrence manté bé el pes de la pel·lícula i aconsegueix, sense canviar gaire l’expressió de la cara, que dubtis del seu personatge. Red sparrow està completament al servei de la seva protagonista i és una llàstima que no s’aprofundeixi mes en les trames secundàries on els serveis d’espionatge mouen els fils des de ben lluny d’on hi ha l’acció. Com dèiem el principi aquesta és una pel·lícula d’espies de tall clàssic. Dubtes, suposats (o no) agents dobles, traïcions, suborns, sexe, diners, patriotisme… Tots els tòpics estan sobre la taula i es combinen amb destresa. Segurament una mica més d’acció alegraria el vespre als que es pensen que van a veure un thriller, però en realitat aquest és un film que té més de Le Carré que no pas de James Bond. En l’aspecte negatiu hi trobem un desaprofitat Jeremy Irons i en general uns secundaris que són apartats expressament per a major lluïment de “la pardala” protagonista. També és possible que els més murris endevinin algunes de les sorpreses i girs del guió però en qualsevol cas és un film gaudible i recomanable que no decebrà als amants del bon ‘noir’. 

Veredicte

El millor: un guió/història ben construït i atractiu i la fredor del conjunt.

El pitjor: actors nord-americans fent accents russos.

Nota: 7,5

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d'un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*