Temps era temps Temps era temps
Viatgem al passat per tornar al present Temps era temps

Quan jo era petita, a la tele, només hi havia dos canals (i en blanc i negre). La “primera”, li dèiem així: “la primera”. I la “segona”, altrament coneguda com UHF. Els qui ho vau viure en primera persona, ja sabeu que no es tractava d’un panorama gaire variat i, per acabar-ho d’adobar, l’inefable UHF no sempre resultava fàcil de sintonitzar fora dels grans nuclis urbans. Tothom, a totes les cases, visionava el mateix programa a la mateixa hora. Una cosa avorrida, és clar, però que tenia els seus avantatges, no us penseu. Assegurava el fet que, l’endemà, tothom podria comentar sens dubte (amb veïns, amics, familiars o companys de feina) la pel·lícula, la sèrie o el partit de futbol de torn.

Aquesta situació va durar molts anys, molts. Fins que un bon dia, gairebé sense que ens n’adonéssim, van irrompre en el panorama les cadenes autonòmiques i les primeres privades. Allò sí que sí! Una passada! Proliferació d’opcions, colors a dojo, “despiporre” de noies lleugeres de roba! Un festival. Tanmateix, ja no es podia garantir que tothom miraria el mateix a la mateixa hora, de manera que les converses sobre els programes (amb veïns, amics, familiars o companys de feina) van començar a trontollar.

D’ençà de tot això ha plogut molt. Van arribar els aparells de vídeo (batalla VHS versus Betamax inclosa) i els vídeoclubs, i molta gent llogava pel·lícules i no mirava tant la tele. També ens vam acostumar a gravar el que ens interessava i a visionar-ho quan ens anava bé. Una meravella de la modernitat. Ja no depeníem d’un horari draconià, a les llars ja no se sentia la frase: “Ei, vinga, acabeu de sopar i recolliu la taula, que comença la pel·lícula!” No sabeu quin canvi! S’havia acabat patir.

Però, evidentment, això no va quedar aquí. Aquestes irrisòries modificacions en el món de l’espectador només van ser la punta de l’iceberg. Ara fan molta gràcia. Perquè després de tot això van venir els canals de pagament, representats a l’inici per l’únic i inigualable Canal+. I no ens enganyem, atesa la deriva cada cop més impresentable de les cadenes públiques i sobretot privades, Canal+ va salvar la vida d’uns quants de nosaltres, soferts televidents amb una mica de seny.

I vet aquí que, quan el tema semblava més o menys endreçat, el món va sofrir de cop i volta un dels trasbalsos més grans de la seva història. I va arribar Internet, aquesta cosa global, incommensurable i sorprenent que, aquest cop sí, ens ha canviat definitivament i a l’engròs  tots els paràmetres, tots els models, totes les certeses. Ens ha canviat la vida.

I ens trobem amb el veritable “despiporre”. Neixen les xarxes socials i ens hi aboquem com a bojos. Apareix Youtube i mirem la tele en plataformes digitals, a través de multiplicitat de suports fixos i mòbils, amb telèfons, ordinadors, tabletes. Tenim fibra òptica, tenim possibilitat de triar, remenar, enregistrar, de gaudir de les versions originals, d’encetar les sèries a tot arreu del món el mateix dia a la mateixa hora (ai, ara això em sona una mica!). En fi, que gaudim de la més variada gamma d’oferta i demanda.

I tot això comporta una nova modificació de les relacions humanes. Cadascú té els seus gustos, horaris i costums. Cadascú posseeix una diferent disponibilitat personal, professional i familiar. Hi ha qui vol visionar les sèries senceres, sense esperar el capítol següent a la setmana següent. Hi ha qui no, hi ha qui prefereix la intriga. Però al final,  acabem compartint opinions, intercanviant informació, esmerçant crítiques casolanes. Acabem formant grups de sèrieaddictes a Facebook, recomanant i desqualificant. Acabem muntant grups de WhatsApp per comentar en temps real allò que succeeix a la pantalla.

I és que, al final de tot, la realitat indica que necessitem comunicar-nos. L’home és un ésser social per naturalesa. I jo vull trencar una llança a favor de les noves tecnologies i dels nous sistemes de relació. Vull creure, en contra del que molta gent diu, que continuem innovant, obrint i inventant camins.

Anna Maria Villalonga

Anna Maria Villalonga El crit de l'òliba

Nascuda a Barcelona l’any 1959, és llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica i professora de literatura a la Universitat de Barcelona. Especialista en l’Edat Moderna, combina la recerca i les publicacions sobre aquesta època amb l’activitat divulgadora i investigadora al voltant del gènere negre. Ha publicat diversos estudis d’investigació sobre la novel·la negra catalana i les seves ressenyes i articles apareixen periòdicament en diferents mitjans. El 2013 va publicar 'Les veus del crim' (Alrevés Editorial) i va coordinar les antologia d’històries negres 'Elles també maten' i 'Noves dames del crim' (2015, Llibres del Delicte), que inclouen relats propis. L’any 2014 va publicar la seva primera novel·la, 'La dona de gris' (Llibres del Delicte i Navona en castellà). En matèria cinèfila ha fet crítica en diversos mitjans, entre els quals el seu bloc especialitzat 'El racó de l'Anna', la revista digital 'Barcelona Review', la publicació 'D'un roig encès' i la revista 'La lluna en un cove', on tenia una secció sobre cinema de culte titulada 'Fora de cartellera.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*